Un país banyat en sang / Paul Auster; Spencer Ostrander

Un llibre de Paul Auster a mi sempre em ve de gust, sobretot ara que després d’alguns altibaixos ha recuperat el tremp narratiu amb la monumental 4, 3, 2, 1, la relectura dels seus llibres és una assignatura amb la que m’hauré de posar en no gaire temps. Aquí però em trobo amb un llibre que no és narratiu, és un assaig amb fotos d’Spencer Ostrander sobre el tema de les armes als Estats Units. De fet els llibres Diari d’hivern i Informe de l’interior ja tenien molt d’assaig, tot i que de caràcter autobiogràfic però que van acabar desenbocant a 4, 3, 2, 1, o sigui que va valdre molt la pena. Aquí no sé gaire què em trobaré, darrerament està caient molta no-ficció de temà americà, com A l’ombra d’Amazon o Estats Units, el país de les contradiccions o més enrere White Trash o País Nómada o Manifiesto Redneck…. Bé, és el que té ser potència mundial, que tothom s’hi fixa. El tema de les armes és interessant, i en el cas dels Estats Units, vist des del punt de vista europeu encara més.

Les imatges que acompanyen les paraules d’aquest llibre són fotografies del silenci. Durant dos anys, Spencer Ostrander ha fet diversos viatges llargs arreu del país per fotografiar les escenes de més de trenta tirotejos massius que s’han produït els darrers anys. Les fotografies destaquen per l’absència de figures humanes i pel fet que no s’hi veu cap arma o ni tan sols el rastre de cap arma. Són retrats d’edificis, sovint edificis llòbrecs i lletjos situats en paisatges americans neutres i indistints, estructures oblidades on han tingut lloc horribles matances provocades per homes amb rifles i pistoles que han captat breument l’atenció del país i després han caigut en l’oblit, fins que Ostrander hi ha anat amb la càmera i els ha convertit en làpides del nostre dolor col·lectiu.

Aclareixo que les imatges que apareixeran en aquest post no són les que sí apareixen al llibre.

Un apunt més sobre el tema del llibre, i una frase final que sí, resulta que sí és certa tot i que puguis costar de creure, està clar que ningú és aliè al tema armamentístic als Estats Units.

Quan parlem de tirotejos en aquest país, sempre ens centrem en els morts, però gairebé mai no parlem dels ferits, dels que sobreviuen a les bales i continuen vivint, sovint amb terribles seqüeles irreparables: un colze malmès que deixa el braç inútil, una ròtula trinxada que converteix una gambada normal en una coixesa dolorosa, o una cara destrossada reconstruïda amb cirurgia estètica i una mandíbula postissa. Després hi ha les víctimes que no han rebut cap impacte però que pateixen les ferides internes de la pèrdua: una germana esguerrada, un germà amb danys cerebrals, un pare mort. I si el teu pare és mort perquè la teva mare el va matar d’un tret, i si continues estimant la teva mare malgrat això, és gairebé segur que acabaràs vivint amb un creuament de cables mentals tan greu que una part de tu començarà a apagar-se.

Paul Auster va treballar uns anys a la marina mercant, i allà va conèixer gent, gent que semblava més o menys normal però que potser no ho eren del tot.

I fins aquí el meu antic company, el meu col·lega perdut. No tan sols un racista que llançava ampolles, no tan sols un farsant perillós, sinó també un psicòpata rematat a qui no li semblava malament apuntar el rifle a desconeguts anònims i disparar-los per cap altre motiu que l’emoció de fer-ho, el plaer de fer-ho. Només cal posar una arma a les mans d’un maníac i pot passar qualsevol cosa. Tots ho sabem, però quan el maníac sembla un paio normal i centrat, no hostil ni ressentit amb el món, què hem de pensar i com hem d’actuar? Que jo sàpiga, ningú no ha donat mai una resposta satisfactòria a aquesta pregunta.

I la gran pregunta, perquè no hi ha manera de controlar el tema de les armes? Què les fa diferents d’altres coses que han aparegut i ràpidament se n’han començat a acotar els perills? com l’exemple dels cotxes.

[…] si hem pogut afrontar els perills representats pels cotxes i fer servir el cervell i el sentit del propòsit comú per combatre aquests perills, per què no hem estat capaços de fer el mateix amb les armes?[…] Els cotxes i les armes són els pilars bàsics de la nostra mitologia nacional més profunda, ja que tant el cotxe com l’arma representen una idea de llibertat i d’emancipació individual, les formes més emocionants d’autoexpressió que tenim a l’abast: gosa prémer l’accelerador a fons i de sobte et trobes anant a cent seixanta; posa els dits al gallet d’una Glock o d’un AR-15 i ets l’amo del món.[…]
En canvi, gairebé totes les morts per arma de foc són intencionades, tant si la persona que fa servir l’arma és un soldat en plena batalla, un caçador que persegueix cérvols al bosc, un assassí trastocat o despietat al carrer d’una ciutat o a la cuina de casa d’algú, un lladre armat que entra en pànic mentre assalta una joieria, o una ànima destrossada i desesperada que s’empassa mitja ampolla de bourbon en una habitació a les fosques i llavors es dispara una bala al cap. Els cotxes són una necessitat de la vida civil als Estats Units. Les armes no, i a mesura que més i més nord-americans han entès això, el percentatge de llars on tenen armes ha anat baixant de manera regular al llarg dels últims cinquanta anys, des de la meitat fins a un terç, i fins al que és ara una mica menys d’un terç, i tot i així el nombre d’armes que avui dia tenen els nord-americans és més elevat que mai, la qual cosa vol dir que cada cop menys persones compren cada cop més armes.

No només són fundacionals en la història del país i en la identitat, també són un negoci enorme i un negoci enorme amb lobbys ben muntats pot aconseguir una legislació favorable gairebé sempre. Es veu que el llenguatge i els matisos de l’esmena que permet això de les armes és ambigu i poc clar, sobre això crec que aquest és el millor acudit que se’n pot fer, gentilesa de Family Guy:

Però posem-nos una mica seriosos, el llibre són les reflexions de Paul Auster i les fotografies d’Spencer Ostrander fetes en llocs on hi ha hagut tirotejos mortals. Una mica cada autor va pel seu costat i una cosa que sorprén és la quantitat absolutament demencial de llocs amb tirotejos, són moltíssims i de ben segur que Ostrander no els ha cobert tots, però molts, o sigui què coi els passa a aquella gent?

Els tirotejos massius representen només una fracció molt petita de les morts per arma als Estats Units, però tanmateix s’esdevenen amb una freqüència sorprenent, si fa no fa un per dia al llarg de qualsevol any. […] només un nombre petit de tirotejos massius apareixen a la premsa nacional. Els nord-americans s’han acostumat tant a la mortaldat diària que hi ha al seu voltant que ja no hi paren atenció, encara que les xifres continuïn creixent any rere any.[…] La majoria d’aquests assassinats els cometen homes joves i solitaris, de tant en tant homes més grans, que acaben d’entrar a la mitjana edat, i rarament, molt rarament (gairebé mai) dones, […] normalment estan reclosos en un fosc santuari particular de greuges personals, on es van enverinant durant mesos, fins i tot anys, i al final es metastatitzen en un odi universal que empeny el tirador a matar a qualsevol que tingui la relació més remota amb el seu objectiu primer.[…] El que no entenem és l’arbitrarietat dels assassinats a l’atzar, i cada vegada que un tiroteig massiu reclama l’atenció de tot el país, tots plegats comencem a sentir-nos més vulnerables, ja que si aquella persona gran o aquella persona jove o aquell infant poden ser assassinats sense cap motiu, per què no ens podria passar al meu fill o a mi? La por s’apodera de nosaltres, i la por és un verí que corromp la nostra capacitat de pensar, i quan ja no podem pensar, les nostres decisions queden en mans de forces regides per una emoció cega i matussera.

Encara hi ha més, posem alguns números que sempre ajuda

En total, els últims deu anys s’han produït dos-cents vint-i-vuit episodis de violència amb armes de foc a les escoles i les universitats d’arreu del país. Trenta han estat prou grans per ser considerats tirotejos massius.

Però la resposta a això sembla ser més policia i sobretot més armes, moltes més armes, com si això servís per arreglar alguna cosa.

Posar una arma a la mà de tothom convertiria els Estats Units en un país de soldats i ens faria tornar a la primera època colonial, quan cada ciutadà era un guerrer amb un mosquet i servia tota la vida a la milícia local. És això el que volem avui per als Estats Units: el dret a viure en una societat en lluita armada constant? Si el problema és que hi ha massa homes dolents amb armes, no seria més prudent prendre’ls les armes que no pas armar els suposats homes bons, a qui en molts casos, si no en la majoria, els falta molt per ser bons, i d’aquesta manera eliminar el problema en conjunt, ja que si els homes dolents no tinguessin armes, per què en necessitarien els homes bons?

Més xifres, cada cop que apareixen xifres la cosa és com molt clara, o ho sembla, o m’ho sembla a mi des del meu punt de vista d’europeu on d’armes en veiem més aviat poques fora de la pantalla (en ficcions molt sovint americanes).

[…] un milió i mig de vides nord-americanes han estat destruïdes per les bales des de 1968, més morts que la suma total de totes les morts en guerra que ha patit aquest país des que es va disparar el primer tret durant la Revolució Americana.

Una majoria d’americans donen suport al dret dels individus a tenir armes, però aquesta mateixa majoria està a favor de manera aclaparadora d’aplicar mesures que posin fi a la violència mortífera que provoquen. La minoria que s’oposa al control de les armes argumenta que el problema no ve de les armes sinó de les persones que les utilitzen.

I mentre no es posen d’acord Estats Units segueix encapçalant aquest macabre rànking i cada cop més sembla un país sortit d’una fantasia distòpica molt exagerada. El llibre no aporta solucions, no és la seva missió, ni fa un reportatge pormenoritzat dels tirotejos massius, esmenta un problema i posa de relleu la seva enorme magnitud, que no és poc. No sé si algun dia es farà algun pas en el tema del control d’armes als Estats Units, no sóc gaire optimista perquè és un tema que sempre que s’ha mencionat no ha arribat a absolutament res. Però és un plaer llegir a Paul Auster encara que no faci novel·les, i les fotos d’Spencer Ostrander, amb els peus de fotos amb les xifres de morts… fan impressió.