Un dietari sentimental / Júlia Bacardit

Aquest Un dietari sentimental ha fet una mica de soroll, primer sembla que està prou bé, però sobretot per la decisió presa per la seva autora Júlia Bacardit de prohibir, per contracte, que es tradueixi al castellà. Una noticia estranya, que li costa diners i que ha provocat que li diguin de tot menys guapa a les xarxes socials, però la catalanofòbia no existeix, clar que no. En fi sigui per una decisió meditada o una manera d’aconseguir notorietat gratis del llibre se’n parla, i això sempre és bo. Intentaré centrar-me en la part literària per fer-ne la meva ressenya.

Una primera cosa que m’ha sobtat una mica d’aquest dietari és els salts, cobreix un període llarg de temps però ens podem trobar que a una entrada datada 15 de novembre del 2018 la segueixi una de l’1 de juliol del 2019, vuit mesos de salt d’una tacada, déu n’hi do!

El que ens trobem és el que anuncia el títol, i tot i que els sentiments i les relacions i els homes ocupen un lloc important no és l’únic del que parla. Les relacions tal i com les entén algú nascut el 1991, una generació que ara comença a treure el cap literàriament parlant. On les relacions amb gent d’altres cultures, races, nacionalitats, religions i amb o sense papers, són força normals (amb la sospita normal de si és amor legítim o buscant regularitzar la situació).

Quina cosa més pobra, esperar que et saludin cada dia amb un aparell. Demano poc, dels homes que m’agraden, espero que les coses bones surtin d’ells per naturalesa sense fixar-m’hi gaire. Després m’hi fixo, i quan m’hi fixo sol ser massa tard.

La precarietat a tot arreu i en tots els àmbits, fins i tot a coses que potser no haurien d’estar-hi sotmeses. Si la precarietat també s’aplica a ser catalans i a parlar català… Per cert, hi ha castellà i bastant anglès, potser estaria bé posar la traducció en notes per qui no el parla.

La llengua i aquest desig de preservar-la i aquesta por de perdre-la i pot de voler-la massa, la por de tenir tanta por d’extingir-me, tot això em preocupa. Aquest neguit és lent, com un degoteig, sense excessos però al cor de la meva existència. La meva catalanitat és com la cistitis intersticial que pateixo i que m’obliga a fer pipí moltes vegades, amb urgència, encara que sigui per evacuar poques gotes d’orina i amb un punt de dolor.

Les reflexions típiques dels diaris, dels bons diaris… potser podríem parlar de diaris com a gènere literari? Dins de la no-ficció? El quadern gris és un diari, Trapiello porta anys fent els seus diaris, fins i tot Sándor Márai, i Pedrolo als seus darrers anys també va fer diaris, aquest i aquest i aquest altre final (he de posar-me a buscar-los ja i afegir-los a les meves lleixes de Pedrolo!).

La felicitat no fa de bon narrar. Es pot evocar el record de les felicitats, però la felicitat per se, neta de nostàlgia, vol poques paraules.

I arribem al març del 2020, el principi d’un dels episodis més estranys de les nostres vides.

12  de març del 2020
Ens ha envaït el virus. Hauríem de quedar-nos tots a casa. Ja hi ha tres-cents infectats, l’ascens de contagiats ha estat exponencial. Em fa por conviure amb el Dennis i que tingui el virus. Treballa amb gent, tota l’estona canvia i tragina malalts crònics apilats en una residència.

La cosa amb prou feines començava, jo crec que el 14 encara vaig anar a la feina, però no vam obrir, i a partir d’aleshores.

17 de març del 2020
Aquests dies no surto de casa. Estem confinats, cadascú a casa seva, de manera indefinida. Quanta gent no està escrivint-ho, això, en innumerables llengües per tot el món. Només es pot sortir a passejar el gos, i nosaltres ara en tenim.

Això té un punt massoquista. Han passat tres anys i hem fet esforços titànics per oblidar-ho, per girar full, però la literatura que sempre arriba amb una mica de retard, ens ho retrata. Que fumut i que estrany que va ser tot plegat. Un tancament que també va servir per aturar-se (quin remei!) i pensar en tot de coses d’allò més variades.

Les dones gairebé mai no fem res de profit perquè sempre estem pendents d’una cigala. Per això les lesbianes són tan nombroses, entre les dones que han fet coses. Conceptualment soc lesbiana. L’únic motiu racional per no ser lesbiana és que la majoria de dones estan tan pendents de manera quasi exclusiva del cas que els facin els homes que això les fa poc sòlides: ¿com estimar algú que sempre està pendent de l’aprovació dels altres? Jo m’hi compto, entre les dones i entre les fans de les cigales, i no voldria per res del món donar la raó als homes blancs i grassos que es permeten el luxe d’escriure amb gràcia i sense por de cagar-se en les misèries dels que no són com ells perquè no gosen o perquè no poden permetre’s el luxe d’atrevir-s’hi: sempre hi ha una cadira per preservar, una hipoteca per pagar, un fill que es concentra poc i que hauria d’anar a la concertada.
I tot i així, amb les dones, amb aquesta meitat de la humanitat que formem entre totes i que durant bona part del temps ja hem tingut prou pena, sovint m’hi emprenyo. Fins i tot m’enfado amb les que brillen. Cigala, cigala, cigala. És insofrible, perquè a més sempre fem veure que és per una altra cosa —i no és per cap altra cosa que no sigui la cigala. La cigala ens encega, cigala el símbol, perquè de cigales n’hi ha moltes, de minúscules o de colossals, de les que són com una exhalació maldestra i de les que fan mal i a la pràctica tampoc serveixen.

També hi ha drogues, no a un nivell bèstia, però n’hi ha.

Posposar el moment de deixar l’herba és allargar l’adolescència i allunyar el moment de l’adultesa. El món adult de sobretaules exagerades, de divorcis, de matrimonis llastimosos, de solituds malaguanyades. Qui la vol, tota aquesta misèria, sense haver fumat una mica?

Les repassades a autors o llibres són força constants, però de tant en tant parla de llibres i autors amb els que treballa i els hi canvia el nom, em faria gràcia saber de qui parla.

Tinc la impressió que t’has sortit molt amb la teva, al llarg de la vida, i això et fa una persona ridícula —encara que ni tu t’ho imaginis. La novel·la és pretensiosa. Es nota que l’has fet només per explicar el que saps o creus que saps sobre el món. […] El to no és poètic, és carregat d’adjectius que no volen dir res. Les reflexions sobre música estan bé, però deixa-les per a les sobretaules o els assajos que els teus col·legues de professió faran veure que llegeixen. Et dic tot això perquè crec que et mereixes que algú et digui la veritat sobre el teu talent i els seus límits. Ja ets vell i no saps que ets mediocre, i això és una pena grossa. Fer-se vell també hauria de voler dir no patir per saber-se i acceptar-se mediocre. Es pot ser sàviament mediocre.
Això és el que diria a aquest autor per al qual treballo. No ho faré, perquè m’hi va la feina.

També comentaris d’actualitat, sabent que segons cap a on es miri, sempre ho fem des del privilegi, petit i relatiu, però real.

Ahir cremava una nau abandonada a Badalona plena de sensepapers subsaharians. Si hi ha un cànon de la misèria és el que es reflecteix de manera cíclica en aquests incendis, des dels temps de Dickens fins avui i a cada racó del món. La llum punxada, les instal·lacions insuficients, tot això mata la gent pobra des que existeixen les cases en mal estat i les persones que no tenen més remei que refugiar-s’hi.[…] A la riba europea del Mediterrani l’economia ni es recupera des del 2008 ni molt menys creix, i necessitem gent jove per frenar l’envelliment accelerat però entre els joves l’atur està pels núvols. No podem garantir drets als locals i encara som menys capaços d’acollir i assistir les necessitats inicials bàsiques i l’absorció de les onades migratòries. No ho podrem fer fins que espoliem els rics nostrats i els rics estrangers. Estem disposats a fer-ho?

Treballar a l’àmbit cultural, o estar-hi en contacte, implica de vegades opinions una mica particulars i que estem molt tips d’escoltar de gent que ens parla amb condescendència d’un passat esplendorós i valent i fals.

A la Barcelona del record d’aquest pobre home es podia escoltar acid jazz i ballar swing i els barcelonins com ell no sabien escriure la llengua originària de la ciutat que veneraven, i els noms dels carrers eren franquistes. Avui Barcelona segueix alienada de la llengua petita, tan arraconada de les interaccions als comerços, de les barres dels bars i de les comissaries que una quan la parla se sent incòmoda, una nosa per a l’argentí que treballa al restaurant asiàtic, per al venedor de la botiga de delicatessen francesa, per al treballador de correus, no cal ni dir per a la policia nacional, ociosa en el tedi de l’única activitat que encara practica: l’assignació de documents d’identitat. I malgrat tota la política, el que aquest autor glorifica en aquestes ratlles enumeratives, esclar, no és la Barcelona dels vuitant ni les discoteques que es deien boîte ni la seva antiga nòvia ni les paperines de cocaïna ni el català ni el castellà ni Catalunya ni Espanya, sinó més aviat la pàtria comuna de la pròpia joventut perduda —aquesta sí, universal i no imposada, impossible d’esquivar. A ell li sembla vital i a mi en canvi no haver trepitjat la Barcelona que descriu no em sap gens de greu.

I els homes, i les relacions, perquè un dietari sentimental se suposa que s’ha de centrar en això.

Ser una dona lliure de veritat t’exposa a ser carn de canó encara més aviat que els homes. Necessitem afecte, necessitem que ens estimin i ho necessitem més que els homes. I si això no fos així no aniríem trencades com zombis, sempre a la caça del proper amant que sigui bo i que ens tracti bé, que s’enamori de nosaltres. L’alternativa a l’enamorament dels homes és la barbàrie, el no-res. […] Celibat, amor o barbàrie. És trist, però és així gairebé sempre per a la majoria de nosaltres.

Els homes són per fantasiejar-ho, no per tenir-los. Cal viure d’il·lusions abstractes, no concretes. Mai no ens estimaran prou. Sentir-se diva, no voler-ne mai cap, perquè voler-ne un és perdre’ls tots i perdre’s una mateixa. Jo no en sé, de viure així, jo als homes que m’agraden els vull i els estimo a tots una estona.

No comprometre’s és l’arma dels homes occidentals, l’última que els queda. Els funciona perquè amb tant de contacte íntim les dones ens enamorem, i les persones quan s’enamoren es tornen vulnerables a l’atenció de qui estimen. Les dones triem quins homes tenen sexe i quins no, però els homes trien l’única cosa que importa de debò a les dones: quines dones mereixen amor de l’home que estimen i quines no.

Doncs llibre llegit, som-hi amb la valoració. Molt interessant, ben escrit, punyent i amb la impressió d’escriure des de les vísceres, no pas pensant en la galeria. El llibre a més d’interessant és intel·ligent, i pot parlar de sentiments i d’amor sense sonar sentimentaloide o carrinclona ni res d’això, que era una de les meves pors, i no. Un llibre molt recomanable, que possiblement s’ha beneficiat de polèmica lingüística que he mencionat al principi, però que això no us distregui, és un llibre de primer nivell i una crida a estar atents a aquesta autora.