Tristesa de la terra / Éric Vuillard

Éric Vuillard és un autor que m’agrada i de qui ja he ressenyat 4 llibres més, té un estil àgil i els seus llibres sempre tracten temes interessants.

En aquest cas tenim la història de Buffalo Bill, que va decidir transformar l’Oest americà en un espectacle de circ, literalment. Un espectacle on, evidentment, no podien faltar indis americans. Què deurien pensar treballant amb algú que, fet i fet, formava part de la raça que els estava massacrant i fent fora de les seves terres?

La conquesta de l’Oest va ser un procés força sanguinari, en certs aspectes quasi un genocidi, tot i que un polític que no penso anomenar ho va despatxar tot com “matar quatre indis”… en fi. I d’aquest procés cruent, en Bill en va fer un espectacle èpic. Tampoc va ser l’únic, un exemple el teniu una mica més avall, en una exposició que era una gran celebració de la humanitat, però potser sota un prisma que no seria ben bé el que tindríem ara mateix. Així comença el llibre:

The_World’s_Columbian_Exposition_of_1893,_Chicago;_entrance_Wellcome_V0050158

L’espectacle és l’origen del món. La tragèdia és allà, immòbil, en una inactualitat estranya. Així, a Chicago, durant l’Exposició Universal de 1893, que commemorava els quatre-cents anys del viatge de Colom, una parada de relíquies, instal·lada a l’avinguda central, va exposar el cadàver dessecat d’un nadó indi. Hi va haver vint-i-un milions de visitants.

Si en alguna cosa són especialistes els americans és en fer diners, són els inventors dels parcs temàtics i la història de la conquesta de l’oest era pràcticament fundacional en l’imaginari americà. La gent volia veure allò, volien sentir-se protagonistes i guanyadors d’una història i estaven disposats a pagar, i quan algú està disposat a pagar sempre hi ha algú disposat a cobrar.

Buffalo_bill_wild_west_show_c1899

La força del seu espectacle (i segurament ell no acabava d’entendre d’on provenia), la idea de la qual extreia la seva substància autèntica, allò que el feia irresistible, era la presència dels indis, d’indis de debò.

Ara ens pot semblar tot plegar exagerat, però els circs de “monstres” (com els de la pel·lícula Freaks) van arribar fins ben entrat el segle XX. O sigui que exposar indis per fer d’indis no representava cap dilema moral, almenys no pels blancs. Als indis no sé si algú els ho va preguntar però l’altra opció que tenien era viure tancats en reserves…

Però en Sitting Bull ja tenia una mica d’experiència en el showbiz; l’any anterior s’havia deixat exposar entre les figures de cera d’un museu de Nova York. Quan ja es va haver esgotat el devessall de bones paraules, va acordar amb en John Burke cinquanta dòlars per setmana, més un avançament, gratificacions, totes les despeses pagades i, sobretot, una clàusula que va fer afegir expressament, segons la qual es reservava el dret exclusiu de vendre les seves fotos i de disposar dels seus autògrafs. En John Burke no va discutir gaire, perquè en Sitting Bull era una atracció de primera categoria per al Wild West Show. Així, doncs, van signar el contracte i el cap indi es va incorporar a la companyia.

Sitting_Bull_1885_uncropped

Sembla que la il·lusió era tan potent, i captivava tant el públic, que uns quants actors del show, que en realitat no havien posat mai els peus a l’oest ni havien disparat mai res més que bales de fogueig, es van acabar creient les boles que contaven, les aventures que representaven. Així, doncs, es diu que en Buffalo Bill, després d’haver interpretat desenes i desenes de vegades una escenificació de la batalla de Little Big Horn, al final de la seva vida es creia realment que hi havia participat.

Era espectacle, i tot i que Buffalo Bill coneixia els indis i era molt conscient de tot el que havien passat i encara estaven passant… tot això va quedar fora de l’espectacle, no convenia al relat que estaven venent, allò que el públic volia comprar. Pot semblar cruel el que va fer amb ells, però la crueltat de l’espectacle també l’estava afectant a ell cada cop més una caricatura de la persona i més personatge.

I per fi, quan tornava a passar a prop de Wounded Knee, va anar a recollir les últimes restes de la tribu lakota que rondaven porugues pels voltants de la massacre i les va contractar. Segurament era una manera de salvar-los la vida.

L’auge i caiguda d’aquests espectacles (que per cert van arribar a passar per Barcelona) va coincidir amb les darreres batalles que l’exèrcit americà va mantenir amb els indis. Estaven definitivament arraconats, delmats, obligats a exiliar-se al Canadà o a malviure en reserves, cap de les opcions era gaire bona, ni fiable, els havien canviat tantes vegades les condicions del que firmaven que no es refiaven de res.

És una història trista sobre la qual en podeu trobar molts llibres. , Possiblement el clàssic del tema seria Enterrad mi corazón en Wounded Knee, però n’hi ha molts més i també són un clàssic  els llibres de Jim Harrison, on sovint hi ha personatges indis o amb una forta relació amb ells.

Ara els indis interpreten l’últim paper. Són aquí, disfressats amb una roba inversemblant, envoltats d’una boira de mosques. I, com sempre, mentre surten a escena, s’alça una remor vaga. Al mateix temps curiosa i hostil. Hi ha d’haver indis, per això, si es vol que hi hagi espectacle. Però el públic és aquí per odiar-los, ha vingut a veure’ls i a odiar-los. […] No fa tant que el general Sherman, que avui cavalca quatre o cinc tones de bronze a l’avinguda més noble de Central Park, declarava que calia exterminar els sioux: homes, dones i nens. ¿Que no havia fet la promesa de quedar-se a l’oest fins que no haguessin mort o deportat tots els indis, absolutament tots, en paraules textuals seves? ¿No havia estat ell, també, qui havia decidit anihilar els ramats de bisons, el principal recurs de les tribus índies, per tal de garantir la progressió ràpida del ferrocarril?

American Heritage Center

No podem jutjar tot allò amb els estàndards actuals, per temptador que resulti. Buffalo Bill va salvar la vida d’uns quants indis i els hi va proporcionar un treball. Potser no era molt digne, ell tampoc quedava massa digne, tothom era conscient que allò era una representació amb bales de fogueig. El personatge el va anar consumint i va ser incapaç de deixar-ho estar. La seva vida privada va esdevenir un desastre i al final només li quedava ser, o haver estat més aviat, Buffalo Bill.

Així, doncs, el reality show no és, com es vol fer creure, l’últim avatar, cruel i possessiu, de l’entreteniment de masses. N’és l’origen; propulsa els últims actors del drama cap a una amnèsia sense retorn. Els supervivents de Wounded Knee hauran d’aguantar eternament els trets de fogueig dels ràngers del general Miles, tant de dia com de nit, perquè, gràcies a uns projectors gegants, el Wild West Show serà el primer espectacle il·luminat de la història del món, el primer espectacle nocturn.

El llibre està en la línia dels llibres de Vuillard, un apropament literari a uns fets històrics de manera àgil i directa. Molt recomanable per acostar-nos a un mite, i a una mitologia, però aconseguint diferenciar la realitat del relat que sempre s’ha explicat, la mitologia de l’oest on els cowboys eren bons i els indis eren els dolents.

(Visited 79 times, 1 visits today)