Un ballet de leprosos / Leonard Cohen

Leonard Cohen no és pas un cantant de la meva època, però en reconeixia el mèrit i el disc I’m Your Man em va agradar. Era diferent i tenia aquella personalitat que tenen els cantants que sobretot són poetes. Tot i això, agafo aquest Un ballet de leprosos amb un cert recel, no sé gaire què em trobaré ni si valdrà realment la pena, o es tracta de fer caixa amb les coses que Leonard Cohen va deixar oblidades en algun calaix. De moment he vist comentaris elogiosos de gent amb un criteri que sol coincidir amb el meu, o sigui que soc moderadament optimista amb aquest llibre amb una coberta que, al pobre Leonard Cohen, només li faltaria aguantar aquell cartellet per ser la perfecta foto de la fitxa policial. Però bé, és el que hi ha.

El llibre el formen la novel·la Un ballet de leprosos i una quinzena de relats. La novel·la comença amb un nano a qui li comuniquen que li envien el seu avi perquè el cuidi. Ell ni sabia que estava viu, els seus pares pagaven perquè el cuidessin, però els pares han mort (i òbviament han deixat de pagar) i els que el cuidaven són grans, així que li envien en el tren cap a Montreal. Ell viu a dispesa i aconsegueix que posin un llit més a la seva habitació a canvi d’un petit increment del lloguer. L’arribada de l’avi potser posarà fi a les seves vetllades amb Marylin?

Va girar les cames fins a tocar el terra i va anar ballant fins a la taula per encendre l’espelma que hi havia al meu candeler mexicà de llauna. Amb la flama damunt del cap, com si fos un símbol religiós, va tornar ballant fins al llit i em va agafar la mà.
—Vine amb mi, bèstia meva, el meu amant, el meu devastador —cantava—. El mirall, eunucs, el mirall.
Vam quedar-nos davant del mirall i va passar la llum de l’espelma per davant de tots dos com si fos un pinzell suau i lluminós.[…]
Durant un minut o dos van mirar els nostres cossos de trenta-cinc anys. I era cert que en aquell moment la nostra carn, la carn que tots sabem que mor de manera vertiginosa i horrible, era bella. Va posar el candeler a la taula, al nostre costat, i encara mirant-nos els reflexos al mirall, ens vam abraçar lentament.

La seva relació amb la Marylin és… bé, és una cosa com una mica freda, representa que no són dos adolescents, que saben el que volen i que no demanen més, aquesta és la teoria, però la realitat és més complexa i el protagonista s’entrampa de mala manera.

—Suposo que és això el que ha estat per tu, una cosa qualsevol que em pots retreure en algun dels teus discursos.
—Oh, no, no, sisplau. Vaig donar molt de valor a aquelles paraules i les vaig guardar com un tresor, et juro que sí. És el més important que m’han dit mai. —Va callar de sobte i es va començar a fregar la cara amb el palmell obert—. Em sap greu —va dir—, perdona’m. Suposo que m’ha fet enfadar que volguessis fer-ne un de ràpid abans de ni tan sols haver-nos saludat.
Va tornar als meus braços.
—Perdona’m —va tornar a dir.
—És culpa meva, és culpa meva, tens raó. La propera vegada et festejaré.
Va somriure i em vaig animar.
—Et festejaré amb perfum i espècies i blondes i premeré el poema dins la teva mà, amb les flors que he collit nedant als salts d’aigua. T’estimo, Marylin, de debò.
No l’hi hauria d’haver dit. Li hauria d’haver dit “Deixa’m, deixa’m, estic obsessionat pel cos d’una dona, però no hi fa res quina”. Hauria d’haver dit “No t’entenc, no he estès res del que has dit, no vivim al mateix món”. Hauria d’haver dit “No et mereixo perquè tu vols amor i jo no sé què vull”.
—T’estimo, Marylin —vaig tornar a dir.
M’estrenyia fort. Els cabells li feien olor de perfum. Tenia una taca al coll de la camisa. M’envoltava el coll amb els braços i en penjava com un ocell orgullós que jo havia abatut.
—Gràcies —va dir—, oh, gràcies.

La violència té un paper important. L’arribada de l’avi desferma coses, revela una manera bèstia, però efectiva de fer les coses, una manera terriblement vital i completament amoral, però que no deixa lloc als dubtes.

—Pega’m —va suplicar.
Li vaig pegar, una vegada i una altra, amb els punys i amb els braços, amb el cap i amb els genolls. De sobte, la porta es va obrir i el meu avi va venir amb mi i també li va pegar. Ella no s’hi va resistir, ens va demanar que continuéssim, que no paréssim, fins que tots tres ens vam moure al ritme d’aquella dansa frenètica, com tres romanalles a la mateixa onada d’un mar convuls, amunt i avall i amunt, enemics i camarades en una batalla cega, matant i salvant donant cops cecs, alçant i deixant caure les nostres veus al mateix ritme, amb el clamor i l’harmonia de tota la humanitat en una guerra total. Quan vam haver quedat exhausts ens vam separar, respirant compassats com rellotges humans. L’operació s’havia acabat, havíem completat la cirurgia. Al cap d’una estona, ella es va aixecar, i com una velleta que recull coses de les escombraries, va recuperar la seva roba. Li sagnava un ull. No va dir adeu. Ens havíem acomiadat prou eloqüentment.

Cap a la part final de la novel·la escriu això, i costa no dir en veu alta que efectivament, estic d’acord amb les tres primeres frases, del tot.

He anat massa lluny. Us he explicat massa coses. Direu que és una història de bojos explicada per un boig. I francament, ara mateix estic massa cansat per preocupar-me de si us la creieu o no. Va passar i prou, igual que van passar Buchenwald i Bergen-Belsen i Auschwitz, i tornaran a passar. Ho planejaran i tornarà a passar i descobrirem les atrocitats, els ultratges i les humiliacions i direm que és el pla d’un boig, la idea d’un boig; però el boig som nosaltres, els plans violents, les crueltats i les humiliacions són totes nostres i no som bojos, implorem puresa i amor. Fa molt de temps que va passar, això, fa temps que vaig pegar o pensar a pegar, fa temps que vaig contemplar la violència com a mètode. Puc somriure, ara?

La novel·la és estranya, a mi em sembla que no acaba de rutllar, és impossible tenir gaire empatia amb el protagonista i hi ha un parell de girs cap al final que… en fi, que no, per mi és una novel·la fallida. No dolenta, però que no funciona com hauria de funcionar. Començo els contes amb la sospita que el pitjor encara ha de venir, però no.

No són uns contes excel·lents, però funcionen molt millor que la novel·la. Veiem un Cohen a estones divertit, irònic… Potser a la novel·la es passava de cruel i aquí la cosa és tota una altra. Hi ha un altre to, de vegades també cruel, però, paradoxalment és en el relat curt on la seva capacitat evocadora assoleix un bon nivell, poètic sense embafar, com aquest fragment de Senyals:

—De debò, que era tan bonica? —va preguntar en Fred.
En Herson va fer que sí amb el cap, a poc a poc.
—De debò. Tots dos ho eren. Caminaven agafats de la mà pel carrer de Sainte Catherine. S’escrivien poemes dolents l’un a l’altre. Tenien secrets i senyals. T’ha explicat com la passava a buscar de nit? La duia a casa pels volts de la mitjanit, pel seu pare. Aleshores tornava al cap de dues hores. Si hi havia llum a la finestra, i tres o quatre cops n’hi havia, volia dir que no hi havia roba estesa. Ell aturava el cotxe i obria i tancava la porta dues vegades. Allò era el senyal. Explica-l’hi a en Fred, Lyon, parla-li de l’amor al filisteu.
—Quan li feia el senyal —va continuar en Lyon, entusiasmat—, ella sortia a la finestra. Anava despullada i s’hi quedava una estona, sota la llum tènue, i ens miràvem i mai no he vist res tan bonic. Llavors desapareixia cap a dins de l’habitació i es vestia. El llum s’apagava i al cap d’un moment baixava les escales i entrava al cotxe, fent olor d’acabada de banyar.

O aquest altre, una definició d’un bon inici d’un conte, amb tots els elements necessaris disposats en la primera descripció de personatges i escena, a Una setmana és molt de temps:

Van abocar-se a la finestreta alta, espatlla amb espatlla, per mirar a fora. Les escales d’incendis es clavaven al carrer com agulles rovellades en un coixí estret. Les papereres plenes a vessar eren com sentinelles a la vorera bruta. Era molt d’hora, al matí. Uns quants gats mandrosos buscaven un forat per dormir entre les canals i els murs. Una boira blava queia damunt dels edificis de color carn com una bufanda en un cos submergit, a punt per ser esborrada pel vent i el sol naixent. Els cotxes sortien dels seus coberts i garatges i formaven ramats a les cruïlles, sota la llum pàl·lida, mentre la majoria dels despertadors estaven preparats per saltar al cap de mitja hora. Feia cinc dies que amb prou feines havien sortit del llit. Fins i tot amb la finestreta oberta de bat a bat, tot l’aire de l’habitació feia la mateixa olor que el llit, feia la mateixa olor que ella, que ell. Va fregar-se la barbeta rasposa a l’espatlla pàl·lida d’ella, encara massa bonica per ser familiar, i li va envoltar la cintura amb el braç.

Del Relat en una illa grega m’agrada com desmunta els tòpics sobre revolució hippie amb unes poques pinzellades. Ni grans ideals ni un estar a part de les qüestions materials, com sempre:

Com molts joves americans, l’Angus Stern entenia la revolució en termes d’ociositat i d’un devessall de cossos femenins. pel que feia a la primera part, se’n sortia gràcies a uns pares molt prudents que sempre contractaven assegurances de vol en aquelles màquines dels aeroports. Respecte a la segona, havia formulat la teoria que la gent creativa era promíscua. Els diners sobrevinguts li havien permès graduar-se en cafès i comunitats artístiques, i tot el que no fos els Estats units era una comunitat artística. Li feia l’efecte que tots els joves americans que hi havia a Europa eren artistes, intel·lectuals o excèntrics.

La novel·la no gaire, però els relats força bé. Aquest seria un resum una mica bèstia del llibre. Evidentment, tindrà molt més interès pels fans de Leonard Cohen que es podran acostar a una altra faceta d’aquest artista, i ja que abans he comentat que el disc em va agradar, aquí teniu la cançó (mentre YouTube la mantingui):