Tots tres surten per l’Ozama / Vicenç Riera Llorca

M’he llegit aquest llibre però no en l’edició aquesta que veieu aquí a l’esquerra, però l’he trobada i no m’he pogut resistir a fer servir la portada de l’edició mexicana del llibre de Vicenç Riera Llorca, un dels autors que va haver de fer les maletes el 1939, per França i per la República Dominicana i Mèxic, i aquest llibre el que narra seria la part dominicana de seu exili, un exili que van seguir molts catalans i que no va ser tan massiu com el mexicà (sembla que va ser el país que més facilitats va donar, a més d’un dels pocs que va ajudar a la república, i a cara descobeta), l’exili posterior a la guerra civil és el tema d’aquest Tots tres surten per l’Ozama, a veure què tal.

Els viatges en avió en aquell moment no eren practicables, per tant l’Oceà s’havia de creuar en vaixell, la República Dominicana, segons com podia ser la primera etapa del viatge, molts exiliats, com el propi autor, van acabar establint-se una bona pila d’anys a Mèxic, el país que va acollir més (i diuen que millor) els exiliats després de la Guerra Civil, allà la colònia catalana va ser culturalment molt activa, una part mai prou reivindicada de la cultur d’aquells anys.

Tornen tots dos a coberta. El vaixell ja és a la banda interior de l’escullera —que, ara ho veuen, s’estén davant la boca d’un riu—, vira a babord i va riu amunt. A la riba esquerra, vora la mar, la terra és plana; hi ha un passeig i unes cases que es mig veuen entre els arbres; però tot seguit la terra s’eleva, coberta de vegetació espessa, d’un verd brillant. Arran de l’aigua, al peu d’aquella elevació del terreny, hi ha un rengle de cases de fusta, d’aspecte miserable. Enmig de la verdor dels arbres hi ha uns dipòsits de petroli que hi contrasten de manera escandalosa. Ni l’un ni l’altre no són gaire sensibles a la bellesa del paisatge; no en destrien els matisos i només veuen una massa verda. Verd, verd, verd… Tanmateix el Miquel se sent impressionat i guaita, embadalit, l’espectacle.
—És com ho havia imaginat en llegir els llibres de Salgari.
El Ramon mira les cases de fusta i murmura:
—Em sembla que aquests no lliguen els gossos amb llonganisses.

L’arribada de refugiats a un país ric aixeca un recel, perquè se suposa que seran pobres; en un país pobre és al revés i s’espera que siguin rics. Desgraciadament els refugiats normalment no han sortit per voluntat i en molts casos no han pogut ni preparar gaire bé el viatge que els hi pot haver costat tot el seu capital.

A la ciutat hi ha certa curiositat pes refugiats. Fa uns mesos que n’arriben, individualment o en petits grups. Comencen a arribar-ne en massa. El mes anterior el Flandre va dur-ne dos-cents quaranta i el Delassalle n’han desembarcar avui més de set-cents. El poble dominicà no sap què podran fer ací tants estrangers; n’ignora les possibilitats com les ignoren els mateixos refugiats. Aquests, mal informat, esperen normalitzar ací les seves vides, però no saben en quines condicions. Els dominicans creuen que arriben amb dinerts i que crearan noves indústries i hi haurà més feina; però la creença és vaga i no desperta gaire interès. La veritat és que gairebé tots els refugiats arriben sense diners i sense més béns que la roba que duen a sobre. A la majoria els ha pagat el passatge un servei d’ajut als exiliats i es diu que aquest servei ha pagat al govern dominicà cinquanta dòlars per cada visat. Els que acaben d’arribar són atesos per una comissió, integrada per dos representants d’aquell servei i per dos del govern dominicà, que dóna als refugiats uns pocs dòlars perquè comprin allò indispensable per a instal·lar-se: una cadira i un llit per persona, i una taula per cada unitat familiar. Els qui van aconseguir directament el visat i s’han pagat el viatge amb recursos propis —són pocs i gairebé tots homes que van sols— no reben cap ajut de la comissió. Els dominicans tracten els nou arribats amb respecte i amb simpatia. El respecte serà aviat substituït per la familiaritat; el temps just d’adonar-se que els refugiats vénen sense diners. Però la simpatia subsistirà en molts casos.

Un dels personatges és un mariner, que quan arriba a terra veu que la seva dona (o companya, la situació legal no és gaire clara) s’ha marxat amb un altre i comença a pensar en substituir-la.

[…] La Maria? Tampoc; aquesta està malaltissa i sempre en mans dels metges. La Quiquica? És molt esquerpa. La Georgina?
En Felito s’incorpora un xic i parpelleja. Potser sí que la Georgina li convindria.
Fa un bot, es lleva i es vesteix a corre-cuita. Ja la té: la Teresa! S’estranya que no hi hagi pensat abans. Fa temps que no l’ha vista, però està segur que ja és una dona feta. Deu tenir quinze anys. Les darreres vegades que la va veure era una noia molt desenrotllada que ell ja no podia mirar serenament. No es deu haver casat. El seu pare, el Porfirio, que navega amb ell, li ho hauria dit.
Ja s’ha vestit. Agafa el farcell i marxa, resolut, cap a casa del seu company Porfirio.

Altres temps i altres cultures. A Ciudad Trujillo els catalans intenten treballar, però hi ha poca feina i el govern té molt interés en enviar-los a les explotacions agrícoles que han establert a la selva, per anar allà tot són facilitats. Si per un pagés normal treballar a la selva ja seria complicat si parlem de gent que no ha agafar una aixada a la vida, i a més a més s’ha d’enfrontar al paludisme… no és una opció gaire engrescadora, ni estar en poder d’un dictador com Trujillo, escapar de Franco per estar sota Trujillo… quin panorama. El protagonistes no s’enyoren pas de casa, o no gaire, prou feina tenen a sobreviure, a fer la viu-viu i anar passant, a crèdit o de gorra, entre feinetes de no-res, instal·lats en una mena de provisonalitat permanent i adaptant-se a una gent i uns costums que se’ls fan estranys.

I ara el Lluís, en trobar-se amb una gent que l’entén, i li riu totes les gracietes i que pel fet de veure’l blanc el considera superior, creu que aquesta gent és la millor gent del món. Les noies del país es deleixen per casar-se amb els blancs, i si tenen diners sempre troben aventurers que s’hi casen amb la secreta intenció de viure amb l’esquena dreta i això ha ocasionat tantes decepcions que ara ja van amb molt de compte i mai no fien cap diner ni propietat a un marit foraster, que si es casa amb el propòsit de viure a costa de la dona s’ha de conformar amb el plat que li posen a taula. El Lluís ja voldria donar el cop, però coneix un parell d’aquests aprofitadors escarmentats i no s’acaba de decidir. Ell somia una noia rica que així que es casi li confiï l’administració de les seves finques i poder anar-se quedant els diners. I això deu ser justament el que les noies esperen d’ell. Ha exposat diverses vegades el seu pla als amics, sense cap vergonya, amb aquesta coqueteria de la vivor que ell té. De moment passa gana i molts dies menja gràcies a l’ajut del Ramon i del Miquel, cosa que no li proiva de dir que aquests són un parell d’inadaptables. D’una manera implícita indica que ell és una home cosmopolita, capaç d’adaptar-se allà on vagi.

El personatges s’instal·les en aquest anar passant, deixant-se fer, tenen diferents caràcters i la ballen magra, però en el fons no són gaire diferents.

Fa unes hores que s’ha fet de nit. El Ramon ha sortit diverses vegades al carrer, ha guaitat amunt i avall, i sempre ha vist, en una porta o en una altra, algun veí que pren la fresca.
Es passeja per la cambra.
Està impacient i de mal humor.

L’Orània, tota nua, dorm al seu llit. La roba és dmaunt d’una cadira. El Ramon dón de tant en tant una ullada a la clau que hi ha sobre la tauleta; és la de casa l’Orània, que aquesta, en entrar, duia a la mà.
El Ramon mira al rellotge. Les onze! Torna a sortir al carrer. Ara sembla que no hi ha ningú. Entra a corre-cuita i engipona el vestit a la noia, la qual ni es desvetlla. Torna a sortir. No veu ningú. Entra i es carrega l’Orània sobre l’espatlla; agafa la clau i se’n va. Quan és a la porta s’adona que l’Orània va descalça. Torna enrera i amb la mirada busca les sabates. No recorda si la noia ha vingut calçada o no. S’ajup i guaita sota el llit. No hi són. Deu haver vingut descalça.
Surt i obre la porta de la casa del costat; entra, tanca i encèn el llum.
Estirat a terra, en un racó, dorm un nen d’uns cinc anys; sobre una cadira de braços, feta un cabdell, una nena que en deu tenir tres. El Ramon passa cap a les habitacions interiors; en una hi veu un llit de matrimoni i hi llença la seva càrrega.
A la cambra del costat hi ha un altre llit. El Ramon agafa els dos infants, els hi posa amb molt de compte perquè no es desvetllin i els tapa amb un llençol.
Deixa la clau sobre una taula i se’n torna cap a casa.

Una de les coses que més els sobta són les dones i una certa llibertat caribenya que hi ha amb aquest tema, suposo que molt diferent d’Europa o de la Catalunya d’aquells anys, o potser no tan diferent de com va estar Catalunya durant la revolució 1936-1937. De totes maneres, no fan res amb la idea d’instal·lar-se allà laboralment parlant, i en el tema parella o relació no es comporten diferent, i a primer cop d’ull uns blancs europeus són una presa per les noies, després ja es desenganyaran.

Camina, capcot, per la vorera dreta de l’avinguda, que en aquesta hora és ombrejada pels arbres de fulles atapeïdes. Passa indiferent davant els xalets ridículs i esquifits. Les noies, ocioses, recolzades a les finestres, el veuen passar i el segueixen amb la mirada. El Lluís està acostumat a la curiositat de les mulates i no en fa gaire cas. Les sap fàcils i es permet un aire indiferent i satisfet. Si es decidís es podria casar amb una d’aquelles mosses, filles de famílies que tenen un mig passament, i s’haurien acabat els maldecaps; però la cosa té els seus inconvenients. Estan molt escarmentades i quan cacen un blanc el lliguen curt. Un blanc —sobretot si és europeu— desvetlla la il·lusió d’aquestes mosses brunes; fins i tot el Pere, el de la pulpería, tímid, lleig i neulit, es veu perseguit per les noies del país.

Una d’aquestes feinetes era fer de cambrer en un bar més o menys luxós i on va bé tenir cambrers amb idiomes ja que tenen un cartell que posava que es parlava italià i francés i anglés, el cambrer suggereix de posar-hi també un “Es parla català” i l’amo ja anava a fer-ho quan un client asturià se’n va assabentar i es va queixar, i no es va posar “Es parla català”. No tinc ni idea de si és una anècdota basada en fets reals, però no em costa de creure.

Els protagonistes van passant amb feinetes miserables i una economia que no pot absorvir tots els refugiats que els arriben de la Segona Guerra Mundial, i també molts jueus, cada cop més gent però amb les mateixes possibilitats. El govern dominicà se’ls queda pels 50 dòlars que cobren de cadascú i esperen que siguin tan insensats com per anar a les plantacions de la selva a treballar. Les coses no anaven bé quan ells tres van arribar a l’illa i no milloraven.

I aquesta és la història, una illa-refugi que es va acabar convertint en una presó de la que no podien sortir, perquè aconseguir un visat era difícil però els diners per un passatge encara ho eren molt més. L’estil és una mica estrany, és clar però molt sense involucrar-se, molt de lluny, sense acabar de saber què pensen els protagonistes i gairebé tot ho hem de treure de què fan i què diuen. Un llibre dur que explica un exili català molt poc narrat (gairebé tota la literatura catalana de l’exili es centra a França i Mèxic) però que també va existir. I un autor que va camí del més cruel dels oblits a menys que es comencin a recuperar els seus llibres, llibres que sí són com aquest valen molt la pena.