Successimultani / Manuel de Pedrolo

Pedrolo i ciència-ficció és una aposta que no falla mai, no m’hi estendré. Aquí el trobem explorant un dels clàssics del gènere com són els viatges en el temps i les paradoxes que pot ocasionar.

El llibre comença una mica llastrat, com si fos necessari explicar-nos molt bé com funcionen (i com no) i en quines condicions els viatges en el temps. Sembla que cal delimitar molt bé el terreny de joc en el que ens mourem al llarg del llibre.

En gran part del llibre la ciència-ficció sembla més una excusa que una altra cosa per explicar-nos les aventures del protagonista en diferents moments, a l’ara del 1973, i al 1951, i com la seva pròpia existència es va complicant, i amb un desenllaç que jo començava a veure venir.

És ciència-ficció perquè els viatges en el temps són un clàssic del gènere, no us espereu però una ciència-ficció més de l’estil de Blade Runner (la pel·lícula) tot és menys espectacular, menys futurista (no es pot viatjar al futur perquè encara no existeix) i més nostrada, més realista, amb carrers i barris de Barcelona perfectament identificables.

El final, tot i veure’l venir, té alguns detalls d’allò més destacables, com la presència del propi autor, més o menys.

(Visited 40 times, 1 visits today)