Temps enrere / Ramon Solsona

CREATOR: gd-jpeg v1.0

No tinc massa llegit a Ramon Solsona, fa molt vaig llegir DG (que em va semblar divertidíssim) i no fa tant Allò que va passar a Cardós, molt recomanable, tinc per casa Les hores detingudes esperant, a veure què em trobaré amb Temps enrere.

Aquest llibre amenaça amb ser el gran llibre del seu autor, el gruix ja el té, això està clar, i Ramon Solsona potser ja té edat de fer el seu gran llibre, si és que encara no l’ha fet, que seria una altra discussió i que tampoc tindrem ara, és gairebé de la mateixa generació que Vicenç Villatoro que en els seus darrers llibres ha arribat segurament més amunt que amb tota la resta, és un detall esperançador. Estem entrant en una època en que els seniors treuran les seves grans obres, aquelles per les que seran recordats? Podria ser, o podria ser una simple coincidència, ja veurem.

El llibre promet portar-nos del Priorat a Alemanya a través dels anys, amb capítols encapçalats pels membres del matrimoni Tomàs o Elvira (i un darrer capítol conjunt), així comencem, amb una paraula que després descobrirem d’on coi bé:

Helau!
Va ser un crit espontani, alliberador. A l’Elvira li havia sortit de molt endins per proclamar una victòria llargament esperada. Fora la por! Visca la vida! Visca l’alegria de tenir-se tots dos. Helau i mil vegades helau. Era una paraula meravellosa que va quedar flotant per l’habitació com l’eco del plaer. Després de l’ardent escomesa, es va quedar quieta, immòbil, estirada al llit tan llarga com era, amb els ulls tancats i els membres distesos, abandonada a una calma plàcida, amb el cos i la ment fosos en una harmonia perfecta. Li brillava la pell i el rostre se li havia il·luminat amb una expressió de benestar. L’Elvira estava en pau amb ella mateixa, amb el món, amb el Tomàs, amb el pit que conservava i amb la falta de l’altre. Ell assaboria la victòria compartida i la contemplava [No et vesteixis encara] embadalit. No l’havia trobat mai tan bonica, tan desitjable.

Helau

Anem veient coses, de moment el Priorat més o menys en l’actualitat, una terra amb un vi fantàstic (també el Montsant és molt destacable) que està intentant adaptar-se als temps que corren, uns temps on els camps donen més aviat poc, podrà el vi ser suficient per revitalitzar el camp?

El Tomàs observava a distància el microcosmos que es movia pel celler amb una copa de Ricardet a la mà. Hi havia força gent de l’edat de la Lotte, la majoria abocats en cos i ànima al món del vi. Eren la palanca del futur, del seu entusiasme i el seu atreviment depenia que no s’aturés la revifalla de la comarca. El degoteig de l’emigració era lent però perseverant. Hi havia famílies que resistien mentre els padrins eren vius, però, així que faltaven les seves escarransides pensions, tancaven la casa i emprenien l’indefectible camí de l’èxode. L’Elvira ho havia viscut des de fora i des de dins, i el Tomàs assistia amb ulls forasters a una decadència que s’havia frenat de sobte. El poble envellit i silenciós s’eixorivia amb gent jove com la Lotte o un fill de la Janina, l’amiga de l’Elvira des del parvulari, que havia obert un restaurant al revolt dels ous. Era agosarat, feia una cuina menys tradicional i més gastronòmica, enfocada sobretot als amants del vi que visitaven els cellers. L’Arcàngel fill s’havia decidit també a fer vins artesanals i, per equilibrar el pressupost familiar amb els ingressos que generava l’enoturisme, va condicionar el mas com a allotjament rural. Venia gent de fora tant per fer la ruta dels cellers com per treballar en les noves feines agrícoles, i també en les velles, com ara llaurar les vinyes a l’antiga, amb matxos. El Celler Miquelis contractava de tant en tant en Witold —lo Víctor, li deien al poble—, un polonès que, atret per les noves oportunitats, havia vingut amb la dona i els fills, tres nens que tornaven a omplir de crits i jocs uns carrers que havien perdut l’alegria.

Planes del Priorat

Les parts aniran alternant-se, com he dit, i ho faran cap enrere en el temps (el títol del llibre no és Temps enrere per res), la primera Tomàs va del 2003 al 2015, la segona Elvira del 1990 al 2002, i així anem reculant. Aquí teniu les diferents parts:

1. Tomàs (2003-2015)
2. Elvira (1990-2002)
3. Tomàs (1978-1989)
4. Elvira (1968-1977)
5. Tomàs (1945-1973)
6. Elvira (1948-1967)
7. Tomàs i Elvira (2018)

I una novetat que estic veient en aquesta primera part i no sé si es seguirà són les acotacions. En un paràgraf de tant en tant apareix un text entre [], es pot veure al final del primer fragment que he copiat, aquestes acotacions o comentaris insertats són constants i aporten una informació i un punt de vista diferent… és com si l’escriptor estigués llegint el llibre però de tant en tant s’oblidés del text i et fes una confidència directament a tu aprofitant que estàs al costat.

El Tomàs sempre havia viscut fora del temps. De jove no havia anat mai de tasques, no havia assistit als recitals de cançó sobreeixits d’antifranquisme, no havia cantat La Internacional amb el puny enlaire perquè no havia tingut mai ànsies revolucionàries, ni quan anava a la universitat ni després. Com que venia de baix de tot, amb poca cosa en tenia prou. Era l’antítesi dels nous burgesos d’esquerres de la seva generació que de joves havien alçat la veu contra la família, contra l’estat i contra la propietat privada, i que ara tenien casa a la Cerdanya, a l’Empordà o a tots dos llocs, eren devots del disseny, freqüentaven els temples de la gastronomia i bevien els vins més cars del Priorat. El Tomàs no havia aspirat mai a l’èxit social, el seu triomf era haver esquivat la pobresa i haver constituït una família estable braç a braç amb l’Elvira. No li demanava res més, a la vida.

Les preocupacions del principi no apareixen abans quan enlloc d’avis son una parella que enceta els cinquanta i ja es poden començar a mirar el passat i el que han assolit amb una certa perspectiva.

A l’hora de parlar del Tomàs, l’Elvira va ser selectiva. S’havia donat a conèixer per tot el Priorat col·laborant amb el grup de conservació del patrimoni de pedra seca que reparava antigues cabanes malmeses. Tothom sabia que lo Rompetechos era el marit de l’Elvireta del mas Miquelis. L’Elvira detestava les discussions de saló disfressades de debat intel·lectual que no eren més que xerrameca impostada i competicions a veure qui era més modern. Parodiava el llenguatge progre referint-se al Tomàs [La meua parella actual] sense fer servir la paraula marit, però no en va parlar gaire, d’ell. Si hagués d’explicar com era realment, semblaria que en feia un retrat il·lusori.

Barraca de pedra seca, Sant Quintí de Mediona

Aquest anar enrere no és cap novetat, un exemple molt notable seria el Balanç fins a la matinada de Manuel de Pedrolo, un exemple, com aquest llibre, que si un llibre és bo no es perd l’interés si ja sabem com acabarà tot plegat, ni molt menys!

La Lotte vivia a Alemanya i l’Elvira lamentava no haver estat a prop seu quan es va desorientar. Va començar i abandonar estudis de gestió mediambiental, d’agroecologia, de nutrició i de relacions públiques, però es dedicava més a tocar la trompeta en un grup d’ska que a formar-se. Actualment vivia a Colònia perquè l’havia fitxat un equip femení de voleibol que jugava a la primera divisió nacional. Als fills de l’Elvira sempre els havien festejat per fer esport d’alt nivell. Tenien una complexió física idònia per practicar modalitats en què l’alçada fos determinant. La Lotte, més alta que sa mare, semblava predestinada a jugar d’atacant en un equip de voleibol, era una màquina d’esmaixar demolidora i una paret en el bloqueig, però no estava prou atenta als continus canvis tàctics i de posició que se succeïen en un partit. Havia perdut l’esperit competitiu de quan era petita. La mòrula, com li deien carinyosament el Tomàs i l’Elvira, no perseverava en res. Havia abandonat els estudis musicals, però no les ganes de tocar, i es dedicava a matar el temps tocant la trompeta amb els amics. L’Elvira va confessar que estaven molt preocupats. La Lotte flotava per la vida alegrement, sense rumb.

A nivell d’escenaris em començat pel Priorat, que de fet seria origen i final, però reculant ens anem acostant a Alemanya. L’Alemanya de l’emigració dels seixanta i setanta, no la primera dels anys cinquanta però amb el mateix propòsit, fugir de la pobresa (la dels cinquanta era fugint de la misèria o directament de la gana) i anar a fer diners com a mà d’obra barata i potser fins i tot establir-se en un país més modern i més ric i on quan aprenguessin l’idioma ells, i sobretot els seus fills, tindrien moltes més portes obertes i ja no s’haurien de limitar a les pitjors feines. També van apareixent personatges, veurem el Max que semblava l’altra cara de la moneda de la Lotte però que al final s’acaben invertint els papers entre el que sap el que fa i el bala perduda; i el Ricardet i com la seva dependència força esdeveniments. Però anem enrere i finalment arribem al principi, a quan es van conèixer l’Elvira i el Tomàs que tenien en comú la seva alçada, que no es concreta però que deu rondar tranquil·lament prop dels dos metres.

Era finals de febrer quan, amb l’escaiença del carnaval, tot anava de cap per avall a Düsseldorf. Venia gent de tota la Renània per sumar-se a la gresca. Arreu se sentia helau!, que era una senya d’identitat diferent d’altres crits de guerra dels explosius carnavals alemanys, carregats de tradicions i bullícia, com alaaf! a Colònia o narri-narro! al sud. Les cerveseries estaven abarrotades i la gresca saltava d’una taula a l’altra. La gent xerrava i bevia, tirava confeti i bevia, reia i bevia la fosca cervesa local que els cambrers no donaven l’abast de servir.

An old beer in Düsseldorf

Van caminar de pressa per allunyar-se de la xerinola i van alentir el pas en arribar a l’assossegada Königsallée. Era una avinguda massa senyora per a la disbauxa del carnaval. Les fileres de plàtans venerables, encara nus, a banda i banda del canal convidaven al passeig reposar, com l’aigua que lliscava plàcidament per l’ampla séquia urbana. Parlant, parlant [Des de quan ets a Alemanya? Per què te’n vas anar de Barcelona? Com vas venir? Sol? Amb tren? Vius a Düsseldorf? De què treballes?…], van arribar al Hofgarten.

Els inicis a Alemanya no van ser fàcils per l’Elvira i els seus pares, barrejats amb tot d’emigrants del sud molt més pobres que ells i en un país on eren els últims, treballadors poc qualificats i amb poc sou, mà d’obra barata, en definitiva.

ceunca del ruhr-23

La fàbrica tenia més de sis-cents empleats, gairebé tots estrangers i gairebé tot dones, que treballaven dia i nit per torns. La majoria eren espanyoles i italianes, també n’hi havia de gregues i algunes de iugoslaves. Després de la benvinguda i les presentacions [Hola, me llamo Trini, Yo, Maruxa y vendo de Orense. Maricarmen. Angustias. Manolita, pa lo que necesitéis. Fidela. Lola. Venancia, pero todas me llaman Golondrina…], el nou contingent va ocupar els llits disponibles. La mare va triar la llitera de baix i l’Elvira la de dalt, curta, com tots els llits, però estava acostumada a dormir encongida perquè no li sortissin els peus. Van compartir el reduït dormitori amb l’andalusa Marifé i l’extremenya Lupe, dues veteranes que les van acollir amb afecte. Els seus consells van esmorteir una mica el xoc amb la nova vida que havien emprès, però només una mica, perquè els primers dies van ser d’una desorientació absoluta. Els van assignar el primer torn, que començava a les sis del matí. S’havien de llevar que era negra nit, i per fer el camí des dels dormitoris a la fàbrica es passava un fred que gelava el moll dels ossos.

Rheinkirmes

La emigració dels darrers 60 i primers 70 va coincidir amb una època relativament convulsa a casa nostra. No hi havia cap revolució a punt d’esclatar, això no, però s’arribava a un final i es veia que quan el malparit de Franco estirés la pota les coses, poc o molt haurien de canviar. I també hi havia policia secreta controlant que els emigrants no s’entusiasmessin massa amb la llibertat d’Alemanya no fos que agafessin idees o s’afiliessin a sindicats o a partits que a Espanya estaven prohibits però a Alemanya no. De totes maneres la informació que es tenia a fora del que era Espanya estava completament distorsionada.

La Kirsten se sumava als moviments antifranquistes amb una fe que l’Elvira intentava rebaixar. Els espanyols no estaven a punt d’alçar-se en massa contra la dictadura, tal com es pensava l’amiga. Només calia viatjar a Espanya per adonar-se que la resistència era minoritària i subterrània, poc o gens visible en la vida de cada dia. Si no et ficaves en política, com deien els pares dels estudiants revoltats, es podia viure la mar de bé. Amb una televisió i uns mitjans que enaltien el règim i silenciaven la dissidència, la societat estava més anestesiada que no es pensava la Kirsten. L’Elvira la volia fer baixar dels núvols ideològics i fer-li veure que l’abrandat antifeixisme de les Brigades Internacionals era un ideal romàntic que avui toparia amb una barrera molt gruixuda de por, conformisme, folklore, toros i futbol.

Aquesta idea fantasiosa va comentar alguna vegada que se l’havia trobat Juan Marsé quan va estar a París, els exiliats estaven convençuts que la gent faria caure el règim en qüestió de dies cada dos per tres i ell ja no sabia com explicar que la cosa no era així. Veurem en una marxa enrere, que curiosament es segueix molt fàcilment, tota la història recent “començant” als 2010, anant després cap als Jocs del 92, la transició… i des del punt de vista de l’Elvira o del Tomàs veient com es van movent tots els altres familiars, els satèl·lits d’aquesta història, com un presència molt minsa dels pares al principi es va incrementant a mida que ells i els seus fills van “perdent anys”. És un efecte estrany aquest de llegir una història reculant en el temps, però funciona i es pot seguir bé i si no us convenç és tan fàcil com llegir-se els capítols en ordre cronològic que també és una manera d’acostar-se al llibre.

A mida que ens acostem al final veiem d’on venia tot. Passem per la infància del Tomàs, en una porteria d’un edifici gobernat amb mà de ferro per un franquista molt ben posicionat, una infància humil, una mare vídua, un depredador vivint a l’àtic… un germà i l’expulsió de l’escola per l’escàndol que va acabar portant al Tomàs a una escola religiosa, i a intentar convertir-se en “hermano” perquè allà podia aprendre i viure millor que en aquella minúscula porteria amb la seva mare i el seu germà que s’emportava totes les atencions. Però en un moment es va creuar una dona, i tot va canviar per un Tomàs ja més a prop dels trenta que dels vint.

No volia sucumbir i ja estava sucumbint una altra vegada. La resistència aconseguida després de dies de donar-hi voltes s’havia ensorrat com un castell de cartes cau d’una bufada. Era culpa seva, no tenia excuses. La senyora Forrellad no havia fet res per fer-lo canviar d’idea. Era ell qui havia fet trampes, besant-la i grapejant-la havia encès la metxa i ja no hi havia marxa enrere. Els dos cossos reclamaven consumir-se en un sol foc.
El Tomàs la va despullar amb dits inquiets i ella el va desvestir amb calma, mentre li deia que sí, que d’acord, que seria l’última vegada i que justament per això no havien de tenir pressa.

Els rols van quedar clarament establerts, amb una llibertat i desinvoltura molt avançades per l’època, no era amor, però els dos en van treure coses.

Grayscale Photo of Naked Couple

Ella era la mestra, la dona experimentada que ensenya els plaers de la vida a un alumne novell i candorós però aplicat. En poc temps ho havia après tot, i això incloïa l’afany per satisfer la companya i no pensar només a saciar-se ell. Sí, ho havia après tot. L’única pega era que les noves ensenyances eren profanes i xocaven amb les anteriors, que eren, totes, morals. Les lliçons de la senyora Forrelland infringien els principis bàsics de rectitud i continència.
S’havia obert un abisme entre el passat i el present, de sobte la vida anterior havia esdevingut inservible.

Amb tot plegat la seva fe trontolla, intenta trobar una guia i es troba amb això:

Durant l’efusió eròtica havia negat que allò fos pecat, però no va trigar a desdir-se’n. Unes hores després del gloriós últim orgasme es va anar a confessar en una església de barriada, lluny del centre per no ser reconegut. Agenollat davant del confessor es va presentar [Soc religiós i no em puc treure el sexe del cap] sense circumloquis, però el mossèn el va tallar [Jo tampoc] com si fos ell qui es congessés. El Tomàs es va quedar mut, perplex, dubtant si ho havia sentit bé o no, i el capellà va prendre una iniciativa [Anem a fer un cafè, espera’m a fora] que va cancel·lar el sagrament en sec.

Amb això veiem com el Tomàs acaba la universitat, busca una universitat estrangera on seguir estudiant i deixa els hermanos, i acabarà a Alemanya i viura la història que ja coneixem. La infància de l’Elvira va ser molt diferent, rabiosament rural al Priorat amb un pare encaparrat que estudiés per marxar de l’esclavatge de la terra, d’una feina que no sempre rebia la recompensa justa. I una mare que portava la contrària a son pare ja no sabem si per portar la contrària o perquè hi creia realment. Sabent com va acabar la cosa, té força gràcia.

La proposta de la mestra era antinatural, intempestiva com una pedregada. Ja que Déu no els havia donat més fills, era un pecat arrencar una pubilla del terrer, expulsar-la de la família i enviar-la a Tortosa com si fes nosa. A més a més, si li deixaven fer el batxillerat, voldria continuar estudiant i qui sap si s’hi aficionaria i acabaria volent fer una carrera. Carrera, estudis, universitat, eren fum de palla, conceptes d’un altre planeta. Als pares se’ls feia estrany posar-se a la boca paraules tan allunyades de la vida del mas. Per què havia d’estudiar una xica? La mare desgranava els arguments amb la mateixa seguretat [De què servix tindre una filla setciències quan se tenen de cuidar els padrins, quan es té d’esteranyinar, quan se té de fer dissabte, quan se té d’estendre la roba, quan se té de vermar, quan se té d’anar a l’auliva?] amb què recitava els manaments de la llei de Déu. No, al mas Miquelis no necessitaven ningú amb carrera. Cadascú naixia on naixia i era un disbarat omplir de moixons [Arromangos!] el cap d’una xiqueta que no havia vist el món per un forat.

Pilot Desk pen

I acabem tornant més o menys al principi, una mica més enllà, al 2018, amb un Tomàs i una Elvira a Nova York per conèixer el net, el fill del Max que finalment sembla haver trobat el seu lloc al món. Un Tomàs i una Elvira que han d’anar esborrant noms i contactes, “cauen bombes” però ells encara se’n lliuren, no saben fins quan però gaudeixen el que tenen.

El llibre m’ha semblat excepcional. És molt extens però després de llegir-lo no sobra ni una pàgina, i potser s’hauria pogut allargar més i tot. Si Ramon Solsona es plantejava aquest llibre com un torçebraç literari n’ha sortit victoriós, sens dubte. Planteja suficients temes variats i importants, la transformació del Priorat, l’emigració a Alemanya, i els anys del franquisme amb la seva religió omnipresent i opressiva i les prohibicions (sobretot per les dones)… i la lluita, perquè el Tomàs i l’Elvira són lluitadors que venen de famílies que també han fet de la lluita la seva manera de viure, no poden aspirar a cap altre. Tan lluita és treballar la terra com marxar a Alemanya com aguantar en una porteria els abusos de l’amo per no veure’s al carrer. Un llibre molt recomanable, tant si coneixieu l’autor com si no, un que va directe a la meva llista dels millors d’aquest 2022, així de clar!

(Visited 49 times, 1 visits today)