Tres / Dror Mishani

Amb aquest autor he hagut de crear una categoria que no tenia, Literatura hebrea. Espero que només sigui el primer de molts, aquest llibre de Dror Mishani. Aquí podeu llegir una entrevista. Novel·la negra ambientada a l’Israel dels nostres dies, un país del qual en sabem molt poc i quasi tot són tòpics. Tenim a Orna, que està superant el seu divorci i que coneix a Gil, també divorciat, una situació, la dels divorciats, amb les seves peculiaritats.

Les companyes de l’escola, principalment les que li eren menys properes, intentaven esbrinar si estava disposada al fet que li busquessin marit. Li comentaven que bastants homes del seu entorn havien començat un segon capítol, i que encara que la majoria fossin una rampoina de vegades n’hi havia algun que valia la pena. L’Orna va rebutjar els oferiments. Al web s’hi afegien uns dos o tres perfils cada setmana, i ella ensopegava constantment amb les mateixes cares i frases que intentaven amagar la soledat darrere de paraules boniques. “Cap compromís llevat d’un amor de veritat”, “Busco companya per al viatge de la vida”, “Home poc convencional, totalment autèntic, sense mentides ni màscares”. Tots aquests homes eren falsos, o no prou prims, o massa joves, de vint-i-vuit o trenta anys; l’Orna no entenia què hi buscaven, allà, com tampoc no entenia per quina raó ella mateixa navegava per aquell web dia per altre sense cap intenció real. Fins i tot quan va escriure a en Gil suggerint-li de tornar-se a trobar no va ser una decisió planificada, ni tampoc presa a la babalà, tot i que la idea li havia passat pel cap més d’una vegada.

Tel Aviv Alenbi Street © Ilan, Creative Commons.

A empentes i rodolons la relació anirà avançant, però amb zones d’ombra que no s’acaben d’aclarir. Perquè si les coses van com volem doncs abaixem la guàrdia, no hi ha motiu per desconfiar sempre per sistema, o sí? (espòiler: sí). En plena escapada les coses entre Orna i Gil sembla que van prou bé, tot plegat molt esperançador, i com un gerro d’aigua freda:

Tres dies després el va veure amb la seva dona.

I això no és el pitjor, però canviem de personatge. L’Emília forma part de la munió d’immigrants que hi ha en qualsevol país més ric que el seu per fer feines que els nadius no volen fer, sovint molt mal pagades, com cuidar gent gran. En això Israel no es diferencia de molts altres països que no tenen manies en importar treballadors i treballadores.

La llar d’avis és un edifici de dues torres altes que semblen dos ruscs de gent vella i de cuidadors, al costat de la platja. L’Emília no està sola. Hi ha altres cuidadores i cuidadors, d’Ucraïna, Bulgària, Tailàndia, Colòmbia, Romania, Polònia, Moldàvia i les Filipines. Es troben a l’ascensor, als passadissos emmoquetats de blau cel, al vestíbul, al menjador encara sense renovar, humit i fosc, i al jardí. Aquí i allà s’entaulen converses. Algunes cuidadores viuen a la llar d’avis amb els vells que cuiden, i d’altres en habitacions llogades, com ella. En petits grups o soles. Algunes tenen família i fills a Israel, altres tenen la família als països on han nascut. El principal tema de les breus converses és el dels diners. Totes busquen tenir més ingressos. Moltes tenen dues feines. A l’Emília li pregunten constantment, “Quant temps fa que ets a Israel?”, “Quina empresa t’ha portat?”, “Quant de temps t’hi penses quedar”. Les preguntes que ella es fa són molt més desesperades.

Tel Aviv © Claire Gribbin, Creative Commons.

Sense família ni amics, ni a la seva Letònia natal ni a Israel, comença a semblar algú molt propici per qui ja se’ns està revelant com un autèntic depredador, en Gil. El llibre ens acosta a la realitat de l’Emília com abans ho ha fet a la d’Orna. En el primer cas una mestra, divorciada i mare d’un fill, en el segon una treballadora estrangera que queda força desemparada quan l’home a qui cuidava es mor. No és un retrat gaire amable del país, potser perquè es centra en les coses que són comunes a tot el primer món, com la soledat, i com aquesta soledat és el que realment ens pot fer molt més vulnerables.

La tercera part és una conclusió, veiem com alguns petits fils han quedat penjats, només és qüestió que algú tingui la pensada d’estirar-los una mica. Aquesta part grinyola una mica i es recolza en coincidències potser una mica més del recomanable. De totes maneres el crescendo en aquesta tercera part és constant i cada cop és més difícil deixar de llegir. Un llibre molt recomanable, novel·la negra de la que sembla que no però va enganxant i no podem parar. Tot un descobriment d’autor, a veure si ens arriben més coses d’en Dror, o en hebreu: דרור משעני.

(Visited 47 times, 1 visits today)