Sortir a robar cavalls / Per Petterson

He sentit a parlar molt d’aquest llibre, des de bandes diferents i en moments diversos, o sigui que l’agafo de la biblioteca i el poso a la meva lleixa de pendents, que si hi vaig afegint evidentment mai baixarà, però això és un altre tema. Sembla que hi ha un veredicte unànime per Sortir a robar cavalls del noruec Per Petterson, a veure què.

El llibre comença a l’ara, un ara en una casa en una zona remota de Noruega, una casa i una zona que tenen la seva importància en aquesta història, com anirem veient. També té importància la ubicació concreta, molt a prop de la frontera amb Suècia. El narrador recorda l’estiu del 1948, però uns pocs anys abans era la Segona Guerra Mundial, i a Noruega hi havia els nazis (s’explica això una mica en un llibre que vaig ressenyar Els seus noms per sempre).

Norway/Sweden border

Ara visc aquí, en una caseta a la riba d’un llac a l’extrem oriental del país. Hi desemboca un riu, petit, amb poca aigua al pic de l’estiu, però a la primavera i a la tardor és cabalós, i fins i tot hi ha truites. Jo n’he pescat alguna. La desembocadura és a pocs centenars de metres d’aquí, la puc veure per la finestra de la cuina quan els bedolls han quedat nus. Com ara, al mes de novembre. A la vora del riu hi ha una cabana i, quan surto als graons de la porta de casa, arribo a veure si tenen el llum encès. Hi viu un home que crec que és més gran que jo. O això dedueixo pel seu aspecte. O potser és que jo no sé ben bé quin aspecte tinc. O potser la vida l’ha tractat pitjor que a mi. No hauria de descartar-ho. L’home té un gos, un border collie.

La casa i sobretot la zona com un punt geogràfic però sobretot vital, el record dels anys que va passar en aquella casa amb son pare, quan ell tenia uns catorze anys i passava allà els quinze dies de vacances d’estiu i on, amb el seu amic Jon, anaven a “robar cavalls”. Fins que un dia, després dels cavalls ja no es tornen a veure, un accident a casa de Jon amb una escopeta carregada deixa un fill menys, en Jon fora i una família feta pols, però amb una mare plena d’energia i empenta, i també el pare del narrador. A poc a poc descobrirem què coi passa allà i sobretot què va passar.

És possible que en aquella època em faltés un cert tipus d’imaginació, i és possible que falti encara avui, però el que vaig veure a l’altra banda del riu em va agafar tan desprevingut que em vaig quedar clavat a terra, mirant com un badoc, sense notar ni fred ni calor, ni tebiesa, però amb el cap a punt de rebentar de tan buit, i si algí m’hagués vist en aquell moment, s’hauria pensat que fugia d’una llar per a nens retardats.
Podria haver-me convençut que no, que en realitat no havia vist bé el que passava davant meu a l’altra riba perquè ho tenia massa lluny, i que el que devia haver vist borrosament era un home consolant una dona que acabava de perdre un fill i que tenia el marit a l’hospital a moltes milles de casa i que se sentia sola i desemparada. […]
És a dir, que no ho havia vist malament. Es besaven com si fos l’última cosa que fessin en aquest món i jo no podia sofrir de mirar-los però els mirava de totes maneres, provant de pensar en la meva mare, que és el que deu fer qualsevol fill quan es troba en una situació com aquesta, però no me’n vaig sortir.

Les peces del puzzle aniran arribant després, la resistència, passar coses o persones a l’altra banda de la frontera, un passat de lluita compartida… Primer havia pensat que era el mateix poble el de l’ara i el del record, però no ho són i de fet estan a una bona distància un de l’altre, per això encara és més sorprenent que el protagonista, en Trond, tingui per veí en Lars que és el germà d’en Jon, el que va sobreviure. Entre tots dos s’ajudaran amb un arbre caigut al jardí i serà la manera com ens enterarem de què va passar després de l’accident i de la marxa de Jon.

Hagskarvelen, Norway

Per cert, quan els protagonistes, els encara nens Jon i Trond diuen això d’anar a robar cavalls volen dir simplement muntar els cavalls del veí ric, però en els anys de la guerra la frase era un salconduït dels que estaven a la resistència.

Puc reclinar-me a la cadira i retrobar-me davant de la foguera, a la balma, tal com vaig ser-hi aquella nit, en què em vaig llevar una segona vegada i vaig veure el pare estirat panxa enlaire mirant fixament la muntanya que s’alçava damunt seu: totalment immòbil, amb les mans sota el clatell, un fulgor rogenc al front pintat per les brases i la galta barbuda, i malgrat que ho desitjava amb totes les meves forces, no vaig arribar a veure si efectivament aclucava els ulls abans que espuntés el dia. Així i tot, es va llevar molt més d’hora que jo, va abeurar els cavalls i els va raspallar tots dos, frisava per posar-se en marxa, anava amunt i avall com un frenètic, però la seva veu no era esquerpa. Així, doncs, vam fer la bossa i vam ensellar els cavalls abans que el somni em fugís del cap, i vam reprendre el camí abans que el meu cervell pogués produir pensaments gaire complexos.

Image from page 172 of "Canadian forest industries 1905-1906" (1906)

A veure, si ens agraden els llibres que ho deixen tot perfectament explicat aquí podem tenir una decepció. Les coses les anem descobrint a poc a poc, se’ns apunten el suficient com per poder situar els elements, ens acosta les peces del puzzle però no les encaixa, falten algunes peces per encaixar-ho tot però sabem perfectament on aniran, i de fet com en un puzzle potser les fitxes que falten no són imprescindibles, ja veiem i entenem el quadre. Tenim un entorn que em recorda molt els llibres de Jim Harrison, un entorn dur i magnífic que roman indiferent a les cabòries de la gent, siguin els cavalls, els arbres o una guerra mundial. I tota una sèrie de fets que en bona part expliquen (però no del tot) el que ens trobem ara. Un tros de llibres molt recomanable i un autor del que m’aniré llegint els seus altres llibres si aconsegueixo fer baixar la lleixa de pendents, o si no també.

(Visited 23 times, 1 visits today)