Un camí amb Eva / Manuel de Pedrolo

Primer volum de la sèrie Temps Obert amb que Pedrolo va retratar la vida a la Barcelona de la posguerra, la Barcelona derrotada. Vaig comprar el llibre en una llibreria d’ocasió, però per fer aquesta ressenya he fet servir un exemplar de la biblioteca, per què? Perquè aquest llibre va ser especialment mutilat per la censura, això és un problema amb molts llibres de Pedrolo i potser seria hora que algú es dediques a reeditar-lo respectant els textos originals. O sigui que tinc a casa el llibre de la dreta però m’he llegit el de l’esquerra.

Una nota sobre el principi, Pedrolo es marca un paràgraf que arribarà fins la pàgina 57, tota una declaració d’intencions i una introducció que retrata el que era la vida a la Barcelona dels vençuts, els bombardeigs, els saqueigs dels darrers dies i l’entrada de les tropes franquistes i el que això va representar, amb una bona colla de gent que va córrer a apuntar-se al carro guanyador el dia abans. A mida que vaig avançant que aquest paràgraf no és casual (en Pedrolo les casualitats no abunden), fa servir un tipus de narració molt atapeïda pels records i una de més “normal” per l’ara, un to molt més introspectiu i de records pausats alternats amb un retrat de la situació actual, una mena de monòleg interior que tant pot recordar els anys de la infantesa com anar remuntant a les primeres feines, les primeres experiències amoroso-sexuals (som als anys 50), les famílies que van quedar escapçades en acabar la guerra…

Pedrolo i la seva dona, Josefina.

I el protagonista? El protagonista és en Daniel Bastida, i costa molt no veure-hi el propi Pedrolo, un escriptor que s’entesta (tot i la dificultat) a escriure i publicar només en catalá (Pedrolo crec que arribava a no fer entrevistes que no fossin en català). Aquí comença a despuntar com a literat, guanya uns Jocs Florals (el premi es dóna des de l’exili americà, no precisa però imagino que des de Mèxic) publica algunes coses, un recull de poesies, algun conte, però les portes del periodisme o els guions de cinema les té tancades pel tema de l’idioma (calia recordar que la guerra havia deixat vencedors i vençuts), i eren unes opcions sobretot força més lucratives (dins de la misèria, tampoc ens penséssim).
I Eva? Doncs Eva Roland en realitat es diu Eulàlia i va conèixer Daniel de petita quan vivien al mateix edifici al barri d’Horta. Allà Daniel i els seus van anar a parar després que un bombardeig destruís el seu pis de Gràcia, i Eulàlia i la família tornaven de l’exili a França on ella va nèixer (i en tornar el pare d’Eulàlia ha estat empresonat). Ara és actriu, va començar al teatre d’afeccionats i va trepar i està disposada al que calgui per triomfar. És en aquest moment que Daniel entra a la seva vida amb l’excusa d’una entrevista, però s’hi sent atret, no per endur-se-la al llit sinó per fer ella l’estimi. I en aquesta entrevista ella li explica tot, i tot és tot, no és fàcil ni agradable però ens queda el dubte de si això al final els farà bé. Hi ha la pobresa, la mort de la mare i els abusos que va patir i que li van fer tenir pocs escrúpols a l’hora d’utilitzar el seu cos quasi com una eina de treball més.
La censura devia trinxar aquest llibre, estic temptat d’anar llegint i comparant els dos exemplars.
Tot i els entrebancs el llibre té una mena de final feliç tot i que abrupte, perquè els llibres de la sèrie tenen sentit per si sols, de totes maneres ara toca anar a buscar el segon que és Se’n va un estrany, aquest imagino que en publicar-se el 1976 sense patir la censura.

 

(Visited 59 times, 1 visits today)