Vae Victus / Albert Sánchez Piñol

Tot i que el prefereixo en català i quan parla d’éssers fantàstics com a “La pell freda” o “Pandora al Congo”, em va agradar molt “Victus”, i la continuació prometia, així que cap allà que anem, cap al nou llibre d’Albert Sánchez Piñol!
El primer i principal relat del llibre comença amb els dies immediatament posteriors a la caiguda de Barcelona i l’entrada a la ciutat de les tropes borbòniques. Tot i la importància de Barcelona la guerra de successió acaba definitivament amb la rendició de Cardona (que fortificada com estava podia haver seguit aguantant el setge sense problemes). Martí Zubiria, ferit (li falta quasi mitja cara), ha de decidir què fa, perquè els Borbons ni perdonen ni obliden, per no parlar de Berwick. Amagat a la ciutat aconsegueix visitar Villarroel que li diu que marxi, i així s’embarca en un vaixell francés on es tractat quasi com un presoner, i aconsegueix escapar i fugir quan el vaixell (que ell creia que anava a Nàpols) atraca a Port Royal, Carolina del Sud, a les colònies dels actuals Estats Units, colònies angleses, franceses i espanyoles. I allà té uns petit problemes amb els anglesos. Anglaterra va abandonar Catalunya i va deixar que Felip V es quedes tot Espanya, i això que els anglesos havien promés jurat i rejurat que lluitarien amb els catalans. I després de beure en una taberna els hi dedica a tots els anglesos paraules no gaire maques i acaba detingut. S’escapa d’allà amb la idea d’endinsar-se a Luisiana, que és un domini francès però immens i molt poc poblat, però es troba amb els indis yama. La idea d’ells és matar-lo però el salven quan diu que té dues feines, defensar fortaleses i conquerir fortaleses. I participa en una guerra de tribus yamas contra els anglesos. De nou lluita en el bàndol just, i ja us podeu imaginar com acaba. Això està basat en fets reals, molt confusos. Al segle XVIII encara era possible una certa coexistència entre colons i nadius americans, bàsicament els nadius s’havien d’apartar i no molestar, i mentre els colons eren pocs encara, però van començar a ser més a necessitar més terres per conreu i a portar esclaus i anirien arraconant els nadius cada cop més, un llibre collonut sobre el tema (que ja se surt de la ressenya d’aquest llibre) és Enterrad mi corazón en Wounded Knee.

Després torna a Europa, i per les funestes casualitats torna a caure presoner, aquest cop a Bourdeus, i per obra i gràcia de Verboom, el xarcuter d’Anvers. Però Berwick el treurà d’allà per participar en una guerra de la que no tenia ni idea, concretament aquesta que semblava una oportunitat per desfer algunes de les coses que la Guerra de Successió havia destrossat, ens podem imaginar el resultat. Això sí, l’exèrcit francés compta amb l’ajuda del Carrasclet, una mena de bandoler, i tots els seus homes, uns 10.000 per lluitar contra Felip V, a favor d’un rei de França que n’era parent, tot molt confús. Molts catalans van lluitar en aquesta guerra per la promesa que es restituirien les constitucions previes a la derrota de 1714, no val que expliqui com va anar.

Barcelona i la Ciutadella a la dreta, “petita i discreta”

I encara queden 2 parts, o contes prou llargs. En el primer Zuvi torna a Barcelona i la troba dominada per l’ominosa Ciutadella, i allà el carnisser d’Anvers, algunes coses que anàvem intuint es tanquen en aquesta part.

I a la darrera, Zuvi amb més de 70 anys arriba a Londres i acaba al veixell de James Cook direcció a Tahití i a “descobrir” (és un dir, un holandés ja s’havia trobat amb tot allò) Nova Zelanda.

I sense que sigui ben bé un espòiler, sense ser un final obert si que queden algunes coses per explicar del personatge, és probable que aquest no sigui el darrer llibre on apareix.
No sóc molt de novel·la històrica, no en sóc gens, però aquest llibre igual que l’anterior m’ha encantat, i he aprés coses d’una part de la història que a l’institut sempre queia cap a la part final del curs i la feiem de pressa i corrents, i això si la fèiem. M’agradaria que en Sánchez Piñol tornés a escriure en català, cosa que imagino no passarà mentre segueixi explotant aquesta vessant de novel·lista històric, però sobretot el que m’agradaria és que acabés amb el cicle que va començar amb La pell freda, va dir que hi hauria tres llibres com els tres exèrcits, aigua (La pell freda), terra (Pandora al Congo) i aire, i ens falta aquest darrer!!!!! M’hauré de rellegir La pell freda i Pandora al Congo per fer-me passar el mono de mentres.