Ulisses / James Joyce

Què foto intentant llegir aquest llibre? Ni jo mateix ho sé, la veritat és que hi ha opinions en contra i també a favor, n’he enllaçat dos però n’hi ha un munt a poc que busqueu. Com sempre en aquests casos el millor és eliminar els intermediaris i enfrontar-me al text a cara descoberta (intentant tenir a prop una ampolla de whisky), o sigui que estem aquí cara a cara jo i James Joyce. Confesso que quan vaig llegir l’article que enllaço de Kiko Amat pensava que segur que s’havia passat, que no podia ser tan terrible… santa innocència…

Com a preparació m’he llegit l’Odissea (bé, com a preparació i perquè volia llegir aquest clàssic) així com també Retrat de l’artista adolescent i Dublinesos. He llegit que això pot ajudar, la part d’Homer per l’evident homenatge ja des del títol i els altres llibres per familiaritzar-me amb l’estil de l’autor, tot i que Ulisses és un joc amb l’estil i no sé si sabré a què m’enfronto.

I m’enfronto a un pròleg molt llarg i al dubte de sempre, llegir-lo abans o després. Una definició de pròleg és: allò que s’escriu després del llibre, es posa abans i no es llegeix mai. El pròleg o estudi introductori és de José María Valverde , i per posar-nos precisos estic llegint l’edició de Lumen conmemorativa dels 40 anys de la publicació del llibre en aquella editorial. Al final em llegeixo primer el pròleg, després hi ha uns resums de cada capítol, unes claus que poden ajudar a veure què estic llegint a cada moment, els aniré llegint a mida que vagi avançat capítols. Penso llegir aquest llibre amb calma, no de manera obsessiva, alternant amb altres lectures.

Si llegeixo això amb pressa per intentar saber què passa me la fotré.

El llibre és dens, molt, i a més a més sembla que faltaria un altre llibre, un llibre on Joyce expliqués què coi volia dir, a què venien segons quines coses, els dobles o triples sentits, les subtileses amagades. Tinc la impressió que tot això és la gràcia, i la història doncs és l’excusa per anar-ho col·locant. També hi ha una altra teoria.

Ulises pot ser el cas més clar de troleig de la literatura, una obra que té a la gent capficada buscant un gran significat, alguna cosa, una veritat revelada, una epifanía… i potser no n’hi ha cap, i potser Joyce era molt conscient d’això. A veure, a mi em sembla massa ben escrit per ser una broma, però és una opció que no descarto, mentre vaig llegint pàgines i veient coses i persones i situacions que tenen una connexió entre inexistent o forçada. Porto unes 250 pàgines, encara me’n queden 500. I tinc la impressió que no em treure de sobre aquest dubte, és això una broma? Amb aquest llibre James Joyce ens la va colar? Suposo que si aquest és el cas necessitava un llibre amb unes dimensions demencials, res d’un llibret breu que es pogués llegir i rellegir ràpid i analitzar… no, més de 700 pàgines inexpugnables que cal lluitar per llegir dubtant si l’autor estaria orgullós de nosaltres o descollonant-se. No és una idea que ajudi.

I cada vegada estic més convençut de què no hi ha res al darrere. Una prosa densa com el ciment (i igual d’interessant) i al darrera no hi ha absolutament res. Ni història, ni significat, ni epifanias, ni polles en vinagre. Res de res. Com si la façana de la catedral de Santiago donés a una barraca miserable i a més a més la façana hi hagués caigut al damunt i nosaltres allà traginant rocs per salvar una catedral que no hi és, és una barraca, fum, farfolla, res de res només la feinada de traginar rocs… i fer-ho per a no res.

I aquesta és la sensació que m’acompanya fins al final. Joyce va fer un llibre que no permetia gaudir amb la seva lectura, ell sabrà perquè, si realment va dir allò de “tenir entretinguts als crítics 300 anys”… bé, hi ha coses molt més interessants a fer i llibres millors als que dedicar-se. Va fer un llibre tan insofrible que acabar-lo costa, costa molt, i clar llençar una crítica ben fonamentada implica llegir-ho, si la gent no ho pot llegir no ho pot criticar, doncs fem un llibre il·legible. Jugada mestra, Joyce, doncs no. Quina puta turra de llibre, collons!

Això sí el darrer capítol m’ha agradat una mica, el personatge més interessant desaprofitat en un capítol final, quan ja només ens queda l’obstinació d’acabar el puto llibre, el més gran trolleig de la literatura, i tot plegat per a què? Per poder dir que m’he llegit l’Ulises sense mentir, no és gaire. No li posaré l’etiqueta d’evitar, si algú vol caure en aquesta trampa és ben lliure, però no penso recomanar-ho, no vull que ningú es llegeixi el llibre perquè jo li dic, no vull això a la meva consciència.

Possiblement algun dia em rellegeixi Dublinesos, però el Finnegan’s Wake el llegirà sa tia, que ja si es posa també pot rellegir l’Ulises i que li aprofiti. Quina pèrdua de temps! I no, que ningú em surti amb “és que no ho has entés”, si a sobre de l’avorriment de llegir el llibre he d’aguantar insults començaré a engegar gent a la merda!