Sota la pluja / Anna Murià

Recuperar Anna Murià amb aquest recull de Sota la pluja és gairebé una obligació, un deure amb una escriptora molt oblidada, injustament. Si el nom de l’autora no us diu absolutament res comentar que és una de les autores que després de la guerra va exiliar-se, primer a França (va coincidir amb Mercè Rodoreda a Roissy-en-Brie i van mantenir anys de correspondència) i més tard a llatinoamerica fins a tornar cap als anys setanta. A més a més de ser la destinatària de moltes cartes de Mercè Rodoreda, Anna Murià té una obra important i fins al final de la seva vida no va deixar de col·laborar en premsa escrita, sobretot a Terrassa, on vivia. Aquest volum intenta donar una visió d’aquesta autora i dels seus relats, amb tocs autobiogràfics i marcats per uns esdeveniments terribles que no va dubtar a fer servir literàriament.

El conte que dóna títol al llibre, Sota la pluja, és un dels escrits abans de l’exili, és una experiència onírica gairebé, poètic i estrany però que funciona, no sabem gaire bé perquè, però funciona:

Alina se sentia sola, perquè la gent que passava, malhumorada, tenia feina a mirar a terra per evitar els tolls. Només ella alçava el rostre vers el cel; només ella eixamplava els ulls per absorvir tot aquell panorama de ciutat i de pluja; només ella caminava calmosament, assaborint cada passa amb delectança sensual. A vegades, involuntàriament, deia algun mot a mitja veu, però ningú no se n’adonava; tothom tenia prou feina i prou enuig sota els paraigües. Era ben sola! I els ulls se li encenien amb febre, una febre de goig, de posseir i fruir el món ella sola. Sentia una esgarrifança de lliurar-se a la pluja que tot ho embolcalla amb una carícia imperiosa i dolça, que tot ho trasnforma com si l’amor hi passés.

Bianca in the Rain

Té la capacitat de narrar diferents temes i situacions, no defuig aquelles que poden resultar incòmodes i no perd el seu estil (més d’insinuar que de mostrar) en fer-ho, com aquest fragment de La dona que no ha estat mai noia:

Era un matí de juny primerenc, al moment que la cambra brillava de sol, que ell entrà. Em besà, em digué “bon dia”, s’assegué al llit, aparta l’abrigall i comtemplà la meva forma espigada sota la llarga camisa blanca. La seva mà ampla i forta m’amoixà el braç en carícia suau. Digué: “La teva pell sembla de seda”. I després, anant-se’n apressadament: “No ho diguis a la teva mare, que he entrat”.

Em vaig llevar tard,aquell dia. Somoguda, neguitosa, perplexa, no sabia sortir-me de la confusió que embolcallava el meu cervell, el meu esperit i els meus sentits.

Va viure uns moments durs, i encara que no ho fossin del tot, eren altres temps, aquests personatges de Dos homes sols, en aquell moment ja no deurien semblar gaire moderns, però vistos ara…

Una cita! Per qui m’heu pres! No hi perdo el temps, jo. Perquè ho necessito? I si ho necessito… Mireu, la dona és com un laxant: quan sentim que ens convé, a la farmàcia en venen. I tant em fa que trobin elegant o no el volum de la meva panxa.

Les referències a la guerra i a l’exili hi són, però sempre des de la perpectiva de la petita història, de les persones que pateixen la gran història i trampegen com poden. No és una crònica (tot i que seria interessant), però les referències hi són com en aquest fragment de Triomfador:

Una sola vegada he decidit i he obrat per impulsió voluntària. Fou el gener d’aquell fred que ens entrava fins als ossos… Aquell fred de boira i de foscor, aquell fred de ciutat agonitzant, em feu desitjar el gruix de la neu, les ferides del glaç, la fiblada dels vents… No podia témer la mort ni la reclusió. Tampoc no les hauria temudes si n’hagués tingut en perill; potser les hauria esperades curiosament. Temia un abaltiment sense suplici. Era quelcom d’una força repel·lent tan gran, el que hi havia dins d’aquella boira quieta, llefiscosa i freda… Darrere les últimes explosions que encara la feren vibrar, vaig fugir, seguint-vos a tots vosaltres, la riuada dels actius i dels espaordits.

La part final del llibre agrupa els relats més recents i també més extensos, aquí coses com l’exili i el viatge són cada cop més presents, com l’escenografia on es mouen els seus personatges com a El vianant de les esteles:

—No, no has de tenir compassió de la sordidesa. Aquests pobres sòrdids només mereixen menyspreu. Allà —estén el braç cap al camí de l’estela— hi ha els pobres tràgis que trasbalsen i els pobres agressius que inspiren respecte, els que s’aturen enmig de la multitud i amenacen i criden i assenyalen amb el dit acusador els vidres dels aparadors, les terrasses dels cafès, i barren el pas a la gent demanant amb exigència. Hi ha els admirables folls…

—Per què has de parlar tant de la tragèdia?

És una autora que no defuig la sensualitat sense arribar al sentimentalisme, Conversa ran del mur gris:

Ell era un home fort. Però, malgrat ésser fort, era covard. I què? La covardia és humana. Portar-me de la mà a sentir la música era dolç… Ah, però la passió li fou amarga! Jo era tan amorosa i tan decidida que li suscitava remordiments. S’espantà. Jo era un país desconegut… Sentir-lo allunyar-se em feia maleir.

Tenderness

Els meus dits eren delerosos de resseguir laseva fesomia, anar besant i coneixent amb el capciró dels dits la llarga recta del seu perfil des de l’herba seca dels cabells fins a la boca endolcida pel somriure, i sentir-li els ulls com un bategar de dos ocellets… aquells ulls que em veien sense tocar-me…i estrènyer aquelles mans seves, sentir-les fortes i cegues, àvides i temoroses… Els minuts del seu contacte eren breus i eren eterns.

I el penúltim conte La finestra de gel que es pot llegir com un retorn a casa després de l’exili i no reconèixer res, ni tenir a ningú… L’argument no és aquest, però el subtext crec que sí, de manera clara.

Anna Murià durant el seu exili mexicà, foto treta d‘aquesta pàgina.

Els relats són molt bons, a mi em recorden a la millor Rodoreda, la de La mort i la primavera, però amb un caràcter propi tot i que sembla obvi que ambdues van partir més o menys del mateix punt. No és un llibre que es pugui llegir de pressa i corrents, requereix calma, a mi m’ha durat molt més del que preveia, i segurament millorarà encara més en una segona lectura. Una autora que mereix ser recuperada i llegida, amb una obra breu, sí, però molt i molt potent, al nivell dels millors del segle XX català.

(Visited 16 times, 1 visits today)