Tots els mecanismes / Melcior Comes

No em venia de gust llegir aquest llibre, per res en concret, però no em feia el pes. Tanmateix, vaig recordar que vaig gaudir molt amb Sobre la terra impura i vaig pensar que podia valer la pena posar-me amb el darrer llibre de Melcior Comes, encara que a priori no em vingués gaire de gust.

Al principi es van presentant els personatges, estudiants a Barcelona, un d’ells mallorquí i promesa de periodista brillant, i un altre que va estudiar periodisme quasi com una tradició familiar, perquè son pare també ho era. Recordava uns temps on les redaccions no semblaven sales de vetlla, es fumava, es bevia, es renegava i s’escrivien coses que tocaven els collons. Tot un món que va anar quedant enrere i tocat de mort amb la revolució digital dels darrers anys. No estic segur que les dates coincideixin totes, més que res em sembla que fer coincidir Razzmatazz amb els ordinadors amb mòdem dels que feien soroll potser és una ucronia (o potser l’ucrònic soc jo que encara en dic Zeleste a la que em descuido); o el detall de fumar a les classes universitàries (una cosa que jo no he vist i soc una mica més antic que l’autor).

Benvolgut Max:

Sé des de fa anys que has estat ficant el nas en els assumptes de la meva família. Vaig llegir en el seu dia els teus articles sobre el meu padrí Bernat. T’he de confessar que no em va agradar la manera com tractaves el tema. Ja sé que ets amic del meu germà Llorenç i que potser ell t’ha donat algunes pistes sobre l’origen de la mala fama dels homes de casa. No sé si recordes que tots tres —tots quatre, si hi comptem el menut Bökelmann, en Taddel— vam anar junts a la mateixa escola d’Inca, almenys durant un parell d’anys, fins que a mi em portaren a una escola de frares i d’allà a una clínica psiquiàtrica, on encara m’ajuden a conviure amb el meu “mal caduc”. T’he de dir, d’inici, que a majoria de coses que pots suposar sobre nosaltres són falsedats, i que la realitat, a casa nostra, sempre és molt pitjor.

Beach © Thomas Kohler, Creative Commons.

Prohoms mallorquins, una Mallorca que sembla una Sicília de mafiosos, de rics que estan per sobre del bé i del mal i de la llei, que és una posició que es pot comprar si es tenen els diners suficients.

—Les empreses de neteja de tota aquesta part de l’illa —diu l’Informant Número U—. Escombraries. Gestió d’abocadors. Funeràries, fins i tot. La incineradora de Son Costa. Vaixells carregats d’escombraries que venen de Catalunya. D’Itàlia. Curses de cavalls, cases de putes. Qui sap en què està ficat!

Un tipus de personatge que ja apareixia a Sobre la terra impura, el “sogre” temporal del protagonista encaixaria bastant. Un retrat de Mallorca molt allunyat de la postal idíl·lica, una postal que no és més que un negoci. I un llibre al qual li costa arrencar, i alguns capítols són de lectura poc fàcil, apareixent respostes diverses de personatges diversos, intercalades, a preguntes que no llegim, però intuïm. Tota una festa. Un estil fragmentat que s’anirà mantenint. Costa una mica d’entrar-hi i no tinc gaire clar que estigui gaire justificat, en tot cas és l’elecció estilística de l’autor i no m’hi ficaré.

Els Súbac i els Torrus, uns de Mallorca i uns altres de Barcelona. Massa diners, massa poder i massa ego com perquè comparteixin ecosistema. Per això, quan els Torrus volen fer negocis a Mallorca comença una guerra bruta sense quarter, i on el Max del principi, el periodista, jugarà el seu paper (per cert, un periodista i un diari El Vigilant punt cat, que a mi em costa molt no identificar amb vilaweb, tot i que en Vincenç Partal potser no faria tan bon personatge com en Max, això no ho sé; o potser fins i tot amb Octuvre). Perquè quan es tenen draps bruts la premsa pot ser, volent o no, una arma.

Evidentment la gent poderosa té una influència en el territori. En el cas de Mallorca això està molt clar, però és bastant el mateix a tot arreu.

Des de fa uns anys les coses s’han fet insuportables. Mallorca està plena de ressentits. Ara els ecologistes; i mira que els he donat diners, fins i tot vaig ajudar-los amb aquell web dels ocells i contra l’autopista del sud. Em sembla bé gairebé tot el que demanen. Però no que vulguin aturar l’arribada de creuers al Port d’Alcúdia, que això em va costar d’aconseguir, ampliar el moll, els permisos, anar a Madrid un parell de vegades, una manera de fer d’aquesta part de Mallorca alguna cosa més que un destí d’estiu. Això és feina: contractes, milions.[…]

Rebem dotze milions de turistes. És inconcebible que això pugui aguantar. Dotze milions —dotze—: ho han muntat tot contra nosaltres. Tenim, durant l’estiu, la densitat de població de Bombai. Bastarien cinc, quatre milions, i que això fos com la Polinèsia. Espais protegits. Demolir els grans hotels. Plantar pins, oliveres. Cavalls salvatges a les muntanyes. Vinya. Això seria bo per tots. Gastronomia. Menys turistes, i més rics. Bungalous. Generen milions de diners en impostos, i no tornen. Diners que se’n van a Madrid, a fons perdut (moltes gràcies). I aquí la gent a l’atur, mesos i mesos, carreteres que fan pena i parcs públics plens d’herbota i fems i pertot moros, dominicans, ucraïnesos, gentim d’arreu del món fent cua als ambulatoris, escoles col·lapsades. Robatoris, bogeria, droga (moles gràcies). Volíem un país i hem acabat tenint una simple franquícia deficitària. Illes dins d’un riu de Madrid.

Idaho Wild Horses © BLMIdaho, Creative Commons.

Quan porto prop de tres-centes pàgines de les més de sis-centes que té el llibre començo a pensar dues coses. La primera és que la manera de narrar barrejant al diàleg gent que hi és o no hi és i gent que sí, i d’altres que recorden el que deien quan eren… Pot ser un experiment interessant, però fa la lectura molt més complicada, sense motiu, perquè sí, per ganes de complicar-se la vida. La segona cosa és que aquest llibre seria collonut amb la meitat de pàgines. A veure si quan l’acabi (el penso acabar) opino el mateix.

Aquest llibre és més complex que Sobre la terra impura. Allà la història era més fàcil de seguir mentre que en aquest llibre ens hi acostem des de molts angles diferents, personatges diferents, i moments diferents, tot i que de vegades semblem ancorats en un fet concret un cop i un altre. És un llibre llarg, i lent, i no de lectura precisament fàcil… no és gaire bona combinació. I a més a més tinc la sensació que estic llegint Sobre la terra impura amb els personatges una mica canviats de lloc. Una història de poder i corrupció a Mallorca, de gent que sempre ha manat, de gent completament espatllada pels diners, com una telenovel·la, amb una lentitud absolutament exasperant! El periodista que apareixia al principi encara és una mica un punt d’esperança, fins que descobrim que ve exactament del mateix lloc que els Súbac.

Les factures sense pagar comencen a acumular-se, impossibles; els anunciants estan marxant un a un —maniobres del pare, ho sé—; els subscriptors es donen de baixa i només la publicitat, lligada als clics i les visites al web, podria salvar-me, almenys a curt termini, però només si aconseguís fer un gran boom. Si no el faig, me’n vaig a la merda. Podria abaixar la persiana, demanar feina a un tabloide —a Mallorca, a Madrid, a Màlaga—, o provar de vendre El Vigilant a algun gran grup i quedar-m’hi com a director subordinat als nous amos, o com a periodista en nòmina i publicar una o dues foteses a la setmana.

Tot plegat les lluites i la rivalitat entre dues famílies i dues maneres de veure el món o el que sigui, no són tan diferents. Els rics de sempre i els rics més nou-vinguts, ionquis del poder i els diners (i també de les drogues) i unes autèntiques desferres com a persones humanes que només serien bones per fer-ne compost. Hi ha llibres en què els protagonistes generen una simpatia que et fa continuar llegint, aquest no és el cas.

Són com els Súbac, com els Torrus i com tothom, fet i fet: carnissers d’un egoisme sense escrúpols que només pensen en el seu propi plaer. Els pagaré a tots amb la mateixa moneda. M’és igual que els Súbac perdin la seva part del contracte, com els passarà als Torrus després que se sàpiga que han guanyat Es Carnatge perquè untaven en Juvera i el seu partit de pollosos. Acabaran tots al banc dels acusats. Que surtin els cadàvers de sota terra.

Sun City Casino, Sun City, North West, South Africa © South African Tourism, Creative Commons.

Al casino de Barcelona estaven acostumats a tota mena de gent inusitada. Milionaris russos i estrambòticament dilapidadors, turistes borratxos amb massa diners a la cartera, joves mafiosos amb ganes de jugar-se el fruit de l’últim cop de sort. L’atzar impur de la casa de jocs. Havien de comprovar que els bitllets no eren falsos amb un aparell d’infrarojos. Feu, feu.

Va canviar bitllets per fitxes de totes mides i colors. N’hi havia de rodones, però també de quadradetes, precioses com les targetes de visita que tenia el pare amb el seu nom i que sempre li havien fet enveja.

El llibre està prou bé, però per a mi té massa “peròs”, què hi farem!

Una escriptura tècnicament enrevessada, perquè sí, És una opció estètica legítima, només faltaria, però costa més entrar a la trama. De totes maneres això permetria avançar molt en l’acció, però curiosament, no es fa servir per a això.

Lentitud, el llibre és lent, exasperantment lent. Algunes de les coses que hi passen són explicades un cop i un altre i un altre… de nou una opció legítima, però també és legítim que això avorreixi. Mantinc el que he escrit més amunt: aquest llibre milloraria moltíssim amb la meitat de pàgines.

Només he llegit dos llibres de Melcior Comes, aquest i Sobre la terra impura. I realment costa pensar en aquests dos llibres com a diferents per la quantitat de punts en comú i personatges gairebé calcats que hi trobem. De totes maneres, a Sobre la terra impura el protagonisme era per algú amb qui es podia empatitzar. Aquí estem directament al cor de la bèstia i no hi ha empatia, gens, per ningú. Entenc que això és molt subjectiu, l’empatia que ens generen els personatges, i que no té gaire a veure amb la literatura, però fa més ràbia llegir sobre gent així, és el que hi ha. Un bon llibre, sí, però amb una extensió i un ritme que en llasta la lectura. Si no heu llegit res de Melcior Comes, us recomanaria més Sobre la terra impura i ja si us apassiona doncs aleshores aquest.

(Visited 286 times, 1 visits today)