Triomfador / Joan Jordi Miralles

Joan Jordi Miralles és un dels autors que més m’agrada i que, en general, trobo que millora a cada llibre. Aquí teniu els llibres que n’he ressenyat (i encara falta Una dona meravellosa), o sigui que agafo aquest Triomfador amb moltes expectatives perquè només en llegeixo coses bones, xungues, però bones, per exemple això.

En fi, llibre bastant autobiogràfic, nano protagonista que és bo jugant a futbol, però resulta que els nanos que juguen a futbol (en camps de terra, ell ve del futbol sala) l’intimiden i també l’ambient i ho vol deixar. Juga a l’equip de l’escola. Una mica per ell es queden sense entrenador i, com que ha començat a resoldre els partits, ell dirigeix l’equip. Destaca i rep una oferta per anar a un equip més seriós. Ser el líder de l’equip de l’escola és una cosa, és divertit, però aquells nanos i aquell ambient foten por directament.

—Vols que ens quedem a veure l’entrenament?
—No —respon l’Ulisses.
Tornen a casa en silenci. L’Ulisses no s’atreveix a badar boca. No es pot treure del cap que d’aquí a dos dies coneixerà un nou grup de nens desairosos, malparlats i violents. No vol enfrontar-se a aquell jugador alt que li ha semblat que el desafiava. Ni tan sols vol trepitjar el vestidor atrotinat per canviar-se de roba. La porteria és massa gran. Les distàncies, exorbitants. Millor deixar l’esport.
—No vols ni intentar-ho? —li pregunta el pare mentre sopen.
L’Ulisses li ha deixat clar que s’estimaria més no presentar-se a l’entrenament de la Penya Blaugrana.

Del futbol passa al bàsquet aprofitant que és força alt, i resulta que és bo i ràpidament comença a destacar més encara que al futbol fins que el conviden a unes colònies de perfeccionament, s’han acabat els camps petits!

A sobre, les mides del camp han canviat; les altures, també. Enceta l’any en què, en termes basquetbolístics, ha de deixar de jugar com un nen per començar a jugar com un home: les dimensions de la pista han crescut, la pilota fa vint-i-tres centímetres de diàmetre i pesa més, les cistelles arriben a tres metres i cinc centímetres, la línia de tres punts es troba a sis metres i vint-i-cint centímetres respecte a la vertical de l’anella. Tot plegat són massa canvis en poc temps. Fa un any encara empaitava pilotes amb els peus els dissabtes al matí. Ara es troba sol. Observa els altres nens amb un aclaparador sentiment d’inferioritat, de derrota anticipada: alts, ràpids, àgils, corpulents, creatius, segurs de si mateixos. Pot rendir-se ara o bé lluitar per intentar igualar-los. Què ha de fer? Trucar a casa i demanar que el passin a buscat perquè s’acaba de cagar als pantalons?

El bàsquet és el seu lloc, l’ambient és menys tens, i li va molt bé i millora ràpidament. Al marge de les colònies de perfeccionament està en un equip de barri, però continua destacant i es fixen en ell.

Transcorren sis mesos. Han guanyat i han perdut. Sigui com sigui, no són campions. Però l’Ulisses ha rebut dues trucades. Una, per tornar a participar en una estada de perfeccionament tècnic de la Federació Catalana, aquesta vegada a Palamós. L’altra, cap a mitjans de setembre, a una setmana de començar el nou curs escolar, per fer una prova amb el Futbol Club Barcelona de Bàsquet.
—Estàs segur que vols anar-hi? —li pregunta el seu pare.
—És clar —respon l’Ulisses.

I aquí comença la gresca. A la Masia. Al marge del tema esportiu també el podeu veure com una mena d’internat només per a nois i amb un predomini de futbolers molt bèstia. Recordem els futbolers del principi que l’intimidaven? Doncs ara hi haurà de viure. Com que el protagonista és de Manresa, pujar i baixar cada dia no és gaire viable. No sé en quin punt posen la línia, per exemple Xavi explicava que cada dia el recollien de l’escola i el tornaven a deixar a casa seva a Terrassa, més a prop que Manresa. S’ha d’instal·lar a baix i passar part dels caps de setmana (la part sense partit) a casa.

Observa com entren al cotxe, abaixen els vidres de les finestretes, s’acomiaden fent adeu amb la mà. El germà petit imita els pares dret sobre el seient de darrere. S’allunyen, es perden entre la resta de vehicles que a aquesta hora han començat a encendre els fars.
Al vespre, abans de sopar, l’Ulisses s’asseu al festejador del finestral de la façana principal. Plou a bots i barrals i llampegueja. Una primera nit batejada amb l’aigua i la imposició de la nostàlgia. El Camp Nou desentenebrit a intervals, com l’esquelet d’un colossal gegant arraulit i capaç de devorar-ho tot. L’Ulisses contempla la part de dalt de les graderies, els focus altíssims, les escales i passadissos que comuniquen diferents portes i accessos. Davant aquesta visió, se sent com no s’havia sentit mai: privilegiat i pusilànime alhora. Una fascinació subterrània ha començat a circular per cadascuna de les coses que veu i toca.

De seguida s’acona que no seran unes colònies llargues ni unes vacances perllongades ni res que s’hi assembli. Pot predir que viurà una experiència extraordinària, captivadora, irrepetible. Però sigui com sigui no serà gens relaxant ni plaent, això també s’ho pot ensumar.

Molt bé, anem al gra. A La Masia pateix novatades. Si esteu pensant en novatades simpàtiques i mig innocents… no, són novatades de les altres, entrant directament en el terreny dels abusos. Aquesta és de les més suaus:

—Mireu quins pneumàtics que fa —diu en Bonafont pinçant-li els sacsons.
—Quin fàstic de tio! —exclama l’Altmaier.
En Sebas segueix petant-se de riure. Fan canelons am les tovalloles, les amaren i li peguen assots a les cames i al cul. En Mompalau fa ganyotes i sacseja els braços: com si mirés d’espantar uns insectes molt grossos. L’arraconen i li peguen encara més fort i més seguit. En Mompalau es col·loca en posició fetal. El lavabo s’ha omplert de futboleros que s’ho estan passant bomba. L’Ulisses tampoc no pot dissimular una primitiva expressió de curiositat i satisfacció. Li sobrevé un riure intranquil que li neix de les entranyes i que el seny no pot aturar. Aleshores es fixen en ell.
—I tu de què collons rius?
—De res —respon l’Ulisses sobtadament aterrit, adonant-se de la volubilitat de la situació.
—Mireu com riu, el malparit —vocifera l’Altmaier.
—A veure si riu d’aquí a una estona.

En fi, això és el que hi ha, potser és el moment de pensar si volem o no continuar llegint, perquè el llibre no s’estalvia pas aquests detalls. Els nanos són cruels, i nanos sols… Bé doncs com els internats de les pel·lícules, abusos a tota hora i la llei del més fort i res de xivar-se perquè serà pitjor… Encantador, i sí, tot això al planter del “més que un club” (però suposo que a tot arreu serà més o menys igual si fa no fa, ho tinc bastant clar). En l’àmbit esportiu li va bé, malgrat tot, però la diferència que tenen amb els altres equips és demencial i arriben a guanyar amb diferències de 100 punts.

L’Ulisses no pot fer-hi res. Si no surt ràpid d’aquí, l’únic que aconseguirà és que també el martiritzin. Baixa les escales. Les portes que comuniquen amb l’exterior del recinte estan tancades. Les putes a l’altra banda, seduint els clients, algunes amb les tetes a l’aire i fent gestos obscens. L’Ulisses salta la tanca i deambula pel perímetre del Camp Nou. […] Fa la volta sencera a l’estadi. Desconeix els sons de la nit, que l’atrapen en una mena de voràgine intimidadora. Fins i tot el ressò de les pròpies passes li sembla familiar i distant en el context nocturn. Les ombres que fluctuen sota els fanals són contrincants infal·libles, capaços de driblar-lo fins que despunti el dia.
[…]
—Jugues al Barça?
—Sí.
—A futbol?
—No, a bàsquet.
—I què fas aquí?
—He sortit a fer un volt.
—No són hores de sortir a passejar. Au, ves a casa.
Amb ganes se n’hi aniria. Però és tard, no hi ha autobusos i no sap què fer. Xina-xano acaba de vorejar l’estadi immens i sinistre. Quan arriba a l’enreixat del carrer Maternitat, recolza el cap a la tanca i observa. Els llums apagats, no se senti ni una ànima. El xou deu haver acabat, qui sap de quina manera. S’imagina com el deuen haver estat buscant per tot arreu.
Desitjaria que fossin tots morts.
Salta la portalada de ferro colat, s’introdueix a l’edifici i puja les escales com felí a l’aguait.

L’ambient de l’esport, la competitivitat i aquestes coses… aquest discurs ara ens pot semblar inacceptable, però no pas tant era el més normal del món.

—[…] Dalmases, jo no vull guanyar perquè soc un marica. Ah, sí? Doncs cap a casa. No vull maricons, en aquest equip. Ha quedat clar? Hi ha mariques? Qui és homosexual, aquí? A veure, que aixequi el braç qui sigui un puto maricon. Vull saber si tinc nenazas o tios amb dos collons. Teniu dos collons o no? […] Això és el que jo vull. Gent que es trenqui la cara. Tant me fot que ploreu mentre us la trenqueu. M’estimo més un tio que plora mentre es trenca la cara perquè vol guanyar que un marica que no plora ni s’esforça ni es vol trencar la cara perquè el que li agrada és menjar polles. Si sou uns perdedors, foteu el camp d’aquí ara mateix. Els perdedors em fan vomitar sang! No els vull ni veure. No vull ni que em saludin pel carrer. Ha quedat clar?

La vida a La Masia fa que de tant en tant apareguin personatges amb nom i cognom, d’altres queden una mica més camuflats, però n’hi ha alguns que no.

En Pep Guardiola aparca el seu Golf Cabriolet de carrosseria i capota blanques al pàrquing de grava. L’Ulisses li demana un autògraf i en Guardiola li signa amb generositat una postal en que surt regatejant un contrincant situat fora de camp.

Però l’Ulisses ja comença a ensumar-se que no és ben bé així. Per a ell, en Guardiola i el seu Golf Cabriolet i les seves maneres són un miratge. A La Masia no fan persones, més aviat les destrueixen. D’això n’està segur.

Viure allà és dur, l’esport és dur, l’ambient que rodeja el Camp Nou a les nits també és diguem-ne “peculiar”. Tot això amb un sol objectiu, una fita que ho justificaria tot, si arriba. Hi arribarà? No vull descobrir res més. De vegades, quan veiem esportistes d’elit ens en fotem, ens semblen uns aviciats i uns consentits, i potser sí, però l’entrenament necessari és tan bèstia que deixa la persona que hi ha dins del jugador en el mínim. Si falla l’esport, què li quedarà? Les matemàtiques són molt clares.

Bé. Un llibre sorprenent, un tema que no m’esperava i un estil i una prosa que són, com sempre en aquest autor, bons i punyents, potser amb algun punt excessiu, però tot i les males estones el llibre es llegeix la mar de bé, i en algun moment us deixarà el cor encongit. Doneu-li una oportunitat, val molt la pena.