Tsunami / Albert Pijuan

M’acosto a aquest llibre una mica amb el mateix esperit amb què em vaig acostar a Dinou vint, veure qui m’ha guanyat. Ho reconec d’entrada, a cara descoberta. Però com en l’altre cas, aparco el meu esperit de revenja i em poso amb el llibre. No he llegit res d’Albert Pijuan. Ja té obra publicada, no molt extensa per déu n’hi do per a un escriptor que encara no ha complert els 40.

Els tres protagonistes aconsegueixen ser odiosos des de la primera línia del text, i la primera impressió no fa més que confirmar-se a mesura que passen les pàgines. Aquest tipus de gent existeix i lamentablement no els passa per sobre un tren de mercaderies amb un carregament de viges d’acer, és una desgràcia…

Eren joves i ho tenien tot, eren joves i no creien en res perquè ho eren tot i no tenien res, eren joves i eren tres, i tots tres compartien llinatge, sang, destí i motlle, eren orfes i eren reis i aquest matí de Nadal, abans d’aclofar-se a la terrassa, els pares de tots tres els han fet anat amb l’estòmac buit i els ulls lleganyosos al despatx principal de l’hotel […].

I l’acció se situa en un d’aquests ressorts tropicals, concretament a Sri Lanka (antigament Ceylan), completament aliens a que diferents faccions militars, paramilitars, arreplegades o el que sigui es disputen l’illa a trets, a matxet, o a míssils. Allò és un lloc on tenir unes vacances paradisíaques i els indígenes que no embrutin l’ambient. Els tres protagonistes són els fills dels amos de tot allò, a més a més.

Mirissa, Sri Lanka © travelmag.com. Creative Commons.

Una explicació sobre el lloc concret, al marge del que us diuen els links que he posat abans (a la viquipèdia, gran aliada).

[…] No paren de dir que això és el Paradís, però fixa-t’hi que sempre ho sentiràs en boca de gent que no viu aquí, diu en Sam, i després li diu que l’any que ve, a ell, ja l’han vist prou, i que no té cap intenció de tornar a aquesta fucking island, que no ho ha dit als seus pares i sap for sure que el tractaran de traïdor tot i que, molt en el fons, sospiraran d’alleujament, perquè malgrat totes les precaucions ell no deixa de ser fill de qui és, el primogènit d’un obectiu terrorista, i que si se’n va a un lloc més segur, doncs mira, una preocupació menys, perquè pots muntar-t’ho com vulguis però en una illa de tres-cents quilòmetres de llarg on els tàmils tenen míssils, els guerrillers del sud tenen míssils, els paramilitars tenen míssils, i, l’exèrcit, òbviament, té míssils, no hi ha massa llocs on sentir-se segur, ah, i els tigres negres, que tenen matxets i que fan més por que qualsevol facció amb míssils, vist el panorama, vist que, tinguis l’opinió que tinguis, hi ha algú que et voldria matar, la millor prevenció és fotre el camp, […]

Tsunami 2004 aftermath. Aceh, Indonesia, 2005. Photo: AusAID © Department of Foreign Affairs and Trade. Creative Commons.

Nadal, 2004… per desgràcia els protagonistes se salven. A veure… desgràcia relativa, jo estic desitjant que morin des del principi, però això és una mania meva. I una cosa que és una mania de l’autor però em posa una mica dels nervis és que farceixi el text de comes, i comes, i encara més comes…. no sé, els punts estan bé i les frases de mitja pàgina tenen un interès bastant més relatiu. Els dos fragments que he posat no en tenen cap, de punt. N’hi ha molt pocs, és una opció estil·lística legítima, també ho és que a mi particularment no m’agradi.

D’aquí passem al 2017. Han passat els anys, les parelles i en general els protagonistes estan encara pitjor, ja apuntaven maneres de joves i no han hagut pas de canviar de vida. En Víctor dirigeix un hotel al Pacífic mexicà, la seva vida és descontrol i drogues i clar, al final decideixen que no pot seguir dirigint l’hotel. Envien a l’altre cosí, el Lambert, a dir-li, i no s’ho pren gaire bé.

La Nu i en Lambert van darrere el rastre de destrucció que Godzilla ha deixat al seu pas, reconstrueixen la seqüència dels fets a partir del relat de víctimes i testimonis de la seva fúria començant pel talent show […] segueixen la direcció cap a la qual sembla que ha fugit, i al chill out de les palmeres hi ha un equip de manteniment de l’hotel reparant els desperfectes, i un noi, mentre escombra vidres trencats, els diu que en Víctor ha anat sacsejant palmeres perquè els cocos caiguessin sobre les parelles que eren a sota prenent un còctel pacíficament, i com que els cocos havien trencat copes però no cap crisma, en Víctor els havia anat recollint i quan n’havia tingut una pila s’havia dedicat a llançar-los amb tota la mala bava possible contra la clientela, i havia causat contusions en caps i ronyonades, i continuen endinsant-se cap als espais d’esbarjo i un rastre de sang damunt les pedres del camí els indica que el rumb és el correcte […]

Aquí també hi haurà un tsunami, bé un terratrèmol, que en Víctor (es fa dir Vittorio) intenta aprofitar per fer un sacrifici en l’hotel que dirigeix just abans de que el degradin. L’encarregat de comunicar-li és el Lambert, un dels tres nanos del principi, sense gaire sang però, com Vittorio, amb una herència i una posició que fa que no li calgui preocupar-se per res, excepte per la seva xicota, la Nu, en una relació que no va gaire bé.

[…] i la Nu avança cap al mar i en Lambert l’observa des d’uns metres enrere, intenta desxifrar com l’ha afectat el que li ha dit sobre el monitor de submarinisme singalès, i veu que la Nu es treu la samarreta de tirants negra, els sostenidors negres, la faldilla negra i les calces negres, i és una taca blanca enmig dels rajos blaus que sembles de neó, i després de pensar-s’ho es treu les vambes i els mitjons, negre tot, també, pero ara blanca, tota blanca, i mira les onades, que són suaus, blaves i hospitalàries […]

CARMEN FIANO © shots of carmen fiano. Domini públic.

I passarem al 2024, un tancament de tot plegat al mateix hotel del principi que, amb el canvi climàtic ara és en una zona catastròfica. A més a més han reconvertit l’hotel en una d’aquelles residències místiques budistes i de meditació on els propis hostes fan les feines (això deixa les despeses de l’hotel en mínims) i amb llei del silenci, sense alcohol… res a veure amb el paradís hedonista del principi del llibre.

Tenim tot el tema familiar de l’empresa, herència, compres, opas, accions i família i família política, una mica com a Dallas però en versió nostrada. Els tres hereus ho han tingut tot, però el Víctor és un bala perduda, potser en algun moment s’hauria pogut corregir, però aquell moment quedava lluny; Lambert té una falta de caràcter alarmant i Sebastià s’ha separat dels negocis de la família tant com ha pogut però no gaire dels diners, que es va millor de hippie amb el ronyó cobert. De fet després de l’hotel mexicà el Víctor no ha anat a millor:

[…] se’l passaven d’un departament a l’altre perquè era un impediment, no és que no fes res, que fos un dropo, tant de bo hagués estat això, el problema eren les destrosses que provocava a les oficines, es barallava a cops de puny amb comptables per bolígrafs, deia que l’hi robaven cada cop que anava al lavabo, un cop va cremar el seu escriptori amb querosè, perdien clients perquè els amenaçava per telèfon i els recordava que sabia on vivien, duia animals vius a la sala de l’office amb la intenció de perpetrar sacrificis, tot plegat era a seva estratègia perquè el fessin fora, l’havien dut del pont de comandament a les galeres corporatives perquè renunciés, però ell estava disposat a fer tot el possible perquè l’acomiadessin i emportar-se el que creia que li pertanyia, era la seva venjança, ratllava els cotxes dels altres empleats, pixava als ascensors, i l’espiral de violència hauria pogut acabar en una desgràcia amb implicacions penals si no fos perquè va canviar les drogues festives per l’heroïna, es punxava a l’oficina, no sempre ho feia al lavabo, i solia quedar-se adormit damunt del seu escriptori, llavors no molestava en tot el dia, i com que aquesta versió d’en Víctor era més tractable que l’anterior, el deixaven fer.

Finalment el negoci queda en mans de la Samantha, la noia amb qui ningú comptava justament per ser una noia i que no té cap ganes de deixar que tot l’imperi se’n vagi a fer punyetes per uns hereus que no tenen solució. Per això els va a buscar a Sri Lanka, on no sap què coi hi han anat a fer.

El llibre està bé, es llegeix bé (tot i la puta mania de gairebé no posar punts) i la història és interessant. Els personatges són reals, volem saber què els passa i si aconseguiran la mínima redenció de tancar el cercle macabre que van obrir el 2004 a Sri Lanka.

(Visited 40 times, 1 visits today)