Un estiu per estimar / Ester Invernon

Un estiu per estimar s’ha publicat via Amazon, un sistema cada cop triat per més autors. No deixa de ser una autoedició, però amb l’emmagatzematge i la distribució en mans del gegant. El llibre està disponible tant en format paper (en dos formats) com en lector de llibres electrònics Kindle, aquí ho podeu veure, en català i també en castellà (l’edició original és la catalana).

Començo a llegir i veig que el llibre no és gaire del meu estil, però, així i tot, segueixo. La lectura és àgil, planteja interrogants i m’agrada que hagi agafat un cos de lletra no gaire gran. Necessitarà moltes pàgines pel que vol explicar i això, pel que sigui, em sembla bé.

La protagonista ha patit una pèrdua, de la que se’ns van explicant retalls de tant en tant, i de la que encara s’està refent. I ara, a més a més, s’ha de fer càrrec de la mare, que s’acaba de trencar el maluc, i per això decideix que el millor és emportar-se-la a la seva casa a Albons, on amb la seva minyona en podran tenir cura. Els paisatges del Baix Empordà són l’escenari on la Marina es troba com a casa, però amb el record del seu marit present a cada racó, i una relació amb la mare molt difícil, no sabem per què (encara).

És un matí assolellat de tardor. El sol encara escalfa prou i la Marina s’ha assegut a prendre un cafè a una terrassa de l’Escala. Aquest matí, quan la Carme encara dormia, ha sortit a caminar. I quan ha vist brillar, tímid i acarabassat, el sol a l’horitzó, s’ha sentit recompensada per la vida com feia temps que no li passava. Ha notat com se li dibuixava un somriure i li lliscaven per les galtes fredes unes llàgrimes tèbies i apocades que li arribaven als llavis com espurnes de plenitud. Però no entén per què.

L’Escala © Jorge Franganillo, Creative Commons.

Em costa una mica entrar en la història, el ritme és una mica massa lent pel meu gust i els diàlegs em grinyolen. Això és una mania molt meva, però els diàlegs me’ls he de creure i amb aquests m’està costant molt. No és tant un defecte del llibre com una mania meva amb això, així que si no sou maniàtics com jo ni ho notareu.

La gratitud amb què la terra ha acollit les aigües primaverals es mostra al jardí com una exultant explosió d’olors i colors. L’equilibri exterior, que va florint de manera natural, va entrant de mica a mica a casa. Hi ha hagut dies de tot, però cada vegada els bons són més i millors, i van deixant enrere la rancúnia amarga de les ànimes que habiten la casa. Mare i filla fan un gran esforç per anar retrobant l’amor dels moments no viscuts i els records no compartits. Avui estan enllestint l’habitació de la Paula, que arribarà per passar-hi les vacances d’estiu. Li han comprat uns llençols blancs amb floretes de colors brodades i uns coixins de colors. En Marcel els ha fet arribar fotografies que han emmarcat amb coloraines i repartit per l’estança, li han fet espai per a les seves joguines i la Marina li ha preparat un gerro amb un ram de flors que li ha recollit al matí del jardí. Les dues dones estan molt emocionades per l’arribada de la Paula i van topant amb cada cosa que es diuen.

Foto d’Albons treta d‘aquesta pàgina.

A poc a poc anem veient l’entramat entre Marina i la seva mare Carme (i per què li diu Carme i no mare), ara amb ella a Albons. També hi ha els fills, i la neta, i la seva amiga Joana, tot un sistema que sembla orbitar al voltant seu, al voltant de la casa, com un univers propi. L’estiu arriba amb la neta, la Paula, a la casa, tres generacions sota el mateix sostre, i també apareixerà un personatge que anirà guanyant protagonisme cap a la part final del llibre.

Han arribat al punt de fer un pas endavant, cal endinsar-se a les seves vides adultes i desfer maletes plegats: compartir el que els ha fet feliços amb altres, entendre l’amor que han rebut abans de conèixer-se i el que els ha fet patir fins a sentir-se morir; endevinar com han bastit del no-res la vida, una i una altra vegada, sempre que el destí els ha fet bocins. Però cap sembla disposat a fer aquest pas. Estan còmodes en el present, se’l construeixen cada dia a mida i l’espremen fins a no poder més, gaudint de tot, sense pensar en el demà. Tots dos saben, però, que allò no va enlloc, ja no són dos adolescents i cal entomar una actitud conseqüent.

Tenim les relacions familiars, sempre molt complexes, els retrets per un passat que és impossible canviar, i les esperances en el futur, en què la vida encara té molta corda i molt recorregut. Un futur  que no és simplement anar fent, sinó que si s’està disposat a córrer el risc, la vida és per gaudir-la.

Ho he dit abans, el llibre no és gaire el meu estil de lectura, i ho mantinc. Tot i això, la lectura no se m’ha fet feixuga, està ben escrit i la història avança bé. No en puc donar més detalls per no fer espòilers. Una història de dones, dones fortes.

(Visited 89 times, 4 visits today)