S’han deixat les claus sota l’estora / Manuel de Pedrolo

Si em descuido em passo aquest 2021 sense llegir cap llibre de Pedrolo, i això no pot ser! És possiblement l’autor més ressenyat en aquest blog, i em queden molts llibres d’ell de què parlar, potser massa i tot.

De fet, tenia més a mà M’enterro en els fonaments, però volia enllestir amb una certa velocitat, perquè el final d’any és a tocar. Així que he triat aquest llibre perquè és força més curt… potser no he encertat.

La claredat expositiva no és una virtut d’aquest llibre. Pedrolo escrivia molt (en quantitat i qualitat) i suposo que devia sentir-se tan a dins del que escrivia que potser no pensava que la situació del lector era una altra. Vaja, que comences a llegir i les vas entomant com bonament pots, sense saber si aquest desgavell acabarà tenint algun sentit o serà una de les obres de Pedrolo considerada difícil i llestos.

A veure, tenim un agutzil (que revisa el correu), el carter, el metge, una dona que sembla que va de l’un a l’altre i un convent on passen coses molt estranyes, amb novícies que van a un lloc anomenat “el Xalet”. I sí, jo també penso el mateix, una cosa com la que s’insinua a The Young Pope amb una monges fent twerking o alguna cosa per l’estil.

Imatges de “The New Pope” © Sky Atlantic; HBO, Canal +. Tretes d’aquest article.

Molta teca i en només 50 pàgines, i m’he deixat coses i matisos. Aquest llibre s’ha de llegir i a veure-les venir, no hi ha més.

Es mira un cop més Les banyistes que les set professionals han clavat a la paret del llarg corredor de les golfes, davant d’un envà interromput per set portes darrera les quals hi ha sis noies en plena activitat copuladora mentre la setena, que de fet és la tercera si es compta per l’ordre de dormitoris, confirma al doctor:

—Gairebé només fem peixos grossos. Els obrers, com ja suposàvem, no poden pagar les nostres tarifes. En vénen pocs. I als adinerats els agrada de visitar-nos aquí; fa que se sentin més cràpules

A la cambra, enretira una capsa grossa, de cartó, que havia contingut detergents, l’obre i, del costat de la fotocopiadora portàtil, recull una carpeta que deixa sobre el llit.

—Fins ara n’hem pogut recollir set. Algunes de funcionaris que ocupen càrrecs importants.

L’Arnau va examinant les documentacions, entre les quals hi ha targetes d’identitat, permisos de conduir, cartes privades i uns quants comunicats oficials, dos d’ells amb l’esment, a l’angle superior esquerre, de “reservat”.

Banyistes a Moritzburg. Ernst Ludwig Kirchner.

L’argument no es pot resumir perquè no n’hi ha un de clar. Passen coses en una mena de lloc on un govern totalitari i una mena de resistència competeixen no se sap gairebé perquè, i tampoc queda clar qui està en un o altre dels bàndols. Potser aquesta és la idea, que els dos extrems es toquen i que si fem servir els mateixos mètodes, no som tan diferents. No ho sé, i no tinc gaire clar que el mateix Pedrolo ho sabés. A estones el llibre recorda el primer dels Anònims (l’únic que he llegit, a veure quan m’hi poso), amb aquesta lluita de poder a poder, amb secrets i sobreentesos i ulls a les parets, i on no et pots refiar ni de les prostitutes. I un detall, si no podeu amb l’escatologia, oblideu-vos del llibre, perquè en alguns fragments s’hi recrea potser excessivament. Sí, aquest llibre el posaré amb els “rars” de Pedrolo. Interessant, ben escrit, però que sembla més un esbós d’alguna cosa que un llibre acabat i arrodonit.

(Visited 39 times, 1 visits today)