Visita a la senyor Soler / Manuel de Pedrolo

Un llibre inèdit de Pedrolo? Un llibre inèdit de Pedrolo! Un llibre que la censura no va voler que es publiqués el 1971, que estava criant pols als arxius de la censura i que ara recuperem. Quan la censura i el règim van desaparèixer Pedrolo va optar per cremar el llibre (literalment), o sigui que gràcies a la censura, que en conservava un, ara el podem llegir. Una ironia sensacional!

Manuel de Pedrolo és un dels meus autors preferits, li he dedicat una repassada i n’he ressenyat una bona pila de llibres (i els que encara em queden!).

Tot comença amb un somni, un somni estrany i vagament eròtic, i també recurrent, i anem veient què més passa en el somni, que arriba cada cop una mica més enllà d’aquesta cosa, d’aquesta trama paral·lela a la que seria “real”. Un joc de realitats i somnis molt pedrolià.

—Soc en Conrad Miret. Hi és, la senyora Soler?
La porta es bada.
—Sí, entreu.
És un indret ombrívol, sense obertures i amb una alta i massissa volta de pedres desllustrades que es perd pels racons, on la nit és grisa i boirosa.
—La tercera porta.
Les portes, molt distanciades, són totes iguals, sense pintar i més aviat baixes de llinda. La tercera, al fons d’un passadís que acaba en punxa és oberta.
—La senyora Soler?
És asseguda al capdavall de la vasta cambra que no han tingut temps d’acabar, darrere una taula rodona i menuda on només hi ha un llibre rectangular de grans proporcions.
—Sí…
—Soc en Conrad Miret.
La dona assenteix.

Un erotisme en un principi estrany. En realitat, més que erotisme hi ha una nuesa que sorprèn la protagonista en el somni i que no sap com fer-s’ho per tapar-se i no acabar de pèl a pèl en una situació on està fugint, portant un petit tambor d’un home armat amb un bisturí. Simbolismes per tot arreu.

El sobtat moviment li ha trencat els sostenidors, rebentats per la pressió d’unes sines amples i orgulloses que ella mira de cobrir-se amb la mà.
—No em mireu!

24/03/2010

Hem de pensar que és un llibre escrit als anys cinquanta del segle XX, un moment en què potser la psicoanàlisi no estava tan desacreditada com ara, que tot i fer aportacions interessants, com a teràpia no se sustenta. La primera part del llibre són els somnis-al·lucinacions de la protagonista i les seves interaccions, que són nefastes perquè està a la que salta per un tema que comencem a intuir, però que no es menciona.

A la segona part va a parlar amb una amiga, la Simona, que li fa de psicòloga i li demana que li expliqui tot, una mica com a teràpia. Recordem que és un llibre de 1959 quan només anaven al psicòleg els bojos. I bé, va arribant a conclusions, a veure el perquè de tot plegat. Hi ha el tema central, que la Jordina no ha anat mai amb cap home, i també tota la repressió de l’època.

—Tot era culpa d’allò, de tot el que ens havien ensenyat, de totes les mentides que ens havien dit, de tots els consells que havíem rebut dels pares. No hi podia fer res, ho duia dintre la sang. Ningú no m’havia preparat per ser forta, per decidir lliurement el meu destí, per reconèixer que algú venia a donar-me tot el que és possible de donar en aquest món. Perquè ell només em volia a mi, a mi sola. T’adones del que vol dir això?

Shadow of a Barcelona Priest

—Sí.

—Potser no hauria estat fidel al que em va dir, potser no m’hauria estimat sempre, o jo a ell, però em sacrificava tots aquests capricis a què els homes gairebé mai no poden renunciar… I així i tot vaig dir que no.

Aquesta amiga, la Simona, està separada del marit, una raresa en aquella època, i bé, ha vist més món i té clar què li passa a la Jordina i de quines idees se’t pot estar.

—Sí. Perquè això no és un vici, nena, encara que pugui arribar a ser-ho. És una necessitat, i ens destrueix si no la satisfem. Mira què t’ha passat, a tu… I jo no vull que em destrueixi, sempre he estat una dona sana i vull seguir sent sana. Per això, quan no hi ha més remei… Sortosament, soc fàcil d’acontentar, no tinc un temperament com el teu.

I d’aquí ja arribem al tercer capítol o part, titulat L’Aventura, i en el que suposem que Jordina posarà fil a l’agulla del seu tema. Porta a la butxaca les claus del pis de la Simona, que no hi passarà la nit, i una coartada per a unes quantes hores un dissabte nit… Una nit en la qual passen coses, que tampoc explicaré per no rebentar res. Aquesta narració nocturna, de la tornada a casa, m’ha semblat magistral i una prova, si és que calia, de la mestria narrativa de Pedrolo.

Salta un toll i inicia un trot cap a la propera cantonada, tomba i segueix pel carrer abandonat que tot d’una es bada en l’amplada d’una avinguda. Els llums d’una farmàcia de l’entorn l’examinen de cap a peus.

© Francesc Català-Roca.

Travessa mentre un cotxe l’empaita, té un sobresalt i s’afua cap a l’altra vorera, enllà de la qual l’espera quelcom de relliscós.

El genoll li peta contra la llosa, allarga les mans que se li omplen de fang negre, s’incorpora sense esforç, però després camina ranquejant. Amb els dits es palpa la carn, perquè la mitja se li ha estripat.

La recullen els fars d’un camió que progressa amb dificutat, i ella se cenyeix l’abric amb el gest de qui tanca la porta d’una cambra per quedar-se ben sol. Travessa un altre carrer, mentre la pluja augmenta.

Imatge treta d’aquesta pàgina.

Sota els arbres l’arreplega un gotellam que li amara la cara, però ella ja trenca via enllà, els ulls mig clucs. S’hi passa després les mans maculades i, des de la cantonada, arrenca en un petit trot que ja no abandona fins a la porta de casa, on el genoll ferit sembla cedir-li amb tot de fiblades.

Aquest llibre em feia un cert respecte. Al cap i a la fi, el mateix autor n’havia “renegat” i no l’havia publicat quan ja ho hauria pogut fer sense problemes. Suposo que no n’estava convençut, i que a ulls del Pedrolo de 1976, o més endavant potser, aquest llibre de 1959 estava “vell”. Els continus problemes de Pedrolo amb la censura van fer que alguns dels seus llibres es publiquessin fins deu anys després de ser escrits —encara en dictadura hi havia períodes més i menys permissius— i això el mortificava bastant. En el suposat diàleg entre autor i lector hi havia una diferència d’anys que feia molt de mal. Però estic divagant… El llibre em feia por i el seu autor l’havia descartat, potser no era prou bo? Doncs després de llegir-lo he de dir que és un llibre molt i molt bo. Potser no és el millor de Pedrolo, potser una revisió que l’escurcés una mica no li hauria fet gens de mal —gairebé no revisava—, però no és un llibre menor. Planteja temes valents i que valien la pena, i s’ambientava en uns anys on el tema de la novel·la podia ser un veritable problema. Bàsicament, una noia de vint-i-set anys, verge, que potser per aquesta virginitat comença a perdre el senderi. De nou, anys cinquanta a casa nostra, no era el millor lloc del món per fer segons què sense caure directament a l’abisme social, sobretot si un era pobre, ja sabem que aquestes normes els rics se les salten quan volen. Un molt bon llibre, molt recomanable, i si sou fans de Manuel de Pedrolo (una opció vital que jo recomano) en gaudireu especialment i potser —com jo— trobareu que la decisió de no publicar el llibre va ser completament desencertada.

(Visited 13 times, 1 visits today)