Tot Messi i més / Jordi Puntí

Jordi Puntí és un autor que m’agrada. Maletes perdudes em va semblar magistral, i també vaig gaudir molt amb Això no és Amèrica, però ara em passo a un llibre de no-ficció, amb un títol com Tot Messi i més que deixa força clar per on aniran les coses. De fet, és una actualització/ampliació del seu llibre Tot Messi. Aquell se’m va escapar, però ara amb l’edició ampliada ja serà qüestió de posar-s’hi.

Explicar qui és o què ha fet Leo Messi no cal gaire, a menys que s’hagi viscut en un altre planeta tothom sap qui és, i a poca relació o afició que es tingui al futbol és algú a qui s’ha admirat, venerat i també temut, molt temut, pels equips rivals. Aquest llibre jo el poso a mig camí del relat purament periodístic i de l’hagiografia. L’autor és dels que venera a Messi, no se n’amaga pas, i això fa que determinades coses vistes en perspectiva guanyin un sentit que potser no tenen. Si ni Messi ni el futbol us diuen absolutament res, doncs potser aquest llibre no és per a vosaltres.

Messi exemplifica com ningú aquests dos estats: la quietud al mig del camp, els passos lents, i alhora la velocitat controlada. Potser es podrien definir aquestes pàgines com un cromo en moviment, un d’aquells vídeos curts que ara corren per Internet i que defineixen en cinc segons tota una jugada. Només que el moviment li donaré jo amb les meves paraules: inspirant-te vagament en el patró de l’escriptor Raymond Queneau, miraré de traçar uns exercicis d’estil a partir de la figura de Leo Messi. Deconstructing Messi. Reescriure Messi. Ell serà el protagonista de cada text, les mil cares de l’estil, i el meu exercici consistirà a capturar en aquestes pàgines la bellesa, la voracitat, el geni, la modernitat, l’obsessió i l’instint, entre moltes altres coses, d’un futbolista que és el millor de la història. És probable, per tant, que Messi, gol i Barça siguin les paraules que surtin més sovint —bé, i l’Argentina—, però ja és això, ¿no?

Una de les etapes més recordades va ser la rivalitat amb el Madrid, normal sent jugador del Barça, però tot va escalar quan a l’equip blanc van fitxar a Cristiano Ronaldo i, a més a més, van posar d’entrenador a Mourinho; tot perquè l’equip que Guardiola havia armat al voltant de Messi semblava invencible (en gran part ho va ser). La tensió d’aquells derbis, aquella mala llet… no era només futbol, eren maneres oposades d’entendre la vida. Si voleu saber com és algú, fixeu-vos en com juga.

Des de la perpectiva d’un barcelonista, nosaltres érem els bons i ells eren els dolents. És més, Guardiola i Tito Vilanova representaven uns models de bonhomia, seny i bon gust, de defensa d’uns ideals futbolístics, que setmana rere setmana semblava que irritessin més a Mourinho. Mentre Guardiola no discutia mai les decisions arbitrals, Mourinho sovint les manipulava i criticava per justificar derrotes, especialment si eren contra el Barça. En les derrotes, la culpa sempre era dels altres; en les victòries, l’èxit sempre era seu. Un guionista de Hollywood no hauria esbossat millor el perdil d’un tirà seductor. L’argument dels aficionats madridistes per defensar aquest tarannà era que la vida és sal i pebre, que els malvats sempre són més interessants que els herois i que —com deia Mae West— les bones noies van al cel, i les dolentes a tot arreu. El paper d’antiherois els agradava, els donava un orgull guanyador i alhora furiós, a repel del món injust, una prova d’aquella raça visceral que tant es valora a Madrid. No s’adonaven que de sobte, d’un dia per altre, s’havien convertit al victimisme i la seva personalitat es definia per comparació amb l’altre. Els diaris esportius, amb la seva facilitat per resumir estats d’ànim, en deien barcelonitis.
Quan revisc aquella època, amb la perspectiva del temps, m’adono de dos detalls importants. El primer és que indubtablement Cristiano Ronaldo va millorar amb Mourinho, que el va modelar com a triomfador, però també li va fer créixer la petulància, la vanitat personal i la falta de sentit del ridícul. El segon detall és que Cristiano va arribar al Reial Madrid com a antídot de Messi.
Sovint la tendència a comparar-los, la necessitat d’atiar el duel, els posa en un mateix pla, però el cert és que Messi —que és dos anys i mig més jove que el portuguès— ja destacava abans. Entenguem-nos: Messi hauria seguit sent Messi. Hauria fet gols i batut rècords i guanyat pilotes d’or. Cristiano, en canvi, ha acabat sent més Cristiano gràcies a Messi. Vet aquí la gran diferència.

Aquesta anècdota no és de Messi, és d’un altre argentí que va jugar al Barça i a qui l’autor del llibre va voler trucar per animar-lo. Els anys 80 tenien aquestes coses…

Vaig trucar primer a informacíó de Telefònica i vaig demanar el número de Diego Armando Maradona. L’operadora no es va mostrar gens sorpresa i em va demanar que m’esperés i aleshores, increïblement, me’l va donar. Vaig apuntar els números en un paper i vaig quedar-me quiet, amb l’auricular a la mà, fins que vaig tenir prou coratge. El diàleg va anar més o menys així:
—¿Sí? —va fer una veu de noia amb accent argentí. Era jove i vaig pensar que devia ser la seva nòvia Claudia.
—Hola, ¿está Diego? —noteu l’atac de familiaritat.
—¿Quién le llama?
—No…, un amigo. Bueno, más que amigo soy un admirador, un aficionado del Barça.
—Ah, bueno. El Diego no está ahora. No ha llegado.
—Vale. Pues dígale que le animo mucho y que seguro que ganaremos la liga porque él es el mejor.
—¡Ah, gracias! —i va penjar.

Això que explica… bé, la dependència de Messi era enorme, els seus gols, el seu joc… no era tot el que el Barça tenia, però gairebé, per això el tema que pogués patir una lesió de les greus, de les de sis mesos aturat… feia por.

Hi ha records inesborrables, per això els he d’escriure en present, com si així no poguessin desaparèixer mai… Vull dir que no sabeu què és el silenci si no heu estat al Camp Nou quan fan una falta a Messi i no s’aixeca de seguida. Messi no fa mai comèdia.

Es repassa també el pas al PSG i sobretot, i molt especialment, el mundial. Del seu pas al PSG encara hi ha coses que no s’acaben de saber, però una gestió econòmica suïcida va portar el club a no poder pagar-li el sou, cap sou, i encara hi ha contractes d’aquella època amb xifres que fan feredat. Messi també començava a no ser el jugador que decidia tots els partits, però en decidia força. I així com la seva història al Barça és per emmarcar, amb la selecció del seu país la cosa no havia acabat de rutllar pràcticament mai, fins a la Copa Amèrica 2021 i, sobretot, el Mundial a Qatar, on li van donar la copa després de disfressar-lo amb aquella “cosa” i es va treure l’espina, ell i gran part del planeta futbol. Ja era més gran que Maradona (que tenia un bagatge pel que fa a clubs força més justet) i ja havia donat a Argentina allò que els seus compatriotes li demanaven, ja que no podien gaudir d’ell cada setmana.

Ja ho veieu, podem distreure’ns amb subterfugis, podem buscar excuses, però un dia o altre ens hem de començar a preguntar com serà la vida sense ell al camp, sense el petitó en actiu. Abans que no arribi la tristesa, hauríem de fer cas de les paraules que li va dedicar el periodista Simon Kuper: “Vivim en els anys de Messi, i tal vegada la millor manera de passar-los és veient tots i cadascun dels seus partits”. Tot i que ja no el puguem veure al Barça, ara mateix no se m’acut cap alternativa per prolongar la felicitat, i oblidar-nos així del dia en què Messi tingui la gràcia de fer el mutis final, sortir d’escena i tornar-se definitivament immortal.

Si la pregunta que us feu és “si a mi Messi ni fred ni calor, aquest llibre què?”. Doncs segurament el llibre no us interessarà gaire. Si sou una mica més fans del futbol o de Messi el llibre és prou interessant, i obre un meló que crec que convé obrir. En la tradició literària americana hi ha grans escriptors que han escrit sobre esports, sobretot llibres de no-ficció. Ara mateix penso en Open (escrit per un premi Pulitzer) o les moltes cròniques de beisbol escrites per Ring Lardner, però aquí això encara és més aviat estrany. Sí que tenim a Sergi Pàmies, i fa anys a Manuel Vázquez Montalbán, però el periodisme esportiu té un prestigi molt baix, i potser llibres com aquest contribueixin a dignificar el diguem-ne gènere, perquè pot donar peces d’allò més interessants, com aquest llibre.