Una sortida honorable / Éric Vuillard
Vaig descobrir a Éric Vuillard amb L’ordre del dia i des d’aleshores m’he anat llegint tot el que sortia d’ell, i ara arriba aquest Una sortida honorable, a veure què em trobo.
Em trobo un llibre sobre Indoxina, tot i que en general aquí en parlem més com a Vietnam (de fet Vietnam és un país dins de la zona denominada Indoxina). I sempre que es parla d’allò és inevitable parlar de l’época colonial o de la seva guerra, És un tema explorant des de un vessant més periodístic com ara Nam, i com a escenari literari és un dels preferits de Beznosoff (juntament amb Algèria). Abans d’escabetxinar i portar al ridícul als americans aquella zona ja era complicada de per sí, i la Segona Guerra Mundial va afegir més llenya al foc i va revifar uns intents de rebel·lió de la població local contra el règim colonial. El règim colonial francès era horrible i discriminatori com tots els altres (possiblement els belgues amb el Congo van establir un rècord, però això seria un altre tema), com a mostra això de tot just al principi del llibre, deixant clares les coses, quin era el paper de cadascú i que hi anaven a fer allà els francesos:
En una guia de viatges del 1923 dedicada a Indoxina […] trobem un petit diccionari, un manual de conversa per als turistes, amb aquests primers rudiments en francès: “ves a buscar un carretó”, “de pressa”, “a poc a poc”, “gira a la dreta”, “gira a l’esquerra”, “torna enrere”, “aixeca la capota”, “abaixa la capota”, “espera’m aquí un moment”, “porta’m al banc, a cal joier, al cafè, a la comissaria, a les terres”. Aquest era el vocabulari bàsic del turista francès a Indoxina.
Els turistes o colons van allà a manar i a ser portats amunt i avall i atesos, per qui? Òbviament per la població local, població que també era forçada a treballar en condicions de semi-esclavatge.
Arran de la gran polseguera que havien aixecat les sospites de maltractaments en una plantació Michelin, i com a conseqüència d’una revolta dels treballadors, els havien encomanat la tasca de controlar el respecte de les escasses ordenances que servien de Codi laboral, pensades per protegir el culi vietnamita.
L’empresa Michelin s’interrogava sobre “els motius d’aquesta epidèmia de suicidis”, segons l’expressió exacta de l’informe de la Inspecció de Treball.[…] com de costum, el director de la plantació no en sabia res; i com de costum, sembla molt commogut, declara que si bé no desconeixia alguns excessos, i havia pres mesures immediates fent traslladar un jove ajudant massa zelós, no s’hauria imaginat mai aquelles extralimitacions; i, com de costum, el director manifesta una tristesa molt profunda; i, com de costum, els maltractaments es presenten en el registre de l’excepció, de l’abús, la crueltat d’un vigilant, el sadisme d’un subaltern. L’inspector va redactar escrupolosament l’informe, l’administració va formular algunes recomanacions. No van anar acompanyades de cap reforma ni de cap condemna. Aquell any, l’empresa Michelin va obtenir uns beneficis rècord de noranta-tres milions de francs.
Res d’estrany a les colònies, pura explotació dels recursos i de la població local pel profit de la metròpoli, França en aquest cas, sobretot dels negocis francesos. De fet està més que clar que sota la bandera de la “grandesa” de França el que hi ha són interessos comercials, empreses concretes i famílies concretes amb la seu als luxosos boulevards parisencs:
Pel que fa a la batalla de Ninh Binh, tres mesos després, acontentem-nos de celebrar sense èmfasi la intrèpida “batalla per la Societat Anònima de les Mines d’Hulla de Ninh Binh”. I la de Hòa Binh, el desembre del cinquanta-u, no té també un capital i una xifra de negocis? I no la podríem rebatejar també com la “batalla per la Societat Anònima dels Jaciments Aurífers de Hòa Binh”? Així s’entendria més bé la fúria dels combats. I la famosa batalla de Dông Triêu? Que no va ser lliurada al mateix temps pel cos expedicionari francès i per la cambra de comerç del Sena?
Veurem també les deliberacions polítiques de què cal fer. La guerra està costant uns mil milions de francs al dia, no sembla que hi hagi cap opció de victòria que a més a més sigui més barata, i no, les vides perdudes no les compten. Han de guanyar unes eleccions i fer quadrar uns pressupostos, la guerra no és ni de lluny la principal preocupació, els hi cau molt lluny i algunes empreses (i sobretot la banca) ja ha anat treient les seves inversions d’allà preveient el que ha de venir.
“Si cometeu l’error d’iniciar les negociacions, és a dir, d’abdicar davant de Ho Chi Minh, demà caldrà abdicar a Madagascar, a Tunísia, a Algèria i, si arribés el cas”, brama davant d’una sala electritzada, “potser trobarem homes que diran que, al capdavall, França ja en té prou amb la frontera dels Vosges. Quan es va d’abdicació en abdicació, es va cap a la catàstrofe i fins i tot cap al deshonor.[…] Qualsevol feblesa nostra comportaria l’esfondrament del nostre país”.
Es resisteixen a cedir, a negociar, creuen que poden guanyar però comença a veure’s complicada fins i tot la sortida honorable del títol del llibre. Els militars enviats allà, fins i tot els generals, es troben amb una situació impossible, estan en inferioritat numèrica, però tenen millor tecnologia, molt més mortífera, però no hi ha absolutament res a fer, tot és anar reculant i intentar fer punts de defensa ben fortificats com a Dien Bien Phu (del que se’n parla en aquest llibre)
La lectura d’aquests telegrames provoca una impressió penosa, ens trobem davant d’una barreja força singular de serietat i confusió; el to és glaçat, altiu, però el contingut és fluix, vacil·lant, Navarre s’ofega. Ens imaginem el pobre general, perdut, a la quinta forca, la carrera se li acaba coronada per un fracàs estrepitós, ell ho sap, i saltirona lívid, esverat, pels passadissos de la sumptuosa residència que li va semblar que havia d’exigir, en l’època de la seva grandesa, només fa uns quants mesos.
Res a fer, el francesos perdran Indoxina, i deixaran allà una situació que després intentarien arreglar (és un dir) els americans, suposant que podrien repetir el que van fer a la Segona Guerra Mundial, però aquesta és una altra història i no apareix en aquest llibre.
Al matí arriben a les crestes uns homenets vestits amb roba verda de mala qualitat i calçats amb soles de pneumàtic. Són els culis de les plantacions Michelin, els minaires de Ninh Binh, pagesos annamites. Ara porten metralleta i passen per sobre dels morts. Pertot arreu hi ha restes, blocaus polvoritzats, bocins de fusta, trossos de xapa, filferro. Tot això queda inert en el fang viscós, com després d’una tempesta. I la gran batalla que prometia com a mínim un final terrible s’acaba com un partit de polo. Es formen columnes de soldats. Els vietnamites entren als refugis tapant-se el nas. Descobreixen munts de cadàvers i catifes de merda. Durant l’últim truc entre Cogny i Castries no hi va haver cap “Visca França!”, tal com s’ha explicat; i, malgrat una allau de desmentiments, Castries sí que va hissar la bandera blanca. Passerat explica fins i tot que, en el moment de la irrupció del Viet Minh al post de comandament, hauria cridat: “No m’afuselleu!”.
Els diners són més llestos que els polítics, o aconsegueixen que la política els sigui sempre favorable, és el mateix, i el resultat de qualsevol desgràcia sempre acostuma a ser molt favorable en forma de diners.
En el moment de la derrota de Cao Bang, la banca ja no hi era, Indoxina no era res més que una escorça, una aparença de colònia; ell ho havia anunciat tranquil·lament al consell d’administració tres mesos abans d’aquella primera desfeta, tres mesos abans dels cinc mil morts. I ara que la guerra s’havia acabat, que estava perduda, la banca mostrava una salut insolent, el seu millor any, amb set-cents vint milions de beneficis nets i uns dividends que no havien parat de créixer al llarg de tota la guerra, i que aquell últim any es triplicarien. “És ben bé increïble”, va murmurar Minost mentre es gronxava; i es va acariciar la gran perla negra de l’agulla que li adornava la corbata i es va cargolar el bigoti tot nerviós.
Moltes vides perdudes, sí, i també recursos, els que es pagaven amb aquests mil milions de francs al dia.
I el Vietnam va rebre en trenta anys quatre milions de tones de bombes, més que totes les amollades durant la Segona Guerra Mundial per totes les potències aliades, i sobre tots els fronts. Però és petit, el Vietnam, això són moltes bombes per a un país tan petit. L’any 1945, Ho Chi Minh només habia proclamat la seva independència, emparant-se fins i tot en la “nostra” declaració dels drets humans, i, després de tot, no havia declarat la guerra a ningú.
No hi va haver sortida honorable, ni pels francesos ni tampoc pels americans, i aquesta foto de la fugida de l’ambaixada de Saigon ha esdevingut icònica d’això.
És un llibre molt de l’estil de l’autor, sobrevola un tema i intenta donar no només la informació més o menys objectiva, sinó passada pel sedàs de qui sap com va anar tot, amb aquest coneixement podem veure coses que en aquell moment es deurien passar. Fent aquesta recapitulació sembla que no hi havia gaires possibilitats, els americans van ficar tots els homes i armes que van poder al llarg de més d’una dècada sense cap resultat, potser només haurien pogut canviar les coses si els francesos haguessin acceptat l’oferiment americà d’un parell de bombes atòmiques, però fins i tot això és complicat lluitant contra un exèrcit enorme però organitzat com a guerrilles. En l’àmbit literari: un nou llibre de Vuillard, que té la virtut de fer interessant qualsevol tema que tracta, un llibre molt recomanable i sobretot indicat si ja heu llegit altres llibres seus, tampoc és mal llibre per començar.
