Unes ganes salvatges de cridar / Marc Vintró

Sense idea ni de l’autor ni del títol, aquest Unes ganes salvatges de cridar és un llibre del que se n’ha parlat poc, potser l’allau prèvia a Sant Jordi ha impedit que el llibre de Marc Vintró faci soroll. El Premi Mercè Rodoreda sol ser una bona garantia, no sempre (encara recordo una enganxada que vaig tenir amb una autora a qui no va agradar que m’avorrís amb el seu llibre), i es premien llibres de contes, que això ja se’m fa una mica més coll amunt, però això és una mania meva.

El llibre comença bé, decididament bé, amb un conte estrany, uns personatges com desubicats, fins que comencem a llegir coses deixades anar com de qualsevol manera i ens diem “però què collons acabo de llegir? està dient el que està dient?”. I sí, resulta que sí, voleu una mostra? Aquí la teniu:

Ni l’ensurt del despertar fa que tingui ganes d’aixecar-me. Del sostre penja la corda. M’agrada el nus. I el que em va costar aprendre a fer-lo! Ja és ben hipòcrita tot plegat. Vaig haver d’empassar-me dotzenes de pàgines per fer braçalets i mil parides d’escalada, mariners i excursionistes —que es veu que el que tenen en comú és fotre nusos per tot—, fins que vaig trobar un lloc on ho explicaven més o menys bé. Resulta que al final el secret no era buscar “nus escorredor”, sinó “nus del penjat”.
Fes una forma de s amb la corda.
Passa un dels caps a través d’una anseta.
Deixa suficient corda per fer la baga.
Dona tantes voltes com vulguis.
Passa la corda a través de l’altra baga.
Com un d’aquells poemes orientals que se suposa que t’han d’ensenyar sense ensenyar. Igualet. Si no arriba a ser per les imatges encara m’hi estaria barallant.
[…]Crec que l’únic que em surt a la primera és fer la forma de s. Tot el rotllo de fer passar l’extrem per l’ansa i donar voltes amb la corda és una mica un conyàs. Vaja, que no és tan fàcil com cordar-se les vambes. Haig de tornar a començar més d’un cop, que si ho fas malament pots acabar gronxant-te tota la nit per res i l’endemà tot són retrets, dels pares, de l’hospital, de la Júlia.

He resumit i ajuntat els fragments per personatge, vaja que no els trobareu així al llibre, allà estan intercalats, hem llegit la Ivet, ara anem per la Júlia:

Em despullo del tot, al lavabo. Em miro. Espero que aquesta panxa em duri per sempre. El mirall me la retorna suau i plana, com una pista d’aterratge. Una tia de classe em va dir que ella prefereix fer-ho amb un cúter. Un cúter? De debò? No es pot ser més penós! Qui se suposa que soc ara, la Júlia conserge amb granota de treball? Construccions Júlia. Tallem venes a mida. Què coi, això s’ha de fer amb una gillette, així, pronunciat en francès, posant cara de ganes d’empassar-te-la tota.
Banyera plena, aigua calenta, vapor, res de roba, que la sang l’endemà ja no marxa.

I el tercer, l’Isaac:

A la Júlia i a la Vet els agrada fer-ho a casa, al dormitori o al lavabo. Jo prefereixo l’exterior. Tinc el meu lloc. La meva hora.[…]
El tren, el meu, passa a les 21:24. Un directe que se suposa que no para fins a la capital. No és puntual. Però segueix sent el tren de les 21:24, passi a l’hora que passi. L’espero després d’un túnel; entre dos túnels, de fet. Podria arribar-hi només pel camí, però prefereixo travessar el túnel a peu i ensumar la foscor que desprèn: seca, com de metalls i cables i pols, tot junt, sedimentat en una mena de capa de greixum deshidratat. Molt Lynch tot plegat.
El primer cop que m’hi vaig llançar vaig marcar el lloc exacte. Hi vaig amuntegar un grapat de pedres, d’aquelles de pedrera que hi ha a la via que no semblen gens naturals. M’ho van ensenyar a fer a les colònies, això, quan era petit, amb pedres de veritat, és clar. Fites, crec que en deien. T’esforces perquè tinguin alguna forma particular i que no caiguin amb el primer cop de vent. Allò que deia de creure en coses rares.
Creuo el túnel, la foscor, l’olor seca, arribo a la meva fita, al meu tren, a les meves 21:24… El conductor no es molesta a frenar. Ja no ho fan.

Tot això en el primer conte, el que es titula Mireu tot el que tinc. En el segon conte el protagonista és un enterramorts, no ens lliurem de la proximitat amb la mort.

—Quan ho tinguis tot comptat m’ho deixes al despatx.
El senyor Pau té un despatx. És l’habitació del fons, a la mateixa planta baixa on som ara. Hi té una màquina d’escriure vella, quatre classificadors amb formularis que ja no es fan servir i un calendari amb una noia mamelluda i les cames obertes. L’únic que canvia cada any és el calendari, i els que va llençant me’ls quedo jo. M’agraden les noies dels calendaris, em fan companyia. Són una mica com els àngels de pedra del cementiri: poques paraules i la mirada de marbre. Però també són més reals. Suposo que al senyor Pau li agraden aquestes noies perquè és molt catòlic; jo, en canvi, m’és igual ser catòlic o no, els morts són tots iguals, si fa no fa com els vius, i el que valoro és el silenci i que aquestes noies de paper no m’exigeixen res.

Una cosa en que el llibre sobresurt és amb els inicis dels contes, aquest és el de Es despullen per sentir les agulles dels pins:

L’únic que sé fer és llegir i follar. Diuen que som una generació perduda. O, en tot cas, que uns quants ho som. Però per perdre’m, primer no m’hauria d’haver dirigit a algun lloc? Tenir una fita? Una ambició? O una que duri. Jo no he pretès mai res, de debò. I no ho dic jo; ho diuen els meus pares. Sílvia, et passes tot el dia llegint i fent el ronsa. Així no aniràs enlloc. Aquestes paraules me les repeteixen sovint des de fa anys. Del follar no n’estan informats, crec. O fan veure que no ho saben.

I aquest el de 1986:

Recordeu els anys vuitanta? Ja sabeu què vull dir, l’època a tot color de les muscleres i la cocaïna, quan la sida estava en plena forma, el capitalisme havia instaurat el reich dels mil anys i els dolents oficials eren els soviètics i els moros, en aquest ordre. Suposo que heu fixat bé el focus mental, oi que sí? Perfecte.

El llibre és irregular, bé els contes ho són, i va de més a menys, segueix fent bons contes però resulten una mica més confusos, la precisió de rellotger que demostra amb els dos primers sobretot comença a no veure’s tant. Potser Cua de llangardaix , i també el darrer Deu mil converses (estranyament poètic), són el més destacable de la resta de contes. Un llibre irregular, que es llegeix bé, que va de més a menys però que em dóna moltes ganes de llegir aquest autor si es decideix a fer una novel·la.