Tren a Maratea / Vicenç Villatoro

La veritat és que el darrer llibre de Vicenç Villatoro em va esgotar una mica, era un senyor llibre, molt bo i molt dens. Veig que aquest Tren a Maratea és força més curt, potser ha deixat la seva vena més memorialista i torna a les novel·les. Sigui com sigui li faig confiança. Tinc molt bon record de dos llibres curts de Villatoro, Hotel Europa i Titànic, trobo que és un registre on es mou bé, sense ànim de criticar els seus darrers llibres, molt més extensos. És un escriptor tot terreny.

Què ens trobem aquí? Doncs un viatge en tren que en la primera etapa ens ha d’acostar fins a Nàpols, la ciutat on viu l’Eliana, un Nàpols i tot un sud d’Itàlia sacsejat per una epidèmia de còlera l’any 1973. Tot i que des del nord ric s’imaginen un Nàpols dantesc, com recreant la pesta negra medieval, la realitat és força menys espectacular, però hi és. Hi ha una epidèmia, no n’està gens clar l’origen, tampoc està clar si tenen vacunes o si podran reprendre la vida com toca, ara que setembre ja comença a enfilar cap al final i toca tornar a l’activitat normal. Al tren l’Eliana es troba amb l’Antonio Lamarca, on home ja molt gran que ha d’anar a Nàpols i des d’allà agafar el tren cap a la seva destinació,  Maratea, a on torna després de més de trenta anys a l’Argentina, on va anar en acabar la guerra.

Napoli

Un retorn amb un objectiu molt clar.

—No, vaig una mica més lluny i tot. A Nàpols he de canviar de tren. Vaig fins a Maratea.
—No hi he estat mai. —El nom em sonava vagament.
—És força més al sud, a la Basilicata. Era un lloc preciós…
—Era?
—Ara no ho sé. En vaig marxar fa més de trenta anys. No hi he tornat mai des de llavors. Fins ara.
—I no li fa por tornar-hi precisament quan hi ha això del còlera?
Es va posar a riure amb franquesa, com si volgués treure ferro a les paraules.
—No, i ara! Per què hauria de tenir por? Precisament torno a Maratea a morir-me…
Llavors el tren es va posar en marxa i jo vaig tancar el llibre. I vaig escoltar la seva història.

Maratea

Aquesta idea i el còlera a mi m’ha recordat molt, en un altre estil això sí, a Mort a Venècia de Thomas Mann. El viatge en tren, l’escala a un Nàpols on les notícies de la malaltia es comenten d’aquella manera, entre rumors, i després ja cap a Maratea.

—Ha passat tant de temps! Fa vint anys, vint-i-cinc, tornar a Itàlia hauria estat com entrar a la cambra del mort, estirat encara al llit… Però ara, ha passat tant de temps… I no és Itàlia, Nàpols i Roma són llocs de pas. És Maratea. La ciutat on vivia quan era petit, abans de tot. No, no és veure el mort a la vetlla. És més aviat com anar a Pompeia. Passejar per les ruïnes de Pompeia, suposo que vivint a Nàpols vostè ja ho ha fet, potser fins i tot un munt de vegades… No hi ha cap altres ruïnes al món com aquestes, tan clares i netes. Passeges per allà i et por arribar a semblar que has tornat a un passat remot, antiquíssim, i que és com si el Vesuvi no hagués entrat mai en erupció ni enterrat la ciutat, com si des de llavors fins ara no hagués passat res, el temps s’hagués aturat o, més ben dit, li hagués passat pel damunt: com si el temps fos allò que passava en un altre lloc, no pas aquí. És això. No vaig a Maratea a veure què hi ha, sinó a recordar què hi havia. No és un viatge a un lloc, és un viatge e un temps…

Sabrem la història de Lamarca i perquè se’n va anar, una història de la Segona Guerra Mundial. Una guerra per la qual va ser reclutat, sense gens de fervor ni ganes. Primer l’exèrcit italià el va enviar a Albània, més tard a Grècia i més tard amb els partisans i, en un desgavell, va acabar lluitant també contra altres partisans, en una mena de caos on ningú sabia ja contra qui lluitava ni qui era amic o enemic.

Italian Partisans

En aquest caos va perdre algú que hauria pogut ser important, Giulia, i va decidir que marxaria. I va marxar i va tallar tot coneixement d’Itàlia, sense parlar-ne, sense associar-se amb altres italians a Argentina (són legió) i saltant-se les pàgines del diari on se’n parlava. Eliana primer es queda meravellada de tenir un partisà al davant, però la part final de la guerra trenca una mica aquest passat heroic. L’heroïcitat, quan ens hi acostem, perd. Lamarca es quedarà a casa d’Eliana a Nàpols i l’endemà tots dos agafaran el tren cap a Maratea.

Faltava encara estona perquè el tren arribés a Maratea, però el paisatge de la finestra havia canviat. Passat Pisciotta, el trajecte es va allunyant del mar i s’endinsa una mica pels vessants de les muntanyes del Cilento, boscoses i humides. Me les vaig imaginar llavors refugi, entre els oms i els aurons, de bandolers i emboscats, de partisans i de desertors, a l’esquena de les ciutats de la costa, un lloc que de nit es poblava de fogueres clandestines, a la vegada amenaçador i acollidor, el lloc on podràs fugir o el lloc des d’on et poden venir a fer mal, de la ciutat estant.

Que ningú s’enganyi pel fet que la novel·la amb prou feines passi de les 100 pàgines, és un llibre ple, no dens sinó ple. Es llegeix bé i ràpid, sí, però tenim la impressió que hi ha molt més, que ens podríem aturar a cada pàgina si volguéssim. Vicenç Villatoro ha arribat al punt d’escriure “senzill” sense semblar eixut i sense deixar-se res al tinter. És una sensació estranya que no sé explicar millor, en qualsevol cas és un llibre molt recomanable. Si els anteriors llibres de Villatoro us van agradar, amb aquest gaudireu, tot i que és una altra cosa. I si els altres us van intimidar, aquest és per a vosaltres. La memòria i la història comencen a perfilar-se com els grans temes novel·lístics de Vicenç Villatoro, i en aquest llibre la combinació surt rodona. Un petit gran llibre.

(Visited 178 times, 1 visits today)