Tinta invisible / Patrick Modiano

Patrick Modiano va ser un descobriment, ja fa uns estius, amb Records dorments i, des d’aleshores, l’he ressenyat de manera sistemàtica, així que Tinta invisible no anava pas a ser l’excepció. Un autor amb un molt bon estil i unes grans atmosferes, però que no sempre aconsegueix crear històries que estiguin a l’altura d’aquest embolcall. Aquest és el seu principal problema. De totes maneres val molt la pena.

I ens trobem amb un tema que és molt Modiano, potser massa i tot. Una desaparició, i una feina que sembla de detectiu —tot i que no s’acaba d’especificar— el porta a intentar descobrir coses de Noëlle Lefebvre, només amb unes poques dades escadusseres i un carnet d’un apartat de correus. Això va ser fa molt, no en va treure res, però temps després aquell misteri el continua perseguint, aquell intent per unir les peces esparses que li permetin saber què va passar. Què se’n va fer? Per què aquesta desaparició? Va ser una desaparició? Potser alguna cosa més greu? Potser un canvi de residència sense més? Una fugida? Un cop de cap?

En aquesta vida hi ha pàgines en blanc, buits que endeviden si obres el “dossier”: una simple fitxa d’un portafolis d’un color blau cel que s’ha tornat pàl·lid amb el pas del temps. Gairebé blanc, també, aquest antic blau cel. I la paraula dossier està escrita al bell mig del portafolis. Amb tinta negra.

Paris Street Scene (1970s)

Sí, la primera missió que en Hutte m’havia confiat tenia relació amb aquesta fitxa. Havia d’anar a preguntar a la portera d’una finca del districte 15è si tenia cap noticia sobre una tal Noëlle Lefebvre, una persona que per a en Hutte suposava un doble problema: no només havia desaparegut d’un dia per l’altre sinó que, a més a més, la seva veritable identitat no quedava clara.

És un bon llibre de Modiano, però que pel meu gust es queda massa a la superfície. Curiosament, em sembla com un esbós o una primera aproximació a un llibre que va escriure abans. És com si primer necessités saber de Noëlle Lefebvre abans de parlar de Dora Bruder. Un punt de partida semblant però amb tot el rerefons de la Segona Guerra Mundial, que en aquest llibre lògicament no hi és. El tema de les desaparicions i del rastre que deixem, i de si amb això n’hi ha prou per saber què fem o qui som és un dels punts als quals aquest autor va tornant.

El llibre fa una mena de gir final sorprenent. Quan creia que ho deixaria tot per explicar, perquè aquesta seria la gràcia, resulta que no, que ens n’anem al moment present, a una altra ciutat, i descobrim força coses i sorprenentment ben trenades amb tot el que hem anat llegint fins al final. Si agafeu el llibre i no us acaba de convèncer acabeu-lo, perquè la gràcia està a les darreres trenta pàgines. Bé, la “gràcia” no, el sentit una mica de tot plegat.

(Visited 112 times, 1 visits today)