Totes les narracions del Delta / Sebastià Juan Arbó

Primera aproximació a Sebastià Juan Arbó amb aquest Totes les narracions del Delta, a veure què em trobo. El Delta i el riu Ebre és una zona d’allò més interessant narrativament parlant, com s’ha vist en els llibres ressenyats La recerca del flamenc, Cremen cels i La vastitud. És la zona d’on era originari l’autor, la seva terra i, per tant, uneix un coneixement de l’escenari i un vincle personal amb el territori.

Un territori que ha canviat molt, amb personatges que gairebé han desaparegut, com aquells que amb una barcassa passaven gent d’una riba a l’altra. Aquest és el cas del protagonista del primer conte. Un home tan desesperat per evitar anar quintat a la guerra de Cuba que es va fer treure totes les dents pel barber, ja que havia sentit que sense dents et declaraven inútil. Bé, era així, però no si ho feies voluntàriament per evitar anar a servei. Potser li hauria sortit més a compte amputar-se un dit índex amb una destral, com va fer un altre. Un dit o totes les dents a canvi de conservar la pell, no és un tracte tan dolent el que vol fer en Jaume el barquer a Mentre es passa el riu (jo crec que el títol d’aquest conte hauria de ser Mentre es passa lo riu, però bé).

IMG_0828

Quan vaig saber que m’havia tocat a Cuba, me vaig c… als calçons —en perdó—; me van venir tots los mals. Un dia van dir-me d’un que havia perdut les dents i que, per les dents, s’havia salvat d’anar al servei. Vaig pensar si em tallaria el dit o m’arrancaria les dents, i vaig decidir-me per les dents. Me’n vaig anar a cal Manuel, lo barber; ja és mort, lo pobre! Quantes vegades ho vam recordar, i ell riu que riu! Vaig anar allí de nit, vaig cridar-lo i li vaig explicar el cas. “Manuel”, li vaig dir, “m’ha tocat a Cuba, ja ho saps, i no hi vull anar”. I ell: “És trist, Jaume, però, què vols que hi face jo?”. “De tu depèn que hi vaigue o que em quede. I ell, en uns ulls de pam: “De mi?”. “Sí, de tu. M’han dit que els que no tenen dents se salven d’anar a Cuba, els donen inútils. Hai vingut perquè m’arranques les dents”. Manuel va esverar-se. Diràs que el veig; va mirar-me espantat. “Vols dir, Jaume? Això és un disbarat”. “Res”, vaig fer jo, “ja està dit”. “Bueno, assenta’t aquí”, va respondre ell, ja resignat. “Va per tu el pollastre”, devia dir-se. Vaig assentar-me; ell va rentar-se; va preparar les estenalles, i som-hi, Peret! Vaig vore totes les estrelles del cel, i més de les que hi ha, i els focs de l’infern, però vaig aguantar; si m’apretava molt, pensava en Cuba, i em passava tot. De tant en tant, ell descansava, s’eixugava la suor, i tornem-hi, que no ha sigut res…

I les seves filles, i la situació que no pot més que despertar certa tendresa.

Sempre hi havia un que li feia una broma, li feia una pregunta impertinent; hi havia, en efecte, algú del poble que en un viatge a Barcelona les havia trobades, i no precisament al Liceu.
—Tio Jaume, com van les artistes?
El tio Jaume no penetrava mai la intenció; estimava les noies, se sentia orgullós d’aquelles filles, i era, com hem dit, d’una gran simplicitat. Ell contestava amb tota naturalitat. La petita, segons ell, la Roser, ara havia d’entrar al “treato”, perquè havia tret molta “gràcia”.
—Li ve de natural, sabeu? Ja de menudeta, ballava com una ballaruga, i cantava que et queia la bava. Quina gràcia tenia! I sempre tan alegre. La gran és més sèria; tira al ieio, ella, i no és tan graciosa, però també és artista, i ara la volen contractar per anar a Madrid.
Se’n reien per sota el nas, del pobre pescador; li feien preguntes, però ell contestava alegre, satisfet, envanit d’aquelles filles. I eren tan bones! Eren unes veritables senyores; però no s’avergonyien d’ell, i el tio Jaume, quan venien al poble, anava al costat d’elles satisfet, envanit.

La tendresa tenyeix els records d’infantesa, sense caure en la cursileria. És un equilibri difícil, com en aquest fragment d’El meu cosí Quico:

Pobre Quico! A mi, m’havia estimat molt, i jo també l’havia estimat a ell. Més d’una vegada, però, l’havia fet enfadar, com els altres, amb alguna broma cruel; més d’una vegada li vaig disparar els durs terrossos i el vaig ofendre cantant-li una cançó en què es feia burla dels coixos, mentre procurava de mantenir-me fora de l’abast d’ell. Ho feia amb una inconsciència d’infant, sense pensar en el dolor que li causava, però el vaig estimar, i moltes vegades vaig acostar-m’hi, quan el seu pare el castigava, i li preguntava si li feia mal, i em vaig esforçar a consolar-lo.
Ell s’enfurismava com no es pot imaginar amb les nostres bromes; el ferien cruelment, i aquest era el motiu —així som de menuts, i a vegades, de grans, que és pitjor— que les hi féssim, i en aquells moments semblava capaç de cometre qualsevol barbaritat, d’arribar a tot; proferia amenaces i horribles blasfèmies, però mai no va fer mal a ningú; mai no arribà a res, i el dia que el disgust va ser massa fort —quina llàstima que jo no estigués allí, aquell dia, per consolar-lo, com ho vaig fer tantes vegades d’infant!—, aquell dia el meu cosí Quico va girar la seva còlera contra ell mateix.

També hi ha històries més estranyes, sobre com El valent acaba perdent una cama i enduent-se una prostituta de la casa on treballa i convertir-la en la seva companya primer i en la seva esposa després.

DSC05202 (2)

Aquell mateix dia agafaren el vaporet, baixaren pel riu camí d’Amposta, i ella se sentia com a ressuscitada, treta d’un pou negre. Aquell dia, al costat d’ell, se sentí feliç; se sentí feliç potser per primera vegada a la vida. Era com si fos veritablement el seu viatge de noces, més encara: el dia de la seva alliberació, i el soroll de les rodes del vapor copejant l’aigua li ressonava a l’ànima com un càntic. Dintre d’ella regnava una festa contínua; tot l’alegrava, tot era bonic, i ho hauria fet tot per ell, i agafava el farcell de seguida, i les coses d’ell, i l’ajudava. I hauria desitjat fer més encara.

I sobre el conte Canela diré només 3 coses: poble, gos, ràbia… És un conte que pot ferir la nostra sensibilitat animalista actual, esteu avisats. Són històries potser tenyides de tendresa, un entorn passat i perdut potser una mica mitificat, però de cap manera idíl·lic. El conte La baralla és molt i molt fumut.

A penes hi havia dia que el poble no hagués de saber d’una nova desgràcia ocorreguda la nit abans, a penes hi havia nit que, pels carrers solitaris, no se sentissin crits, amenaces, soroll de fugides i persecucions, que no sonessin trets, s’escoltessin planys.

És el primer conte realment llarg, una cinquantena llarga de pàgines, gairebé una nouvelle.

Una nit, ja molt tard, quan els homes sortien de les tavernes, se sentí un tret. Els homes es varen escórrer com ombres per la fosca dels carrers. Minguet de la Catalana, el més menut dels quatre germans, quedà estès enmig del carrer, dessagnant-se per l’esquena i demanant auxili cada vegada amb veu més defallent. La nit era quieta, silenciosa, entorn del seu desesper, tràgicament quieta i silenciosa.

Evidentment, aquest conte ha de tenir el seu dolent:

Borra era un assidu de la taverna.
Era de poca alçada, més aviat gros, i mirava sempre de biaix; es voltava dels individus pitjors i tenia tothora un aire provocatiu.

Tasca

La segona part del llibre la formen aquests dos contes llargs, La baralla i La pigada, dos contes molt més negres i foscos que els que hem llegit abans. Una mostra, de La pigada:

Les cases, en aquest barri, eren ombrives, de portes corcades, de parets de color de terra, mig en ruïnes, i totes amb l’entrada amagada sota una cortina confeccionada amb trossos de sacs rebutjats. A dintre, les persones i les bèsties vivien en confusió, i als carrers es respirava contínuament la forta olor dels corrals, instal·lats a l’interior. Durant tot el dia se sentia el grunyir dels porcs famolencs, el cloquejar de les gallines, escarbotant pels fems, o el belar llastimós d’un corderet acabat d’allunyar del ramat i amarrat al fons del corral obscur.

Déu n’hi do! A la tercera part tornem als contes d’una extensió més breu, recordant anècdotes o històries… tot un món que havia deixat d’existir, com els Cantadors.

El més apassionant d’aquesta diversió, i que gaudia també de més éxit, eren els desafiaments entre cantadors. Es produïen infal·liblement quan dos o més cantadors famosos coincidien en un mateix poble amb motiu de festes. Aquests desafiaments se celebraven al mig del carrer, davant de la taverna i fins i tot a la plaça; allí els vaig presenciar jo moltes vegades.

Els cantadors s’asseien l’un davant de l’altre, una mica separats, envoltats dels músics, d’amics, d’admiradors apassionats, disposats a aplaudir i a aclamar el seu preferit i a obrir-se el cap a gaiatades amb un rival, si molt convenia.[…]

Els cantadors visitaven també els pobles per Cap d’Any, sol·licitats pels quintos, als quals la sort —la dissort— havia destinat a Àfrica. Era, per això mateix, la festa més trista. Els cantadors, en aquestes ocasions, no cobraven res. Tot el que es recaptava anava per a “los pobrecitos quintos”, com es deia en la majoria de les cobles. En nom d’ells el cantador, al mig de la ronda, aturat davant la casa, s’acomiadava dels pares, dels germans, de les promeses. Àfrica no era llavors cap diversió, i encara menys per als mossos dels nostres pobles, la majoria dels quals no havien posat el peu mes enllà dels límits dels seus horts.

El conte Felita és meravellós, dur i trist i bell i… bé potser la nostra consciència animalista actual hi ha coses que ara no admetríem, però era el que hi havia i en aquest cas ens fa falta per arrodonir el conte.

Allí a prop sobre el roquissar, al principi del sender, s’obria un clot ample; en aquell clot s’hi abocava la brossa i el lloc tufejava a una llegua de distància. Allí s’hi llançaven les cries de gatets o gossos acabats de néixer, però, sobretot, de gatets, i no hi havia cap dia que no tiressin allí una cria; de vegades, dues o més. Es podien veure tots els dies amb els ulls tancats, la membrana blanca amb la ratlla al mig, arrossegant-se entre la brossa i gemegant dèbilment; s’agitaven tremolosos, amb la pell transparent, plena de blaus de fred, i en un gemegar molt dèbil gairebé inaudible. Duraven poc; en la primera nit ja solien morir de fred, i l’endemà al matí se’ls trobava erts, en totes les posicions, i alguns a la vora del clot, com si intentessin enfilar-se, escapar de la mort. De vegades, els nens els agafaven encara vius, baixaven el caminet del roquissar i els llançaven al corrent. Els nens es divertien veient com s’agitaven en les aigües gèlides, però la diversió durava poc: se’ls veia un instant agitant es potetes, esforçant-se per aixecar el cap —tal és l’instint de conservació—, amb els ulls tancats, llastimosos i enfonsant-se. Alguns encara reapareixien, repetien l’esforç, se’ls sentia encara gemegar, amb aquell gemec tènue, tremolós, gairebé inaudible, i es perdien definitivament entre les aigües brutes i revoltes.
En aquell munt de brossa sempre s’hi veien petits animals acabats d’arrencar de les seves mares i abocats allí. […]

L'Encanyissada

Una vegada Felita havia agafat un dels gatets —eren tan suaus, tan petits, tan bonics!—; Felita n’havia agafat un i se l’havia endut a casa d’amagat. Felita li donava al matí part de la seva llet, però, amb tot, l’animal tenia gana i cap al tard ja començava amb els seus gemecs. Ella corria, l’ocultava sota la roba i el treia a fora, fins que un dia la seva mare el va descobrir.
Felita va voler defensar el seu petit amic. Es va posar a plorar, però no li va servir de res; la seva mare va agafar el gatet, ja crescudet, va travessar amb ell els descampats, va baixar com una boja el roquissar i el va llançar al corrent.

Amb això ens fem una idea de la pobra noia, compassiva i pràcticament abandonada-esclavitzada pels seus, sense afecte ni amor però amb totes les responsabilitats d’una dona feta tot i ser poc més que una nena.

—Vas a rentar, Felita?
—Sí, vaig a rentar…
Tal vegada hauria anat amb ella. Quina llàstima no havr-ho pogut fer! Però jo també tenia el meu safareig, les meves obligacions diàries, ja en aquell temps, i vaig haver de marxar, i no sé quin pressentiment per Felita em va glaçar l’ànima. No vaig poder, sí, acompanyar-la, ajudar-la a dur el cistell; i li vaig dir adeu, i ella em va mirar, perquè en el meu comiat hi havia alguna cosa nova. Em va mirar encara una última vegada allunyant-se, i em va somriure. Tot seguit, es va perdre pels descampats deserts. Vaig estar mirant com s’allunyava, i la meva pena, el meu pressentiment, es van fer més vius. Vaig sentir fins i tot el desig de cridar-la, de córrer al seu darrere; de dir-li que no hi anés. Qui sap si ara mateix confonc, en el record, el que va passar després, i afegeixo a les seves paraules, a la seva actitud, l’ombra de la desgràcia, que en aquell moment desconeixia.

Això no acabarà pas bé.

Els petits animals baixaven arrossegats pel corrent; movien les potetes, aixecaven el cap, amb els ulls cecs —encara em sembla veure’ls, de tants cops que ho vaig presenciar—; s’agitaven feixugament a l’aigua i emetien aquell tènue, aquell dèbil gemec, aquella nota gairebé inaudible, que encara em sembla sentir, i s’enfonsaven, i tornaven a sortir encara i a agitar-se un moment.
Per casualitat —per desgràcia—, aquell dia un dels gatets va passar molt prop de Felita, prop del lloc on ella estava rentant, i Felita, imprudentment, sense pensar-s’ho, va anar a agafar-lo. Felita va subjectar-se d’una mà a la pedra, i amb l’altra, amb el cos molt inclinat cap endavant, va intentar agafar l’animal… La mà va relliscar de la pedra, i felita va caure de cap emetent un crit. Va quedar amb la meitat del cos a l’aigua; va lluitar un moment per mantenir l’equilibri, sense aconseguir-ho, i es va veure a poc a poc arrossegada pel corrent, juntament amb els petits animals; con ells, es va debatre Felita, va aixecar les mans, va clapotejar feixugament, i va acabar enfonsant-se a l’aigua. Igual que ells.

És un entorn mític, ja ho he dit, però no pas idíl·lic. Aquesta duresa el fa un món real, com en el conte Segadors i orenetes:

Orenetes i segadors venien a la primavera i se’n tornaven a la tardor.

Golondrinas

Segadors i orenetes, sempre n’hi havia que no aconseguien emprendre el viatge: es quedaven aquí els segadors mentre els seus companys se n’anaven amb les seves guitarres, amb les seves cançons per les veredes dels olivars; es quedaven aquí les orenetes mentre les seves companyes remuntaven en l’aire amb grans bandades, i traçaven giravolts joiosos, en l’alt cel, amb l’alegria del viatge. Orenetes i segadors seguien cada any les mateixes rutes, les unes pel cel, els altres per terra, llevat dels morts —segadors i orenetes—, que no podien emprendre’l i es quedaven aquí per sempre. Les unes i els altres seguien els mateixos camins, tenien un destí semblant, i és per això que els comparava.

Delta de l'Ebre

Tanca el volum un dels exemples més clars de món que s’acaba amb El vell merendero, que deixa pas a un hotel i amb ell s’acaba una manera d’entendre la vida completament diferent. I això és el que trobareu en aquest molt recomanable llibre, narracions que venen d’un món que ja no existeix, un món de vegades dur i cruel, un entorn peculiar que va donar una gent peculiar, intrèpida. Hi ha moments en què sembla que estiguem llegint un western, com amb La baralla, per exemple. No sabia res de Sebastià Juan Arbó i aquest llibre m’ha descobert un molt bon narrador d’un territori massa sovint oblidat en la nostra literatura.

(Visited 36 times, 1 visits today)