Una temporada salvaje / Joe R. Lansdale

Una novel·la que parteix d’una premissa simple: dos amics, vides en precari, una dona, la promesa de diners fàcils… amb això Joe R. Lansdale munta una novel·la, aquesta Una temporada salvaje. Amb això dels llibres passa una mica com amb la cuina, si veus els ingredients ja saps que el que sigui que en preparin t’agradarà, i aquesta és la meva sensació en començar amb aquest llibre.

La novel·la no defuig els elements típics del gènere negre i té un començament força clàssic. Dos amics, de sobte entra en escena la dona, i comencen els problemes. Sí, és un plantejament molt misogin, però funciona. Hi ha molts exemples de novel·les que comencen així, com per exemple Joc brut de Manuel de Pedrolo, on unes cames porten a una novel·la trepidant. Aquí tenim una mica el mateix, quan Trudy, exdona d’un dels dos amics, Hap, apareix sense que ningú ho esperi. Hap, tot i tenir motius, no l’ha oblidada i Leonard tem pel seu amic. A més a més, Trudy no suporta a Leonard. Segurament hi té a veure el fet que Leonard sigui gai, no tant per homofòbia com perquè això fa que sigui immune als seus encants, que sempre li permeten ensarronar els homes, com per exemple Hap.

—Joder —dijo Leonard—. Problemas en el horizonte.

Gabi © micadew, Creative Commons.

Trudy tenía treinta y seis años, cuatro menos que yo, pero no aparentaba más de veintiséis. Lucía una larga melena rubia y sus piernas empezaban en el cuello, como quien dice. Unas señoras piernas, de muslos carnosos y piel morena. Y sabía cómo usarlas, pues su forma de caminar trabajaba las caderas y hacía que sus pechos dieran esos saltitos por los que más de un hombre al volante se ha estrellado. Su jersey beis ceñido revelaba que seguía sin necessitar sujetador, y la falda corta y negra, a la última moda, me recordó sus días de minifalda a finales de los setenta, cuando la conocí: ella iba a ser una gran artista y yo iba a encontrar alguna forma de salvar el mundo.

Trudy apareix amb una proposta: necessita l’ajuda d’en Hap per recuperar uns diners d’un atracament que ara, anys després, suposen que reposen al fons d’un riu d’una zona pantanosa, que Hap coneix molt bé, per haver-s’hi criat. Un treball fàcil, en teoria, en una zona mig salvatge i en ple hivern.

El asfalto se acabó y las casas empezaron a escasear, dejando paso a chabolas cuya ubicación dispersa parecía obra del huracán Dorothy. Los caminos se volvieron de tierra roja y el olor del humedal se coló en el coche, a pesar de que llevásemos las ventanillas subidas: barro, vegetación podrida, un tufillo a pescado del sucio río Sabine y el hedor de la muerte fundiéndose con la tierra fértil.

Wetlands © U.S. Fish and Wildlife Service Northeast Region, Domini públic.

El invierno no era la mejor estación para el humedal. En comparación con la primavera, parecía desnudo. Los árboles de hoja perenne aguantaban, pero otros muchos, como los robles, se quedaban en cueros. En primavera, el humedal se ponía sus mejores galas, con bayas y aves coloridas que revoloteaban entre los árboles, como tercos adornos navideños. Las hojas eran gruesas y verdísimas, las vides kilométricas se enroscaban como anacondas delgadas por todos y cada uno de los árboles y el suelo se cubría de una espuma que ocultaba a las serpientes. Aunque, bien pensado, habida cuenta de los espesa que sería la vegetación en primavera, y de que todo estaría infestado de serpientes, el invierno podría venirnos mejor a Leonard y a mí para sacarnos un dinero.

Hap accepta l’encàrrec i porta amb ell a Leonard. Bàsicament han de buscar uns diners i submergir-se, després se’ls repartiran entre tots, poden treure cent mil dòlars. Sembla una molt bona oferta, tot i que Leonard no se’n refia, i quan comencem a veure la tropa amb què han de treballar no podem evitar donar-li la raó. No explico més per no rebentar l’argument. La lectura és molt àgil, molt ràpida i de seguida enganxa, les escenes són dinàmiques i aconsegueix narrar la violència de forma entretinguda i clara (no és gens fàcil). Resumint, que Joe R. Lansdale ha escrit un llibre d’allò més recomanable, potser el ritme li ve de ser guionista de televisió.

Vull parlar del duet protagonista, memorable. Hap és un perdedor desenganyat, amb un historial de lluites que només el van dur a la presó, i Leonard és un veterà de Vietnam, homosexual i negre que, volent o no, acaba posant un punt d’humor molt negre a gairebé tot el que diu. Una improbable parella d’amics que s’entenen perquè saben que no es pot esperar gaire del món. Han protagonitzat força llibres. A l’espera de veure si els tradueixen tots o no, almenys continuaré amb el que va venir després d’aquest, el seu debut, Mucho mojo, o com aquí l’han traduït El árbol de las botellas.

Per cert acabo de veure la sèrie i us la recomano molt, ara no sé si veure les altres temporades o llegir-me abans els llibres, us deixo el trailer:

(Visited 34 times, 1 visits today)