Un diable al paradís / Henry Miller

És un autor que m’agrada, tot i que és molt irregular fins i tot dindre del mateix llibre, anem a veure. L’argument del llibre: un amic, un amic que Anaïs Nin li mig encoloma, algú que no té cap mena de talent més enllà de fer pena i aconseguir parasitar als amics. Això fa que passi uns anys 30 a París complicats i, després de finalitzar la Segona Guerra Mundial la seva situació és desesperada. Aleshores Miller s’ofereix a acollir-lo a casa seva, al Big Sur californià, una decisió que la seva dona ja l’avisa que no serà gaire bona.

Un d’aquests paràsits que no saben que ho són, perquè no conceben ser d’una altra manera.

Una cosa semblava escapar-se-li completament: els favors, els serveis que els meus amics li feien contínuament. No tenia la més petita idea de com els altres es preocupaven del seu benestar. Es comportava com si allò fos prou natural ara que havia arribat a la terra de l’abundància. Els americans eren d’aquella manera, naturalment amables i generosos. Havien nascut vestits, els déus es preocupaven d’ells. En la seva veu sempre hi havia una ombra de menyspreu quan es referia a la bona voluntat dels americans. Els tirava en cara les grosses col-i-flors, les pastanagues, les carbasses i altres vegetals i gruits d’aparença monstruosa que produíem en quantitats inexhauribles.

L’ambient es va carregant, la presència de l’intrús interfereix en la dinàmica familiar. No concep que és un destorb o que les seves idees i aportacions poden no ser necessàries ni interessants. A més a més, l’únic talent o coneixement que té és l’astrologia, una pseudociència que en un país tecnològic con Estats Units és poc més que una broma, i a més a més inútil completament.

Big Sur Bixby Bridge © Lisa Suender, Creative Commons.

Tot i que l’hoste és un destorb l’ambient no esclata, simplement es va enrarint i tothom que s’acosta li dóna el mateix consell a Miller, que se’l tregui de sobre així que pugui. Però això no és tan fàcil, d’alguna manera se n’ha fet responsable i ara no pot simplement fotre’l fora de casa seva, sobretot després d’haver-lo portat des de Suïssa, un viatge que encara està pagant. El retrat que fa de Moricand és sempre compassiu, però cada vegada es fa més difícil, indolent, altiu i completament inútil i disposat a viure a expenses de Miller, i amb exigències! No pot acabar bé, però el narrador també entén que a aquestes alçades de la pel·lícula en Moricand no canviarà, ni pot ni vol, ni podria encara que volgués.

Henry Miller, foto treta d’aquí, llicència Creative Commons.

Henry Miller viu en un entorn salvatge (també Jack Kerouac hi va fer cap una temporada, no hi van coincidir pas, que se sàpiga almenys) però amb les comoditats mínimes, encara no és l’escriptor moderadament ric que va arribar a ser. Un petit llibre del gegant que va ser Miller, interessant, curiós de llegir tot i que lluny dels seus millors llibres.

(Visited 13 times, 1 visits today)