Vernon Subutex / Virginie Despentes

Sembla que Vernon Subutex és la gran obra de Virginie Despentes i almenys ho és, segur, en ambició i extensió. Després de diverses novel·les i un assaig la veritat és que l’agafo amb força ganes. Amb ganes, però sense pressa, tan poca pressa que quan va sortir el segon encara no havia començat el primer, així que vaig començar a tenir la idea boja d’esperar a tenir el tercer per a llegir-los tots d’una tirada. I sí, al final sí. Tampoc hi havia gaire misteri en anar esperant, per tant, ara ja m’hi poso. Els agafo i un darrere l’altre. Després assaltaré la sèrie de televisió, a veure que tal tot plegat.

Tenim un protagonista, en Vernon: més de 40 anys i sense feina ni gaires perspectives vitals més enllà de la supervivència, tampoc és que l’entorn hi ajudi gaire. Va entrar a treballar en una tenda de discs, se la va quedar quan l’amo es va retirar i, amb el temps, l’ha haguda de liquidar, una història molt freqüent. Faltarà veure si aquest és un retrat “trucat” d’un antiheroi que acabi “salvant el dia” o si és 100% sincer i aquest antiheroi és el que hi ha, i no hi ha més, ni tan sols la recança d’intentar ser més. No. És això i prou. Ja està. Potser que ho assumim. Si serveix per a gran part de la societat occidental, haurà de servir per al protagonista. Que de tots els sectors on podia treballar acabés al de la música ja és significatiu. Possiblement, només el negoci de la premsa escrita ofereix una imatge de tancament i ruïna més absoluta.

No era l’únic per qui les coses havien degenerat ràpidament. Fins al principi dels anys 2000, hi havia molta gent que se n’anava sortint prou bé. Encara es veien missatgers que es convertien en productors, comentaristes que obtenien la direcció d’un programa de la tele, i fins i tot els ganduls acabaven de caps d’una secció de discs de la FNAC… A la cua de tot, els menys motivats per l’èxit es defensaven entre un bolo en un festival, una feineta de pipa en una gira o una enganxada de cartells pels carrers… En Vernon, tanmateix, estava ben situat per copsar la importància del tsunami Napster, però no s’havia imaginat gens que el vaixell s’enfonsaria tan de cop.

Vinyl © Ville Säävuori, Creative Commons.

A poc a poc anem descobrint coses sobre en Vernon: qui és, què fa, qui l’envolta… No és pas algú estrany, els seus coneguts tots són més o menys. O eren. Han anat morint de malalties o de maneres estúpides —tant és—, deixant-lo a ell completament sol.

N’havia tingut poques de regulars, a la vida. Com molts coneguts seus, en Vernon vivia amb el record de la dona que l’havia deixat. La important. La seva es deia Séverine. Ell aleshores tenia vint-i-vuit anys. Massa aferrat a la seva reputació de serial lover, no havia volgut adonar-se a temps que era aquella i no pas cap altra. Era el més fera del carrer, perillós i independent, tots els seus amics estaven meravellats de l’elegant desimboltura amb què encadenava els rotllos. En tot cas, així és com es veia ell. El clau d’una nit, el seductor, el que no es lliga, el que les ties no enreden. No es feia cap il·lusió: com tants homes pocs segurs d’ells mateixos, el confortava comprovar que era capaç de fer plorar les dones.


Suposo que Despentes vol tenir ben perfilat el protagonista, i ho aconsegueix. Tenim un personatge-tipus molt representatiu del pas de mil·lenni, un moment on hi ha hagut canvis (com sempre) però potser a una velocitat superior, i que ha deixat a molta gent en una mena de terra de ningú. Sense feina, ni parella, ni família, ni un patrimoni, que no ha fet servir la vida per bastir una franquícia o un imperi que llegar als descendents, el que seria el model de triomfador en aquesta societat capitalista que tenim. Ell no és que qüestioni aquesta societat, és que se li’n fot, o se li’n fotria si dediqués cinc minuts a pensar-hi, que no sembla ser el cas. Tanmateix, necessita pagar el lloguer, i aleshores li falla el gran amic, l’estrella de la música que sempre el salvava i li pagava el lloguer una bona temporada. Perquè això és el que fan els amics si les coses els van molt bé, però ara ja no hi és.

L’Alex s’havia fet molts amics, en el seu ambient de vips. Però estava convençut que, amb l’èxit, se li havia acabat la “veritable vida”. En Vernon sovint havia intentat demostrar-li que això era una percepció: cap a la trentena, tot comença a perdre intensitat, tant si ets precari com si ets una superestrella, les coses no tendeixen a millorar per a ningú. La diferència és que els qui no pugen al tren de l’èxit no reben cap compensació. Que la joventut s’allunyi no és motiu suficient per poder fer la volta al món en primera classe, endur-te al llit les noies més guapes, trobar camells simpàtics o posar-te a invertir en Harleys Davidson. Però l’Alex no volia sentir res. I, realment, semblava que se sentia tan malament que era difícil fer-li entendre que tenia sort.

Es troba desnonat, a París, a finals de tardor, i comença a recórrer a les seves amistats, a qui explica una història menys vergonyosa que la realitat per apalancar-se a les seves cases ni que sigui una nit.

https://www.flickr.com/photos/pom-angers/
Paris, Quartier des Quinze-Vingts © Pom’, Creative Commons.

La primera persona a qui recorre és una antiga amiga que no s’ho pren gaire bé. Han passat els anys, la joventut ha quedat enrere i no queda gaire de la persona que era.

El seu pis també ha canviat. Ha vist la sorpresa a la cara d’en Vernon, quan ha entrat. La sorpresa i la decepció. Ja no hi té cap cartell de concert. Abans els clavava directament a les parets, a la sala i a l’habitació, la cuina la tenia reservada per a les fotos dels tios guapos. Fugazi, Joy Division, Die Trottel, Dezerter… han deixat lloc a una foto enmarcada de Frida Khalo i una reproducció de Caravaggio. Les parets estan pintades de blanc. Com a totes les cases d’adults del seu entorn. S’ha convertit en el que els seus pares volien que fos. Va fer oposicions, treballa a l’administració, ha canviat la cresta per un discret tall recte. Es vesteix al Zara, quan troba alguna cosa de la seva talla. S’apassiona per l’oli d’oliva i el te verd, s’ha subscrit al Télérama i, a la feina, parla de receptes de cuina amb les companyes. Fa tot el que els seus pares desitjaven que fes. Excepte tenir fills, de manera que la resta no compta. Als dinars familiars, hi canta. Els seus esforços no han estat recompensats.

Una cosa que a aquestes novel·les no trobem és correcció política. I està bé que la ficció estigui lliure d’això, els personatges no tenen per què ser bons, poden ser uns autèntics cabrons. Així i tot, sobta. És un dels motius que fa que ens agradi Houellebecq. Despentes també s’hi suma via un altre amic de Vernon, que li oferirà la casa per fer de cangur del seu gos un cap de setmana. Xavier està casat i és de dretes, molt de dretes, sempre ho ha estat, ell no ha canviat, però el món sí i s’ha començat a alinear amb el que ell pensa, populisme, extrema dreta i totes aquestes coses que cada cop són menys minoritàries.

En Xavier té ganes de fotre una gran puntada de peu al cul de la grassa àrab amb vel que rumbeja davant seu. Per l’amor de Déu, no es podria anar pel carrer sense haver de suportar cada dos-cents metres els seus vels, les seves mans de Fàtima al retrovisor, o l’agressivitat dels seus marrecs? Quina raça, no m’estranya que els tinguin mania! Ell ha hagut d’anar a comprar en comptes d’estar treballant perquè la seva dona no vol que la prenguin per la minyona, i mentrestant aquest cony de moros ganduls a fora, tranquils, sense fotre res, entre aturats generosament mantinguts per les ajudes, es passen el dia al bar mentre les seves dones penquen. I elles, no contentes de fer-ho tot a casa sense queixar-se mai, i de bregar per mantenir-los, encara senten la necessitat de portar el vel perquè es vegi que són submises. És una guerra psicològica, això: ho fan perquè l’home francès vegi que baix que ha caigut.

Els personatges es divideixen entre els que han fet “el que toca” i els que no, tot i que és un tema que pot donar força debat. Xavier ho ha fet i està al costat bo (i car) de la vida.

La gent que té fills sempre toca els ous als que no en tenen. Però no suporten que els diguin la veritat —quan veig la teva vida, sincerament, tinc ganes de tot menys de fer igual. No són pas les criatures el que emprenya en Vernon. Sinó tot el que va amb el trasto. Els regals de Nadal, la guarderia, mirar deu vegades el mateix DVD, les joguines, els berenars, els xarampions, la verdura, les vacances amb la família… i ser pare. La gent del seu entorn va entrar als inferns de l’edat adulta amb una certa alegria. En Vernon ha perdut el compte dels col·legues que ha vist desembarcar amb la bossa de flors plena de bolquers a l’espatlla, l’escalfabiberons entre les dents i el cotxet de mil euros, i que d’un dia per l’altre volen explicar-te que fins els més durs van a fer voltes amb poni.

A cute gift box, baby booties and balloon on bright pink background © Marco Verch Professional Photographer, Creative Commons.

Els seus pares no han pencat mai. T’ho pots creure? Encara hi ha rendistes. No han pencat mai. El pare administrava la fortuna familiar i la mare l’ajudava. I són rates, els rics, cada cèntim compta. Si els sentissis parlar de la gent que cobra el salari mínim… I això que jo soc liberal i pragmàtic, bé prou que em coneixes, no em dedico a les fantasies bolxevics. Però si no els sents no t’ho creus. La sort que tenen, els treballadors! D’entrada perquè tenen menys responsabilitats. El meu sogre no ha treballat mai de la vida, però tots els aturats són uns ganduls que no volen doblegar l’espinada. I ho diu sincerament, estan convençuts que és una qüestió de mèrits. Es pensen que si demà es trobessin a l’atur, amb els seus cabellets nets i la seva bona voluntat, trobarien feina a l’acte i com que s’aplicarien i s’ho mereixerien, ascendirien ràpid. En el mèrit, encara pensen els rics. És increïble.

La nòmina de personatges es va ampliant. Vernon passa del pis de Xavier a viure amb una mena d’antic amor, Sylvie, i a partir d’aquest moment els personatges femenins comencen a tenir més profunditat. Però hi ha molts personatges, personatges que comencen a intentar fer una biografia de l’Alex, l’amic estrella de Vernon que ha mort. Corre la veu que hi ha una gravació, una mena de confessió a càmera de l’Alex, unes cintes que té Vernon, i que generen expectació en el món de la música, del cinema i de la cultura en general. Despentes posa en marxa molts personatges, no sé si se’n sortirà. I un personatge de qui em declaro fan és Pamela Kant, exactriu porno ara retirada.

Va començar a fer porno cap a l’any 2000. Va tenir sort. Va viure els últims anys de glòria de la professió. Es guanyava bé la vida, millor del que havia somiat mai. Hi havia imbècils, n’hi ha pertot, però hi havia bon ambient. Encara es parlava d’estrelles porno. Entre les noies hi havia una competició, tot i que s’entenien bé, totes volien ser la millor. La Pam volia fer-se un nom. No era a l’abast de tothom, però tampoc no era tan complicat. […].

El que li havia cistat més havia estat plegar, tant a ella com a totes les noies del cine X. La gent les continuava reconeixent, pel carrer, però l’ambient del plató, de les sessions de fotos, aquella embriaguesa de ser el centre de l’atenció i d’estar en condicions de donar el que esperen de tu, això ho va trobar molt a faltar. Li encantava que la tractessin com una diva. Com una estrella de cine.

Hi ha actrius porno franceses famoses i ja retirades. Els referents reals serien Ovidie o també Katsumi/Katsuni, però el personatge té prou entitat com per no ser una “versió de”. També hi ha actrius mortes per suïcidi, com la gran rival de Pamela Kant: Vodka Satana.

Després, el moment més terrible és quan t’adones que no plegues mai. Talles amb el teu ambient, perds els amics, perds el diner fàcil, però quedes marcat de per vida.

Aquest vagabundejar de Vernon d’un lloc a un altre i d’un llit a un altre li permet radiografiar la gent de la seva generació, els punts en comú cada cop més febles i les diferències que amb els anys han anat creixent. Tenim un retrat generacional molt ampli amb uns personatges que ens resulten creïbles i propers.

L’interès per les cintes de l’Alex va passant d’una persona a una altra, com una excusa per anar deixant anar la seva sobre tothom. Com per exemple sobre els francesos i franceses fills de l’emigració, aquestes noies nascudes a França i que es posen el vel, com una resposta a un menyspreu que ja van patir els seus pares. Pares com en Sèlim, preocupat, tot i que els antecedents d’haver estat casat amb qui després va ser Vodka Satana potser l’afecta una mica a l’hora de jutjar el que fa la seva filla.

Era impossible acusar en Sèlim de tenir idees paranoiques. L’època s’ho porta. I a més si t’has casat amb una moreta preciosa, tímida i simpàtica i un bon dia et deixa sense més ni més, es posa un pseudònim russosatànic i inunda el món de dobles penetracions memorables… és normal que el país, després, sospiti que les mosses són capaces de tot.

 (AP Photo/Claude Paris)

França havia fet creure al seu pare que si abraçava la seva cultura universal li obriria els braços, com a qualsevol altre fill seu. Precioses promeses hipòcrites, però els àrabs amb carrera no han deixat de ser els moros de la República i se’ls ha mantingut, púdicament, fora de les institucions. Per a una filla no hi ha res tan insuportable com veure que han enganyat el seu pare —tret, potser, de descobrir que ell hi havia caigut de quatre potes. L’havien estafat. Li havien fet creure que amb la laïcitat tots els homes eren iguals. Per després tancar-li les portes, d’una en una, als nassos, prohibint-li que es queixés.

El viatge de la filla de Sèlim per una Barcelona sacsejada per una vaga m’ha fet mirar l’any d’edició del llibre. És una vaga general, però prèvia a tot el que va passar del 2017 ençà. Això sí, els carteristes de la Rambla ja hi eren. De totes maneres, la por de Sèlim és que la noia porti més enllà el tema del vel i es radicalitzi del tot. No és una opció excessivament remota, per desgràcia.

Vernon segueix d’un lloc a un altre, de vegades amb els amfitrions/antics amics té converses amb petits moments brillants, com aquest:

—No sabíem que la cagaríem tant, eh?

—I si ho haguéssim sabut, què hi hauríem fet?

Tot plegat és una caiguda lliure a la indigència, a ser una d’aquelles persones amb la seva vida ficada en una bossa i amb l’únic instint de sobreviure, més per inèrcia que per res més. Com una mena de descans, com un pas al costat d’una societat que també l’aparta, com si digués “si només em queda això, doncs això”.

Quan es va aixecar tenia les cames adormides, ho va invertir en un kebab i una cervesa i va haver de voltar per trobar un banc per seure i menjar tranquil·lament. Pel camí, va veure un home jove que dormia a la vorera amb tres gossos enormes, una mestissa de cabells arrissats que parlava tota sola, asseguda enmig d’una dotzena de bosses a dins d’una cabina telefònica. Va trobar un senyor vell que escoltava el transistor a la vorera davant de les cases, envoltat de tants objectes insòlits que semblava que s’hagués muntat el pis al carrer. No s’havia adonat mai que n’hi hagués tanta, de gent en el seu mateix cas.

Parigi 2008 © antonio, Creative Commons.

I amb la baixada de Vernon al submon dels homeless de París arribem, més o menys, al final del primer llibre. Com amb els altres personatges o classes del llibre, el retrat dels sense sostre també és molt lúcid (o m’ho sembla, no en soc un expert) i no hi ha ni paternalisme ni l’excusa fàcil de les addiccions. No hi ha res que ho expliqui, simplement la mala sort o les cartes mal jugades porten a algú a la pobresa. Després venen els altres problemes, però el principal i el motiu de tot plegat és una pobresa que si no té un culpable (i no el té) és que la culpa és de tots. Però vaja, tampoc estic descobrint res jo ara.

El segon llibre comença amb Vernon mig desaparegut, i els amics i interessats en les cintes buscant-lo entre els sense sostre que viuen al carrer, a París.

En realitat el llibre comença amb un llistat dels principals personatges apareguts fins al moment i una breu explicació. Com que agafo aquest llibre tan bon punt he acabat el primer no em fa gaire falta, però per a qui es vulgui llegir els llibres al seu aire és un afegit molt útil.

Pràcticament, el primer terç del llibre és aquesta recerca de Vernon entre els sense sostre de París, i una descripció d’aquest ecosistema particular. Finalment, li arriben veus que l’estan buscant i es reuneix amb els seus amics —més o menys, és un grup eclèctic—.

Curiosament, com més invisible era en Vernon, més importància adquiria a les seves vides. Una comunitat estrafolària d’antics clients de Revolver coincidia a les converses i es preguntava què hi fas tu aquí, a què et dediques. Mentrestant, la Pamela Kant, amb uns quants milers de seguidors, arrossegava tot un exèrcit de desvagats llançats a la recerca d’en Vernon. L’havien acabat reconeixent, al fons d’una fotografia que il·lustrava un article sobre les dutxes del districte dinou. Aleshores havia aparegut un altre internauta que havia declarat que l’havia vist a la porta del parc de les Buttes-Chaumont.

I tots reunits, i amb Vernon encara molt estabornit però almenys dutxat, veuen les cintes. Veiem què va dir l’Alex a càmera abans de morir. Les cintes contenen aquesta mena de confessió i recapitulació sobre la seva vida.

Al final dels anys noranta ho teníem solucionat: ho havíem superat tot. L’estadi on et fas preguntes estúpides. Preguntes de principi, preguntes d’emoció, preguntes d’ajuda mútua, preguntes de tocar no pas d’acord amb les pulsions més baixes sinó amb la idea que tens del que és bell. Havíem superat el temps de les preguntes. Les utopies ens feien riure. Érem adaptables, però no ens mamàvem el dit, controlàvem. Ja no teníem por d’embrutar-nos les mans. Hauríem hagut de tenir-ne. Ens vam dir que no passava res si ens veníem l’ànima, ens pensàvem que la recuperaríem intacte al final de l’espectacle.

Singer © Hernán Piñera, Creative Commons.

Vaig tenir èxit. I vaig aprendre que era un negre.[…]

No hi va haver una tombada. No hi va haver cap fet que es pogués marcar amb un molló. Hi va haver una exposició prolongada a un medi extremadament reduït: els cercles de poder. He estat un emprenyador de primera. Només vaig ser capaç d’oposar aquesta resistència. Em vaig empassar molts gripaus, sense defallir. Vaig proferir crits indignats, però vaig aguantar. Em vaig empassar tot el que em ficaven al coll. Tenia la sensació que era pitjor perquè em posaven en una vitrina, tothom veia el que acceptava. Però, al final, vaig rebre el tractament preceptiu: en un sistema totalitari, acceptar la humiliació és indicador de bona conducta.[…]

L’Alex va tenir una relació amb Vodka Satana, la mare de l’Aïcha, que ha descobert aquesta faceta de la seva mare tot just ara. Ella tan devota i bona musulmana amb una mare que era una reina del porno. Dur d’acceptar, així com el fet que potser no va morir d’una sobredosi-suïcidi.

La cosa pitjor és que, si hagués estat un pelacanyes, el desgraciat que li havia fet viure aquell infern, potser m’hauria mogut més. Però en Dopalet és un peix gros, no em fugia mai de cap que no és la classe de persona que voldries tenir per enemic. Massa poderós. Way out of my league.

Només de vegades, quan estava massa col·locat, li trucava. Mira que valent. Li truco i li dic que ho sé tot i que és un malparit. No li agrada. Em contesta que vigili. Que vigili molt.

Que cabró, Vernon, com dorms. No ho havia explicat mai a ningú, tot això. Tinc por. Em fa vergonya.

Tenim totes les peces del puzle, però de vegades costa orientar-se. Almenys ja sabem què deia Alex i perquè aquest interès, precisament d’en Dopalet, a fer-se amb les cintes i que ningú les veiés, per no haver de donar explicacions. Dopalet, empresari ric i tirànic i conscient que el món és fet a la seva mida i que el seu poder i els seus diners li garanteixen impunitat.

Aquest és un dels retrats, però a mi em continua interessant el retrat de Sélim i la seva filla Aïcha. Temes com la immigració i l’islam tractats sense fanatismes ni ingenuïtats.

En Sélim no trobava que l’islam dos una religió més estúpida que les altres. Però com que la coneixia millor que les altres, sabia fins a quin punt exigia una renúncia total al sentit crític. Que la seva filla abracés qualsevol religió l’hauria tret de polleguera. No s’ha de limitar una intel·ligència així. Amb la seva memòria, la seva facultat per lligar caps, la seva curiositat, que la seva nena sotmetés el seu pensament al sistema teològic que fos el revoltava. No es pot privar un esperit com el seu de lectura, no se li pot impedir que abraci la complexitat amb l’excusa que cal seguir unes elucubracions obscurantistes. Però el que li havia esquinçat especialment el cor havia estat que s’inclinés per una religió que ell coneixia i de la qual li havia costat tota la vida alliberar-se. Veia com seguia el consell d’ignorants. La sentia parlar dels científics de l’islam, uns ximples capaços de repetir que la Terra era plana. L’imbècil de la cantonada esdevenia l’ídol de la seva filla a condició que es neguésa estrènyer-li la mà i portés la barba prou llarga.

Els exclosos de la societat, o com la societat desplaça cada cop més gent fins als marges, on és molt fàcil caure i anar a l’abisme.

Quan va començar a sentir que els francesos atacaven els immigrants al so d’un eixordador “llonganissa i mam”, va fer com tants altres: va preferir fer veure que no ho entenia. I tanmateix això ja ho deia tot: aquesta era la idea que ells mateixos es feien del país dels drets de l’home. Vi i embotits. Aquest era el seu gran programa cultural. Fins i tot de la dreta, se n’esperava una altra cosa.

Aux buttes Chaumont © loneseb, Creative Commons.

Mentrestant tenim en Vernon convertit en una mena de gurú que passa el dia al parc, dorm en un amagatall prop de les vies del tren i de tant en tant fa de DJ en un bar. Era una manera de donar-li diners i que no semblés almoina, però el talent de Vernon fent llistes de cançons escapa de l’escala.

No entén res, d’això d’en Vernon. Per començar, com s’ho va fer per acabar al carrer? Tan de pressa. Va perdre el pis, d’acord. És la crisi, ja no és jove, no té relacions amb la família. Però tot i així, vint anys de botiga et deixen una llista de contactes prou llarga per a no haver de clapar a la serena com a mínim durant tres mesos… I com pot ser que aquell paio, simpàtic però tirant a bleda asolellada pel que fa al carisma, s’hagi convertit en l’ídol de les Buttes-Chaumont?

I més o menys així arribem al tercer volum de la sèrie. Aquí seguirem en Vernon i el seu grup, que fan una mena de vida nòmada, fora dels radars de tothom (sense mòbils ni tauletes ni xarxes socials), i de tant en tant munten una mena de “raves” que anomenen convergències. Una de les idees de l’Alex era fer servir ones concretes per fer que la música entrés directament al cervell, que connectés directament amb nosaltres. Aquelles cacofonies es veu que funcionen i, combinades amb la música triada per Vernon, creen un efecte millor que el de tenir tot el grup col·locadíssim, però sense drogues. Però els idil·lis no poden durar, un dels amics de Vernon de la seva etapa de rodamon deixa al grup un munt de diners i això comença a llaurar la desconfiança en un grup que es basava en el bon rotllo general. I es fragmenten i s’escampen, de maneres una mica estranyes. I entremig de tot plegat les reflexions dels personatges, molts en una edat madura que s’està revelant molt més problemàtica del que preveien.

Si hi ha conflicte d’interessos entre el manso que t’agrada i el teu fill, no fotràs pas fora de casa el fill. L’Stéphanie està convençuda que si no hagués tingut el nano ja estaria amb algú. Les altres es van escandalitzar que digués això. Però era sincera, simplement. Sí, no estàs mai més sola. Exacte, no estàs mai més sola. La Marie-Ange i la Sylvie la contemplaven pensant ets una mala mare, t’hauria de fer vergonya. A ella li rellisca. Hi està acostumada. I encara va reblar el clau. Va preguntar a la Pénélope: “Ets feliç amb el teu company? Sí? Doncs pensa que tot el que t’agrada de la vida amb ell s’haurà acabat, quan tinguis un nen. És la mort de la parella, la família”.

Aquest no és precisament un llibre de lloances al fet de tenir fills, no ben bé, però també estem en la primera generació en què la paternitat no és unànime. No tothom té fills, i fins i tot no tothom tria tenir-ne, és una novetat i hi ha un raonament al darrere. Un altre dels temes del llibre és el terrorisme, cronològicament arribem als atacs al Bataclan i a Charlie Hebdo, el terrorisme islamista ha canviat la vida a tot occident i hi ha afegit la sensació de por. I com a contrapunt, com a vasos comunicants, l’extrema dreta i un discurs que cada cop arriba a més gent, tot i que potser no pel que creuen. Aquí tampoc tenim un retrat pla, hi ha matisos i hi ha un desenvolupament.

No haver d’aguantar gent que no se t’assembla. Res d’estrangers. I el ciment més fàcil de trobar per soldar un grup sempre és i serà l’enemic comú. En Xavier no és burro. Totes les grans fortunes de França diuen el mateix que ell, i no és pas que de cop tinguin un rampell de patriotisme sincer. És que els interessa més fer que la gent senzilla se senti francesa de soca-rel víctima de la gran mesquita, que no pas que se sentin treballadors pobres explotats per l’u per cent.

Recordeu el 15M? Doncs a París també hi va haver una cosa semblant, més tard, cap al 2016, però amb un ambient i un funcionament que recordaven molt, es deia Nit Dempeus. Evidentment, la colla d’en Vernon hi fa cap, però amb una mica de malfiança, com veient que sí, que el problema està clar, però no hi ha acord en les solucions. A més a més la premsa va parlar-ne ben poc, no fos que passés això de crear nous partits polítics que discutissin l’hegemonia als de sempre.

#NuitDebout _DDC2818 © thierry ehrmann, Creative Commons.

Una conseqüència del terrorisme, potser la més palpable, és que passar per un aeroport s’ha convertit en una autèntica llauna, i potser això no fa que viatgem més segurs.

El fan avançar en mitjons entre altres passatgers, tots sotmesos a la mateixa sessió humiliant. El vigilant assenyala una maleta i convida el seu propietari a seguir-lo per esquarterar-la en regla. A les petites pantalles de control es poden veure totes les peces d’equipatge com cossos oberts, plenes de formes estranyes de contorns negres i taronges. En tot això, la seguretat hi és a més a més. Tothom sap que no es pot garantir mai. El que compta és la disciplina. Que s’aprengui a obeir qualsevol norma, sense discutir.

El sotrac emocional d’un atemptat, l’endemà… aquell conflicte entre ganes de sortir i superar el tràngol o pair-lo en solitud.

La Sylvie era una de les poques persones que l’endemà havien sortit. Era com un 15 d’agost però sense el sol. Una ciutat deserta. Esclafada. El dolor era perceptible, tibava de paret a paret. Però si trobaves alguna persona, li podies somriure. Era tan commovedor que no havia pogut passejar gaire estona: havia hagut de tornar cap a casa a plorar.

9 janvier 2015 / Bld Richard Lenoir © billknock, Creative Commons.

En aquest tercer volum recuperarem alguns personatges, com Dopalet i la seva idea de venjar-se, en Max (el mànager d’Alex) o la Sylvie, a qui havia recorregut en Vernon buscant aixopluc al principi de la seva davallada. Hi ha moments on la història es trasllada a Barcelona. Ja va passar al primer volum i aquí hi tornem. I passen coses, bàsicament coses molt dolentes…

Pels carrers de la Barceloneta, un home pica les bombones de butà amb una clau metàl·lica. S’atura a les cantonades i espera que el cridin, d’algun balcó, per dir-li que pugi. Les ratxes de vent fan voleiar la roba estesa als balcons, les banderes catalanes i els pareos posats a assecar… Hi ha ocells que canten, tancats en gàbies minúscules. La Céleste alça els ulls i observa el quadre heterogeni de bicicletes penjades, garrafes d’aigua, plantes exuberants i estris de neteja.

El que troba més estrany, després de tot el que va passar, és la normalitat de les coses. La idea que la vida ha continuat, per als altres. Tot plegat no té cap lògica. La raó, la llengua, l’anàlisi: res no serveix de res. Ens expliquem romanços, constantment, quan pretenem que les coses tenen una importància, una solidesa, o que la vida reposa sobre una base estable.

I el llibre es tanca, i una mica la trilogia, amb una mena de retorn al principi i al metro de París, com una mica el punt més baix on es pot caure. La proliferació d’atacs indiscriminats, terroristes o no, fa que tothom pugui ser víctima, i no puc revelar més per no fer espòiler de la part final.

un mur de Belleville © Jeanne Menjoulet, Creative Commons.

El llibre és molt bo, els llibres de fet, els tres. Sí que he notat una embranzida al principi que després s’ha anat refredant, com si l’inici estigués perfectament greixat, però la part final avancés més a batzegades. Un retrat del nostre temps, un molt bon retrat de quins són els nostres problemes, les nostres preocupacions, el nostre món en general. Són tres llibres que es podrien haver quedat en un de sol (gruixut, això sí) i que m’han enganxat i encantat, tot i que la cosa cap al final anava una mica a batzegades. Però és igual, Despentes aquí ha fet una catedral.

Només em queda recomanar-lo molt i posar-me a veure la sèrie de televisió que l’adapta (a Filmin). Us en poso el tràiler:

(Visited 54 times, 1 visits today)