Sucre cremat / Avni Doshi

Avni Doshi és una autora d’origen indi, nascuda als Estats Units, amb temporades a Londres i ara instal·lada a Dubai. Com que la wiki la qualifica d’American novelist doncs li poso la categoria de Literatura nord-americana. Escriu en anglès, això sí, i aquesta novel·la ha estat finalista d’un premi prestigiós. Som-hi doncs!

La novel·la està ambientada a l’Índia, una cosa molt normal en autores indobritàniques però no tant en indoamericanes, un prejudici com un altre. Índia és un país absolutament immens i d’indis n’hi ha a tot el món (una mica com els xinesos) amb certa preferència lògica per països de parla anglesa.

La protagonista té una relació tempestuosa amb la seva mare, una mare que a més a més està perdent la memòria, una decadència que no li canvia (ni molt menys) el seu temperamental caràcter.

Al matí és l’hora de respirar fondo i redescobrir-nos en el nostre cos.
Ho llegeixo en una revista mentre la mare es tenyeix els cabells grisos al saló de bellesa. He començat a acompanyar-la a tot arreu on puc. Repasso dues vegades les factures abans no les pagui i m’asseguro que es cordi el cinturó de seguretat. A vegades, quan hi ha més gent que ens pot sentir, crida dient que l’estic torturant, que vol que la deixi en pau.
Per a algunes parelles, dormir bé pot esborrar les desavinences de la nit anterior, segueix la revista. ¿D’això es desprèn que la felicitat conjugal ha d’evitar els insomnes o aquelles persones que tenen patrons circadiaris irregulars?

Veurem que la mare també va tenir el seu passat i no va ser gens fàcil, com no és gens fàcil ser una dona divorciada a l’Índia. Tot això mentre veiem retratada la realitat de la ciutat de Pune (una ciutat amb prop de sis milions d’habitants de res).

Tornem a casa directament des de cal metge i passem pel davant de la multitud que va a missa a la petita església encabida entre la lleteria del poble i el forn alemany. La mare i jo no ens parlem, però mirem per la finestra. L’església té penjada la decoració per a la nit de Nadal, que centelleja com els estels d’una cançó infantil. Les cues per encendre una espelma a mitjanit provoquen una acumulació de gent que talla la circulació dels vehicles, i les botzines i els crits dels conductors enfadats ofeguen els càntics.

A poca distància a peu a l’altra banda de l’animada vi, just al darrere d’una vorera trencada, hi ha la mesquita veïna, on la crida a l’oració s’observa cinc cops al dia. El dia de Nadal no n’és cap excepció. La popularitat d’aquesta festa a Pune no s’ha vist mai limitada als cristians de la ciutat, sobretot perquè hi ha la creença generalitzada que l’estàtua de la Verge erigida al costat de l’entrada de l’esglèsia porta bona sort als seus devots. És una talla diminuta que va vestida amb un vel rosa que constitueix l’objecte d’un pelegrinatge informal. Mentre hi passem pel davant, involuntàriament reso una oració per tot i per res en especial.

La relació amb la mare de la protagonita ha estat molt complexa i ha inclòs coses com una passada per un asram, aquests llocs on sembla que només hi van occidentals que es busquen a si mateixos. Es veu que també funciona amb la gent d’allà.

En aquest cas gent d’allà és gent amb criats i aquest nivell de vida, no pas pobres de solemnitat. I bé, la relació allà tampoc era fàcil.

Hi havia dies que no veia la mare ni un instant i no se’m permetia anar-la a veure, ni tan sols saber on era, i vaig aprendre a no fer preguntes la resposta de les quals no volia saber. Quan apareixia, perquè era una aparició, ens assèiem juntes i jo em sentia altra vegada com una extensió del seu cos. Ella m’agafava i em feia petons, i em donava el menjar amb les mans, arròs covat amb llet de mantega, igual que feia quan jo encara no tenia dents. A vegades, a la nit, venia i es pensava que jo ja dormia. Jo em feia l’adormida, ben quieta i pesada, i li deixava trobar la manera que els nostros cossos encaixessin. Sovint tenia la cara i la kurta humides, i respirava amb agitació en el meu front. D’altres vegades, alçava la veu, que travessava l’aire, i la mà o el peu trobaven la manera d’arribar fins a mi: em pessigava, em bufetejava, em fumia cosses, tot i que no recordo per quin motiu. Aquests cops anaven acompanyats per la sorpresa, la por i un sentiment que em durava més que el dolor de l’impacte i em cauteritzava de dins cap a fora. Ja comprenia que la mare a vegades hi era i a vegades, no, però això no era ni bo ni dolent, i suposava que així és com serien les nostres vides. Estar juntes o separades no tenia res a veure amb l’amor i la felicitat.

La relació és clarament tòxica, aquest deteriorament de la mare i la seva dependència en augment van contrapuntant amb els records de la protagonista. Una infantesa on la seva mare apareixia i sortia i ella anava fent com podia, cuirassada a la força d’un món exterior que pràcticament desconeixia.

Ja sabia que el sexe feia olor de peix i gelat, però la meva primera experiència va ser per aconseguir un paquet de xiclets de la marca Big Red. El noi en qüestió en mastegava una pastilla i em llançava l’alè de canyellaa la cara: vivia al meu edifici, tenia setze anys i el front ple de granets. M’havia vist mentre jugava a bàdminton amb la seva germana petita. Ho vam fer al costat de casa seva, al replà que hi havia entre els pisos. Després de la primera vegada em va semblar cosa fàcil.

Jo en tenia tretze, ja gastava talla de dona i les sandàlies de la Kali Mata m’anaven bé. L’home de l’ascensor s’apartava fins a enganxar-se a la paret de l’aparell quan entrava jo. Jo contestava a la mare a crits quan ella em parlava i ja gairebé no coincidíem a cap lloc de la casa. Tenia alguna cosa dins meu que no parava d’expandir-se, que em prenia tot l’espai i xuclava tot l’aire dels llocs tancats. Ningú volia estar a prop meu gaire estona, però a mi això tant me feia perquè odiava tothom.

En Dilip fa broma dient que ja veurem si sobreviu tant de temps. Ningú no riu. De fet, aquest comentari m’ofèn. M’havia oblidat del meu marit fins ara. Ell és l’únic que ha sortit il·lès de tot aquest tràngol. La nena i jo n’hem sortit malparades. Ell sembla ben satisfet, orgullós de si mateix i de la seva família. Em venen moltes ganes de preguntar-li què coi ha fet per ajudar-nos a totes dues.

Estic cansada d’aquest bebè.

Demana massa, i no en té mai prou.

M’he convertit en una cadena de muntatge. Cada part és secundària i només és important si pot fer la seva feina. La llet em surt dels pits quan la meva filla plora i em taca la roba. Al mirall, em miro la panxa, fosca i arrugada com un dàtil. Intento tapar-me-la amb les mans quan en Dilip entra al dormitori.

No em puc imaginar què deu pensar quan em mira i intento no estar mai sola amb ell enlloc. Ell està encantat amb el bebè i jo no puc suportar els seus plors.

No tinc mai temps per dormir. Tant de bo hagués descansat tots aquests anys de la meva vida! Tant de bo hagués fet moltíssimes coses. En canvi, he fet totes les coses que faig ara. Jeure a casa i contemplar les parets.

No he tingut mai gaires manies amb les maneres, però a aquesta nena no se la pot dur enlloc. És una maleducada com no n’he coneguda cap. No hi ha pauses de cortesia.

Em pregunto quan triguen les criatures a créixer i em marco mentalment les fites, que encara queden molt lluny: quan caminarà, quan menjarà sola, quan es banyarà sola. Quan tindrà vida pròpia i podrà anar-se’n a veure món.

El carrer és estrident. Miro al meu voltant i no sé on soc. ¿Tant ha canviat la ciutat des del meu internament? ¿Aquest era el pla primigeni, ajuntar-se tots i veure com em dissolia en el no-res? Potser aquesta és la missió d’un embaràs, o de la maternitat. Una criatura per desfer la dona que el porta, per apartar-la de manera segura.

¿Com era tot abans? No recordo quina forma tenia la meva vida. Però sí que en veig el futur. Hi ha pobles de muntanya que vull visitar, llocs on vull dormir: copes dels arbres, cabanes de fusta, charpais en granges oblidades… Hi ha homes amb qui vull follar. Sé que abans hi havia altres usos per al meu cos, quan no tenia la panxa marcada ni els mugrons clivellats.