Vides minúscules / Pierre Michon

Aquest és el primer llibre que va publicar Pierre Michon, i l’impacte de Vides minúscules va ser tal que, des d’aleshores, és un dels grans noms de la literatura francesa contemporània. Déu n’hi do quina carta de presentació per a un llibre de debut! Se n’està parlant força, per xarxes i demés, i gent amb un criteri que respecto n’està parlant molt i bé, motius més que de sobres per posar-m’hi.

Obre el llibre la història d’un besavi i no puc evitar recordar el llibre Els nostres del gran Dovlàtov, on va repassant els seus familiars.

Aquí el primer personatge que tenim (aquest besavi) va ser un nen adoptat perquè ajudés una parella amb les feines de la granja. No era un cas estrany, però a aquest nen, una germana el va ensenyar a escriure i a parlar en francès (a la seva zona es feia servir el patuès), i això el va elevar una mica i el va posar per sobre del nivell que li tocaria, per damunt de la classe social. Els pagesos identificaven la manera de parlar amb la classe, si parlava en francès clarament no corresponia al camp, l’esperaven coses més elevades.

Va veure una ciutat; va veure els turmells de les dones dels oficials quan pujaven al cotxe; va sentir els joves que feien festes amb el bigoti a l’orella de formoses criatures fetes de rialles i de seda: era la llengua que coneixia gràcies a l’Élise, però en semblava una altra, de tan bé que els nadius en coneixien les tresqueres, els ecos, la murrieria. Va saber que era un pagerol. Res no ens informarà de com va patir, en quines circumstàncies va fer el ridícul, el nom del cafè on es va entrompar.

I després a ultramar, una vida de la qual no se n’explica gaire cosa, només el que arribava en cartes, una o dues a l’any, de llocs remots, de remitents exòtics i llunyans.

Vet aquí que l’André Duforneau se n’ha anat. “He fet el dia; me’n vaig a Europa.” L’aire marítim ja sorprèn els pulmons d’aquest home del rerepaís. Mira el mar. Hi veu els vells del camp perduts sota la gorra i tot de dones completament negres i despullades que se li ofereixen, les feines que tornen terroses les mans i els anells enormes als dits dels nou-rics, el mot bungalou i les paraules mai més; hi veu el que es desitja i el que es troba a faltar; hi veu mirallejar infinitament la llum. Segur que està recolzat a la borda: immòbil, amb la mirada perduda i posada en aquell horitzó de visions i de claredat, i el vent del mar, com una mà de pintor romàntic, li esbulla els cabells i carda a l’antiga el seu gec de cotó negre.

El segon capítol porta per títol Vida de l’Antoine Peluchet i aquí veiem que el pes dels records té un paper principal en tot plegat. I unes evocacions que guanyen en complexitat (frases molt llargues) i també amb subtileses.

A Mourioux, quan era petit i em posava malalt o tan sols estava inquiet, de vegades l’àvia per distreure’m anava a buscar els Tresors. Així en deia jo, de dues capses de llauna abonyegades i càndidament pintades que temps enrere havien contingut galetes, tot i que llavors amagaven tota una altra mena d’aliments: l’àvia en treia objectes anomenats preciosos i la seva història, aquelles joies transmeses que són la memòria de la gent humil.

De Minchon es diu que té un estil proustià, i em sembla un adjectiu pertinent. Cal saber-ne, perquè imitar l’estil de Proust sense saber-ne porta a la paròdia o, si us agafeu les coses a la valenta, a la tragèdia.

Vaig anar tres vegades a Mazirat, dues en vida dels vells; i no els vaig tornar a veure. La casa era vulgar, emblanquinada, perduda al cor de la vila, a la vora de la modesta carretera, davant de l’escola; allà vaig confirmar l’olor sentida temps enrere als seients de la Rosalie, quan se’n tornaven cap a la carraca de nit, titubejants i desconsolats; hi vaig respirar l’acidesa, la pols, la incomoditat informe a la qual l’edat massa avançada ja no concedeix ni la darrera coqueteria de ser vista com una mena de netedat. Hi reconeixia la senzillesa dels seus sentiments i l’irreparable de la seva soledat; eren bonhomiosos i moririen desemparats; vaig saber que el meu lloc estava entre els causants.

Potser no l’estic llegint amb prou atenció i una mica a salts, però em va venint la idea que sí, que és la història de la vida de l’autor, és una idea que va calant, pot semblar estrambòtic però de vegades soc una mica lent. La vida de l’autor-protagonista sobretot a través de les persones amb qui s’ha relacionat, com els germans Bakroot a l’internat on l’envien.

Als bancs de l’institut, en Bakroot petit era brillant, i és veritat que el seu germà també havia estat bo, a la seva manera més apagada i com absent. En Rémi no tenia por del món, que és una col·lecció infinitament extensible de paraules amb acoblaments imprevisibles, en la qual les disciplines escolars qui sap per què es retallen en un ventall per comptes d’un altre, on les paraules petites creixen arran de terra per a la botànica, el brill considerable dels mots que cauen de les estrelles per a l’òptica, i les paraules de l’òptica penjades damunt les de la botànica per a la literatura francesa: d’aquesta manera, un dia en Rémi triava els trops, l’endemà els flotadors de pesca i l’endemà passat, havent-se adonat que flotadors i trops, tenint la mateixa forma, poden no ser res més que una sola sèrie en despit de les seves funcions diferents, els reunia.

O ja de més gran, quan viu amb uns amics intentant fer teatre i la companyia acaba sent només ell i la seva xicota.

La Marianne i jo ens havíem quedat sols a la gran casa que anomenàvem la Villa i que temps enrere ocupàvem tots, al tossal, al final del jardí llargarut; havia passat el temps de les cireres; l’ombra càlida i bronzina del gran cirerer banyava les lluernes del primer pis, on vivíem; en aquella ombra ardent, jo desvestia la Marianne a poc a poc, l’examinava amb tot de detall en aquell forn, l’ajeia al terra de fusta clara que rostia la torpor dels dies; al centre d’aquells reflexos reunits, les parts massa rosades de les seves cuixes prenien les tonalitats d’un d’aquells Renoir en els quals, exhibit violentament en la brillantor del sol, però captiu encara d’una mitja claror de molí, el modelatge malva de les carns sorgeix més despullat per com s’aombra d’or, de blat porpra; la vehemència de les meves mans, l’exultació dels seus salts i l’excés de la seva boca feien que aquella carn i aquells matisos, tots dos pesats, s’estremissin infinitament: els crits de la Marianne amb les faldilles aixecades, la suor i la penombra rica, és el que conservo d’aquell estiu, abans del succés que estic a punt d’explicar.

I el seu veí d’hospital, on arriba després d’una merescuda pallissa després de fer l’imbècil més del compte una nit de farra. Un home de la zona, que no vol anar a París per curar-se del seu càncer. El motiu que dona per aquesta sorprenent i suicida negativa és que ell és analfabet.

Es quedaría aquí, i moriria per aquest motiu; allà potser l’haurien curat, però al preu de la seva vergonya; sobretot, no hauria expiat, pagat magistralment amb la mort el crim de no saber. Aquesta visió de les coses no era tan ingènua; m’il·luminava. Jo també havia idealitzat el saber i la lletra en categories mitològiques, de les quals quedava exclòs: era l’analfabet abandonat al peu d’un Olimp on tots els altres, Grans Autors i Lectors Difícils, entre bromes llegien i forjaven pàgines inigualables; i la llengua divina era prohibida al meu argot.

El fragments que trio per posar… a veure, el llibre n’és ple, no és que hagi hagut de rebuscar, hi ha moltes frases brillants, el llibre és brillant!, però és d’aquest estil, amb frases endimoniadament llargues i paràgrafs espessos. No és una crítica, és el que demana el llibre, però si com jo esteu acostumats a ventilar-vos un llibre en dos o tres dies com a molt, aquest us costarà més, però val la pena, ja hi podeu pujar de peus.

La Marianne no llegia novel·les; ensarronar-la no tenia res de noble: cada dia m’enviava cartes xardoroses, tenia fe en mi, només havia consentit aquella separació, per a ella tan dolorosa, amb l’objectiu que jo escrivís. M’havia donat suport en el meu projecte de fugir d’Annecy, on no escrivia res (ella no sabia, per bé que jo ho endevinava, que a Mourioux m’esperava una pàgina igualment blanca, que cap viatge ni cap retir pedant són suficients per omplir), un lloc on havia passat un hivern funest; en aquella ciutat fàcil, propensa a les efusions romàntiques i a la llauna de coloraines dels esports de neu, m’hi desesperava més que a les ciutats més grans, on la misèria s’alleugereix quan hom se la troba cada dia i és compartida.[…]

Per a mi, Annecy era això, i en vaig sortir un matí de gener o de febrer. Encara no era de dia, la gelor punxava; vivíem molt lluny de l’estació, jo duia força maletes, estúpidament voluminoses, pesades de llibres que em seguien com la bola del presidiari; la Marianne i jo teníem un velomotor cadascú. Hi vam lligar les maletes com bonament vam poder; em sentia infeliç i furiós, tenia fred, els trets de la Marianne estaven desfigurats de son: amb prou feines havia avançat uns metres que li va caure l’equipatge. Vaig sentir horror de la meva indigència, de les nostres manyoples i dels nostres passamuntanyes, dels cordills de pobre que rosegaven el pobre cartró de les maletes, de la nostra malaptesa en la banalitat desastrosa; era un personatge de Céline que se n’anava de vacances.

A tot això, el llibre és literatura francesa, però París no hi apareix més que com a referència llunyana i una mica més cap a la part final. Això s’agraeix en un llibre d’un país tan centralista com França. Aquestes Vides minúscules passen lluny de la capital, com si això en reforcés la seva “minusculitat”. Com el poble originari on comença tot, aquesta casa natal a què retorna sense sentir el que fos que esperava trobar.

La Marianne em va trobar al més profund d’aquest infantilisme interminable; per fi es va haver de rendir a l’evidència: aquella era la meva veritat, i les meves cartes mentien.[…]

Oberta la porta, no vaig reconèixer la casa on sentimentalment recordo haver nascut, sinó un casot a punt d’ensorrar-se que feia pudor de soterrani; dalt de l’escala, entre altres eines, una gran destral em va semblar digna de les mans del botxí; una corda gruixuda de lligar les carretades de fenc prolongava l’atmosfera de melodrama barat- La Marianne, amb talons alts, i que feia servir, cosa que jo bé sabia, llenceria fina, semblava una reina fugitiva a la mercè d’un camalluent; i tanmateix l’estimava, el meu cor sagnava de ser aquell pagesot de mans brusques, de mirada malvadament insatisfeta; li aixecava la bonica faldilla i mentrestant pensava en el vestit blanc i la cintura daurada de la cançó infantil. Despullada, li vaig fer adoptar postures insensates a l’habitació polsosa. Estava esgotada però molt excitada, i el seu goig va ser acre com la pols que mossegava; […]

És un llibre brillant i sensacional, i no es pot llegir de pressa, demana una atenció que és incompatible amb la lectura ràpida. A mi un llibre d’aquesta extensió em dura uns dos o potser tres dies i m’he estat tota una setmana. Quan s’entra en el ritme i en el fraseig i l’atmosfera… és una meravella de llibre, val la pena intentar-ho i val la pena dedicar-hi una mica més de temps i una mica més d’atenció. Si ho feu, el llibre us recompensarà. Molt recomanable!