Trena francesa / Anne Tyler

M’estreno amb Anne Tyler amb aquesta Trena francesa, o sigui que no sé gaire què puc esperar o què em trobaré. Potser aquesta és la millor manera d’encara un llibre? Potser sí. L’autora va guanyar, amb un altre llibre, el premi Pulitzer, un premi del que un es sol poder refiar a l’hora d’avaluar un llibre, no és un d’aquells premis que et recomanen de fugir del llibre que l’ha guanyat (no cal dir noms).

Comencem la història el 2010, a l’estació de tren de Filadèlfia, on la Serena i en James estan esperant el tren que els ha de dur a Baltimore. Acaben de dinar amb els pares d’ell, una mena de presentació de la xicota. S’han conegut a la universitat i formen una bona parella, i els pares potser pensen que aquesta sí que serà la bona, la definitiva. És una situació que hem vist en llibres i pel·lícules dels nanos sortint del niu per anar a la universitat i començar a viure pel seu compte.

Ella i en James s’havien conegut a l’inici del curs universitari. En James era tan maco que la Serena es va sorprendre quan va suggerir-li d’anar a prendre un cafè després de la classe. Era alt i prim, amb una bona tofa de cabells marrons i una barba tallada arran (per una altra banda, la Serena era força grassoneta i lluïa una cua de cavall gairebé de la mateixa tonalitat beix que la seva pell). Als seminaris, ell tenia el costum de repenjar-se al seient sense prendre notes ni fer veure que escoltava, però després tenia sortides inesperadament brillants.
La Serena tenia por que, per comparació, no la trobés avorrida. Tanmateix, de tu a tu, va resultar ser una companyia gens complicada. Van anar moltes vegades al cinema i a restaurants barats; i els pares d’ella, que vivien a la ciutat, ja els havien tinguts tots dos a dinar diverses vegades i deien que el noi els agradava d’allò més.

Philadelphia 30th Street Station

I després passem a 1959 quan els Garrett (la família d’ella) van marxar de vacances a la vora d’un llac (Deep Creek). En aquestes vacances passa alguna cosa que distanciarà un dels fills de la parella, en David. Jo he hagut de llegir força i recular una mica i fer eliminació per tal de situal els Garrett respecte a la parella inicial. Tenim una família tipus amb pare (Robin) i mare (Mercy) i les filles de major a menor Alice i Lilly i el més petit en David que té uns vuit-nou anys el 1959.

En aquestes vacances comencem a veure els caràcters, el pare és un treballador que no sap gaire què fer si no treballa, a la mare li agrada pintar, l’Alice és la germana gran responsable, la Lilly és la cabra boja enamoradissa (té quinze anys) i en David és el callat i introvertit. Després d’aquesta presa de contacte a 1970.

El dia 6 de setembre de 1970, un diumenge clar i fresc que encara no anunciava la tardor, en Robin i la Mercy Garrett van portar el seu fill David a Islington, Pennsilvània, per començar el seu primer any a l’Islington College. El van instal·lar a la seva habitació, es van presentar al seu company d’habitació (un noi prou simpàtic, pel seu aspecte, però ni la meitat de simpàtic que el seu nen, va pensar la Mercy). Es van acomiadar i se’n van anar. Durant la major part del viatge cap a casa, van estar tranquils. De tant en tant deien coses com ara “A aquelles parets els caldria una capa de pintura, al meu entendre” (en Robin) i “Em pregunto si en David recordarà una sola paraula de les meves instruccions a l’hora de rentar la roba” (la Mercy). Però, en general, es van quedar enfonsats en aquesta mena de silenci que irradia tot de pensaments tàcits: pensaments complicats i conflictius que desendrecen l’aire dins del cotxe.

Wallace Residence Center, University of Idaho, circa 1965 - Moscow, Idaho

Després, a la circumval·lació de Baltimore, a quinze minuts de casa, en Robin va dir:
—Em sembla que aquest vespre ens hauríem de bellugar, ara que tornem a estar tots dos sols. Podríem sortir a sopar en un lloc elegant o, no ho sé, cardar com uns salvatges al terra de la sala d’estar o alguna cosa així… —Aquí va emetre una rialleta—. Però, saps? Em sento una mica desinflat, per ser-te sincer.
—És clar, és normal, amor —li va dir la Mercy—. Hem perdut l’últim pollet que ens quedava al niu!

En aquest punt passen més coses. Amb la marxa del petit a la universitat la mare decideix que ha arribat el moment de dedicar-se seriosament a pintar, i per això es va traslladant a poc a poc al seu estudi, amb la idea de viure-hi. Una idea que xoca amb el seu marit que no deixa de preguntar-se si és que l’està deixant i ella vinga a dir-li que no. Però a la pràctica sí, o això ens sembla. A més a més la Lilly segueix a batzegades amb la seva vida i en David pràcticament ni escriu ni truca ni quasi torna de la universitat, per desesperació de sa mare.

I després 1982, un dinar de Pasqua on en David portarà una tal Greta. Ara ell ja és un professor, la Greta és la infermera de l’institut on treballa, és més gran que ell i té una filla. La família no sap gaire quina és la relació que hi ha, però els pares estan de facto separats, la Lilly va pel segon matrimoni… tots tenen les seves coses com per posar-se exigents. De totes maneres ell és el més estrany a la família o el més independent, tant de la mare com del pare, un pare que s’enganya creient que aconsegueix mantenir la ficció.

L’èxit més gran de la vida d’en Robin: cap dels seus fills havia endevinat que la Mercy ja no vivia a casa. Sí, és clar, sabien que si volien contactar amb ella primer havien de trucar a l’estudi. O les noies ho sabien, almens. (No tenia ni idea del que sabia en David, ja que no estava gaire en contacte amb ningú de la família.) I mai semblaven sorpreses si es deixaven caure per casa per algun motiu i trobaven en Robin tot sol. Això es podria explicar, en qualsevol cas, per la feina de la Mercy, la seva dedicació… Artistes! Tots eren bojos. En el bon sentit, és clar. I la seva por més gran era que a la Mercy un dia li agafés per dir la veritat: “El vostre pare i jo vivim separats, evidentment”, els podria dir, deixant-ho caure tot d’una, com si tingués coll avall que ja ho sabien. Això els mataria. Quedarien destrossats. El simple pensament que la Mercy pogués fer-ho gairebé ja provocava que en Robin s’hi enfadés, encara que ella, de fet, no hagués deixat anar mai un mot sobre la qüestió. No hi havia cap raó perquè s’enfadés amb ella.

The big family (70-ies).

A aquestes alçades ja puc dir una cosa del llibre més enllà de l’argument: és bo, molt bo. La lectura flueix molt bé de seguida que comencem a identificar els personatges (potser al principi costa una mica) i ens trobem amb una història que té molt de saga del segle XIX, però situada al segle XX i narrada de manera fragmentària amb salts en el temps per no tenir un llibre de mil pàgines. Els diferents moments triats retraten moments concrets interessants, unes vacances més o menys “normals” a finals dels cinquanta, un moment als setanta on els rols tradicionals a nivell familiar trontollen, els vuitanta on ja els valors són uns altres i s’accepten millor coses com segones núpcies o diferències d’edat en les parelles… coses que situades en algun dels moments retratats anteriorment haurien estat força més problemàtiques. La diferència d’edat és un dels temes en el cas de la relació David-Greta, però no en semblen fer gaire cas, tampoc és una diferència dramàtica i si hagués estat ell el més gran ni tan sols seria un tema.

Onze anys més gran que en David, doncs. Bé, podria haver estat pitjor. I semblaven feliços. Encara que qui ho sabia, realment? Com podia saber ningú què passava realment a la vida dels fills? Feia temps que havia acceptat que la seva experiència de paternitat no era el que solia imaginar. Les noies i ell es duien bé, gràcies a Déu, però les noies eren més un afer de la mare i per aquesta raó no podia atribuir-se’n gaire mèrit. En David, en canvi… Per alguna raó, ell i en David mai no havien estat en sintonia. No podia saber per què. Sens dubte, havia fer el possible. Hi hauria ajudat, potser, que en David treballés amb les mans. Això els hauria donat alguna cosa de què parlar. Però no es va donar el cas. I millor que fos així! Molt millor! A en Robin ja li anaca bé així. Estava orgullós de la professió d’en David, de fet, i en algun lloc encara tenia un retall de diari sobre una obra seva que un grup de teatre local havia posat en escena.

La família es va ampliant, amb els fills dels fills, els que serien la generació de la Serena del principi de tot del llibre. Una família entrellaçant-se al llarg dels anys, com la trena del títol que fins i tot desfeta encara conserva els rínxols i els creuaments una bona estona.

French Braid

En el seu dotzè aniversari, el 8 de gener de 1997, la Candle Lainey va anunciar que pensava instaurar uns quants canvis en la seva vida. Va dir-ho exactament així:
—Penso instaurar uns quants canvis en la meva vida —va comunicar a la seva mare quan va entrar a la cuina aquell matí.
—Ah… —va fer l’Alice, i després va plantar un petó al front de la Candle i li va preguntar què li agradaria per esmorzar el dia del seu aniversari. Cosa que, bàsicament, implicava que, fossin quns fossin aquells canvis, no serien gaire importants.
—Primer —va dir la Candle— em tallaré els cabells. Les cues de cavall són per a les criatures. Estic pensant en una mena de look amb plomes, amb ales pels costats.
—No està una mica passat de moda? —va preguntar l’Alice.
—En segon lloc, em faré perforar les orelles. Vas dir que m’ho podria fer; portes anys dient-me que m’ho permetries quan fes dotze anys.
—Vaig dir que potser quan fessis dotze anys.
—I tercer, vull que em digueu pel meu nom real a partir d’ara: Kendall.

La Kendall/Candle, a més a més comença a pintar, hi té traça i això l’acosta a la Mercy i veiem aquesta relació avis-nets, amb aquesta proximitat que dóna el fet d’haver-se saltat una generació, i un viatge en tren que potser tanca una mica l’inici del llibre. 1990, 2000 i escaig i fins i tot passem a després del punt inicial del llibre, quan en plena pandèmia en David i la Greta acullen al seu fill Nicholas i el net en Benny, la nora és metge i està treballant a primera línia a Nova York.

200330-G-GM914-409

Quin és el tema del llibre? La família. Què ens n’explica? Això ja és tot un altre tema. Abarca molt de temps i per tant podem veure situacions molt diferents i entorns molt diferents, en general cap a una major tolerància i diversitat, per exemple a la Mercy no se li va acudir posar-se a treballar enlloc de cuidar de les filles i el fill mentre el Robin treballava (ajuda que l’empresa en realitat fos d’ella, però tot i així) i ni tan sols contempla la idea de separar-se de debó o de divorciar-se (tot i la separació de facto, per dedicar-se a si mateixa per fi). Les filles això de les separacions i de poder no encertar amb el marit ho han viscut més i fins i tot millor perquè el divorci ja no té el mateix estigma i no té sentit viure amargat en un matrimoni que no funciona. Els nets i netes potser tenen menys prejudicis també en el tema de l’homosexualitat, que s’accepta sense massa problemes quan es dona el cas. Una radiografia d’una família com a foto panoràmica de la societat americana des dels anys cinquanta fins a l’actualitat? Sí, és una descripció que em sembla correcta. Però que ningú s’espanti, el llibre es llegeix molt i molt bé, només m’ha costat una mica al principi quan entrem a 1959 i apareixen tot de personatges nous, però després ja és senzill tot i els salts temporals. Molt recomanable, una lectura que sembla lleugera però que no ho és, la millor combinació.

(Visited 75 times, 4 visits today)