Suburbi / Xavier Benguerel

De Xavier Benguerel només n’havia llegit, ja fa anys, la colpidora Els vençuts, però aquest Suburbi és un dels seus llibres més celebrats, o almenys més fàcil de trobar. Benguerel forma part d’aquesta generació d’escriptors catalans marcada per la guerra i el posterior exili, un grup on es poden trobar grans noms com per exemple Pere Calders o Mercè Rodoreda, per citar-ne un parell. Dona un cert vertigen pensar què hauria pogut escriure aquesta generació sense patir aquest trasbals, però per altra banda potser no hi havia ningú millor que ells per retratar-ho i que no se’ns oblidés, però estic divagant.

El llibre va ser escrit el 1936, celebrat fins i tot, però tot se’n va començar a anar en orris. Anys després, i passat l’exili, l’autor el recupera i el refà i aquest és el llibre que se’ns presenta aquí, imagino que l’original deu ser un preuat exemplar de col·leccionista.

És un llibre iniciàtic, resumint les primeres pàgines: el protagonista és abandonat per la tieta que el cuida, mare morta i pare desaparegut, se’n va a viure amb uns tiets i allà s’enamora d’una cosina deu anys més gran que ell, l’oncle es mor el mateix dia que ell torna d’estrenar-se en una casa de cites i no sembla estar-ne gaire content. Déu n’hi do!

No hi tornaria pas a treballar a la fàbrica, on tot és brut, vulgar; ni en aquell sòrdid piset de parets humides i tacades, ni en aquell menjador d’ombra un l’única cosa bonica eren els prismes verds del llum; ni al seu llit desolat i abonyegat, ni a aquelles rajoles vermelles, descarnades… La tia Lola tampoc no tornaria. Ni el seu pare. No el podrien obligar a abandonar la casa de l’oncle Bernat, tan ordenada i confortable. Hauria de confessar que no podia, que estava enamorat, que cada dia se sentia més atret per aquella noia “massa gran”, però que ell s’havia posat a estimar com si només visqués per ella. Que el deixessin estimar-la en silenci, i viure al seu costat, dormir a la cambra contigua a la d’ella, saber que en despertar-se era allà, que la veuria altra vegada amb el seu pentinador de color blau, que la sentiria caminar pel pis; que ell podria sortir per anar a treballar, però per tornar al migdia i al vespre. No demanava, no demanaria res més. Menjar-se el pa que ella havia llescat amb les seves mans, posar-se la camisa que ella havia rentat i planxat, fer servir el mateix sabó que ella usava, seure al seu costat i aspirar el seu perfum; escoltar-se parlar sabent que ella l’escoltava i escoltar la veu d’ella com si ella parlés només per ell.

Pérez de Rozas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona © AFB.

Tot i que el llibre comença a Sants, la casa on va a viure és al Poble Nou, un barri que té el mar a tocar i té a tocar Somorrostro i Pequín (tot i que de vegades l’autor menciona la Mina, potser una errada de la reescriptura?). Hi ha un cert desig d’explicar aquells barris i fer-ho ell, que hi vivia a tocar i no se’ls havia d’imaginar de lluny.

Al cap de poc es van endinsar per l’únic carreró de la Marbella, un carreró miserable, nauseabund, que en una banda tenia l’elevat terraplè de la via del tren, i a l’altra, el mar, sense cap mena de defensa, i que en topar amb el desguàs de la xarxa de les clavegueres quedava abruptament tallat.

—No hi havies vingut mai?

—No, mai.

—No és tan distingit com el passeig de Gràcia, però és més… més poètic. Dormir tan a la vora del mar, amb aquest clar de lluna… Quins somnis més celestials… si no fossin les xinxes, les anèmies, la gana, la misèria. Però diuen que no es pot tenir tot en aquest món. La llàstima és que demà es despertaran. Que els costaria de morir després d’aquesta nit! Però, no, són tossuts, tornaran a rascar-se, a badallar, a fer sopes de pa i aigua i fum, a anar d’un cantó a l’altre, a rodar pels mercats, a estar a la que salta, i esperar que els cacin. I tornar a sortir i, apa, a badallar, a rascar-se…

Un amor arravatat per una cosina de vint-i-vuit anys, ell en té divuit i som als anys deu, quan les fàbriques afronten problemes de falta de feina pel final de la Gran Guerra, lock out (o locaut), la vaga de la Canadenca i pistolerisme entre patronal i sindicats.

L’amor de Quimet és total com només ho pot ser quan encara no es tenen ni vint anys, total i absolut i sense escletxes. Maria veu la realitat, i tot i que resultaria temptador sap que no tindrien futur, o es convenç d’això i es manté en aquesta opinió, potser per por. El llibre sembla un fulletó, l’amor que sí i que no, les altres coses, fugides, males companyies, retrobaments, pitjors companyies i al final una fugida de la qual no dic res, però que no pot evitar recordar-me altres llibres de l’autor i la seva pròpia biografia. El llibre es va escriure el 1936 però va ser reescrit molt després i jo crec que alguna cosa es deuria colar.

Un llibre molt recomanable, un fulletó si es vol, però magistralment escrit i amb uns personatges que respiren i que sents teus. Potser no serà el llibre més significatiu ni “històric” de l’autor, però tot i això si podeu doneu-li una oportunitat.

(Visited 46 times, 1 visits today)