Última oda a Barcelona / Lluís Calvo; Jordi Valls

La ciutat de Barcelona com a tema literari comença a estar com en el tema turístic, sobreexplotada. I si ens centrem en la poesia doncs una mica també, què hi farem! Però potser no és exactament així. Perquè hi ha una Barcelona que no apareix, ni a novel·les, ni a poesies, Barcelones on a cap turista se li acudiria posar-hi els peus. La part nord de Barcelona, limitant amb l’extraradi o la perifèria o com en vulgueu dir. Més a prop de Badalona que de la Rambla, més a prop de Can Tunis que del carrer de les Camèlies. Aquesta és la Barcelona a la que dediquen una (l’última diuen, no s’ho creuen ni ells) oda Lluís Calvo i Jordi Valls.
Algunes mostres:

 

CAMÍ DEL FONDO
[…]
La realitat, però, és un jove
amb xandall del Pryca
i rasurat a l’u que atura el cotxe tunejat
i, amb la música hipnòtica a tot volum,
a crits reclama: ¿Jessi bajas?
I Jessi, com deesa suburbial,
fendint el vent amb veu furient, respon:
Bajaré cuando me salga del coño!
[…]

O del poema que van fer sobre una lectura a la presó.

UNA VIDA MODÈLICA
[…]
Tots, llavors, som responsables
del viu ressò que amara el text:
els autors, els lectors, els pseudònims,
els alters egos, els heterònims pessoans,
tots els subjectes possibles i tots els tons
que despleguen, intrèpids, el sentit.
Per tant tu els l’autor i jo el còmplice.
O viceversa. I a l’endemig ells
ens escolten –fixat-t’hi– amb atenció.
Per això aquest és el millor públic,
el millor públic,
el millor públic que hem tingut mai.
[…]

A la part final les reflexions ja són en format lliure (una premonició del que faria Jordi Valls a Guillem Tell?)

REFLEXIÓ ENCETADA AL CARRER LLIÇÀ DE TORRE BARÓ I REPRESA DAVANT DE LA XURRERIA DE CIUTAT MERIDIANA
La poesia és saber-se dins un món que ja no por retornar al terreny de les configuracions comunes, sota el preu del malestar, l’abisme o, en alguns casos, l’alienació. És justament el poeta qui, en voler ser partícip del món, se’n sap més allunyat. Els culpables són els mots i el seu discurs. Tiben, empenyen, burlen. I al fons hi ha un barranc. Profund i embardissat.
[…]

Jordi Valls i Lluís Calvo fan en aquesta oda tot un repàs poètic a l’altra Barcelona, la que també existeix i està plena de gent, gent que també existeix i es mereix el trist premi d’aparèixer en un llibre que per més inútil que resulti no deixa de fer il·lusió.

*Per si algú té curiositat, les fotos són meves.

(Visited 33 times, 1 visits today)