Sentimental / Albert Mestres

Doncs el llibre en un principi no m’atreia gaire, vaig pensar que agradaria a una persona i m’hi vaig posar, cap a la pàgina 100 va començar a ser evident que m’estava agradant més a mi que a l’altra persona, i vam canviar de llibre, però com que a mi sí m’estava fent el pes l’he seguit llegint i aquí està la ressenya d’aquest Sentimental d’Albert Mestres.

I abans de posar-me en materia vull comentar un detall de l’estil: les comes. Són molt útils i jo trobo que en falten, i jo puntuaria d’una altra manera (intenteu llegir una estona en veu alta i veureu), però jo no soc l’autor que deu tenir els seus motius per posar (i sobretot per no posar) comes de la manera com ho fa, per tant les queixes, d’haver-ne, directament a ell. No fer servir comes per fer servir frases curtes té un passi, no fer-ne servir i construir frases com si sí dona una sensació d’atropellament una mica estranya, imagino que deu ser buscat, però la virtut d’aquesta tria se m’escapa una mica.

La Madroneta Renart es troba en el pitjor dia de la seva vida. A la cambra del costat sobre un llit de dosser amb sedes penjant l’espera un home per fer no sap ben bé què però sí que sap que és una cosa de sensacions fortes i irrepetibles.
La Madrineta adora el seu pare però el seu pare s’ha equivocat. No podrà doblegar la seva voluntat.
En Quimet Rubió és a Madrid en un procés d’oposicions per accedir a una càtedra de professor d’universitat des del novembre passat ara fa quatre mesos, quan es van jurar amor etern.
La Madroneta es barallaria a mort contra qualsevol que volgués fer mal al seu pare a qui té una veneració només superada per la que té a Jesús i la Mare de Déu. Contra el que sembla i el seu pare pensa, la Madroneta té un caràcter fort, i més després de tot el que ha passat. Per això se sent traïda.
Amb en Quimet es van conèixer ara fa una mica més d’un any quan ell, ja poeta reconegut als seus vint-i-cinc anys, nomenat poeta de teatre del Teatre Principal i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona gràcies aun premi guanyat amb un poema, va coincidir amb certa freqüència amb el seu pare, que escrivia i estrenava teatre a hores perdudes i assistia a les sessions de l’Acadèmia.

Aquest és el principi. Amb un estil una mica recargolat però molt viu anirem resseguint les biografies de la Madroneta i del Quimet, és a dir el que els ha portat a aquest moment.

Però encara falta per aquestes noces i anirem veient com en Quimet es va esbrabant com bonament pot.

[…] La Xava va començar a moure la gràcil maneta i en Quimet va tenir por d’explotar.
—Prou— va gemegar.
La Xava va riure i es va ajeure espaterrada al llit si se’n pot dir llit d’aquell bolic de llençols bruts sobre un jaç de palla. En Quimet se sentia tot engavanyat pels pantalons i els calçotets a les cames, les sabates i els tirants pengim-penjam. Però l’instint e cridava i es va posar a sobre la Xava que va agafar com si res la titola i se la va ficar a dins. En Quimet estava tan esverat i tan incapaç de controlar que va fer un parell de culades i es va córrer. Ella va tornar a riure, àgil com una daina es va esmunyir i es va eixugar amb un drap que hi havia per allà. Ja està. Ja havia passat tot.
Naturalment durant uns dies tot va tornar. Els remordiments davant Déu, la por agònica a la sífilis i l’infern, la sensació de brutor visible i la culpa si sumava amb els dits de les dues mans els pecats que havia comès en una sola tarda quan va arribar a casa amb el paquet de llibres sota el braç i va explicar que s’havia perdut mig plorant i la mare l’abraçava i li feia petons i ell tenia por que es notés el contacte encara viu de la Xava i el pare pensava que com podia ser tan tanoca si era impossible perdre’s […]

Va fent-se un lloc, un lloc pobre, com a poeta de teatre, ajudant a la impremta familiar… tot plegat coses que l’omplen però no són de cap manera suficients per poder dur la vida a la que aspira, tenir una posició benestant… no és exactament pobre però per estar on vol no li arriba.

Anar al teatre era anar-hi a passar el dia. S’hi entrava a les quatre i se’n sortia que ja era nit. Als pisos de dalt es portaven en menjar i als de baix feien un mos a la cantina o al Cafè de Guàrdies a l’hora de sopar. Amb el seu pare hi havia vingut moltes vegades al tercer pis o al galliner però aquell dia era diferent perquè com a poeta de teatre tenia dret a una lluneta del pati, amb els seus braços i el seient de pell marroquina, i no als bancs de les últimes files. El pare li va deixar el seu millor frac. Li anava una mica balder però se sentia estufat com un gall. Va baixar les Rambles lentament per poder ser observat i assenyalat per tothom. Al Pla del Teatre davant de l’edifici construït feia cinquanta anys després de l’últim incendi a finals del segle passat ja hi havia una gentada esperant que obrissin les portes i no paraven d’arribar carrosses d’on baixaven elegants dames i cavallers. Però ell va entrar per una porteta lateral al carrer dels Trenta Claus on l’esperava en Mariano, l’encarregat, que el va portar entre passadissos on hi havia molt de moviment de gent a mig vestir. A en Quimet el va recórrer una emoció fonda i va decidir que seria autor de teatre i es faria famós i ric. Avui ves per on s’estrenava Generosos a cual más de Jaume Tió, que en deien per ultraromàntic el Tió de l’infern, un autor local. El seu protector Joan Cortada no s’havia fet precisament ric amb el teatre. Van baixar a la platea i en Mariano li va assignar una butaca. El teatre encara era buit, les protes s’obririen d’aquí a un moment, veuria entrar tota la gent i omplir-se la sala. Completaven el programa el sainet de Josep Robrenyo El sarau de la Patacada i Manolo de Ramón de la Cruz, tots dos sainets d’èxit representats un fotimer de vegades, uns números de teatre de màgia, el forçut Malehuet, la dona barbuda, una troupe d’acròbates moros beduïns del desert del Sàhara, el prestidigitador Francisco Sapello, exercicis gimnàstics de la companya del senyor Venitien, primer alcides francès, i alguns números musicals.
La sensació de privilegi no podia ser més intensa.

En Quimet va passant d’una a una altra, normalment no passa res perquè la gent com cal això del sexe ho té força acotat, la cosa canvia però si ens trobem amb una casada insatisfeta, tot i que no acaba de quedar clar qui s’aprofita de qui.

Les trovades a la taverna de la carretera de Santa Maria de Sants es van anar repetint al llarg d’aquella primavera. La veritat és que en Quimet no vivia, o més ben dit, només vivia per aquells dies. Amb prou feines podia estudiar amb el cap a tres quarts de quinze, bé a tres quarts de quinze no, al cos meravellós de l’Anna Soqué. Cada cop necessitava més diners per pagar la tavernera i feia tota mena de feines a la impremta. Els pares cada dia estaven més inquiets. Flairaven alguna cosa però no sabien què. Els de la colla també. Una cosa és anar de putes i una altra estar enconyat.
En Quimet no podia prescindir-ne, només vivia per a això, però se n’adonava que la relació perdia la brillantor romàntica que la sostenia i esdevenia massa carnat. També li semblava que l’Anna era més carnal que sentimental. Ell almenys era tan carnal com espiritual i això generava un conflicte amb el qual cali viure mal que bé. Gaudia d’ell i del seu cos com una nena petita d’una xicra de xocolata desfeta.

La casada, i alguna fixació més fins que ja decideix que el seu objectiu serà la Madroneta, no gaire agraciada però amb una dot més que considerable. Però el pare s’oposa al matrimoni veient que el Quimet, al cap i a la fi, és un mort de gana (comparat amb ell). Tot això mentre Barcelona vull entre regències, revoltes, coronelas, jamàncies i bombardejos per part d’Espartero… Bàsicament tot el que va venir després de la guerra del francés primer i l’infame Ferran VII després, un govern que era una casa de barrets (de les dolentes) i un poble que començava a tenir-ne prou i massa d’imposicions i injustícies… els aires de revolta corrien per Europa, també aquí, sobretot a Barcelona, però la cosa no semblava que pogués tirar endavant.

I en Quimet compleix l’ideal romàntic d’enamorar-se fins al moll de l’ós, i tornar-se a enamorar i si cal simultanejar doncs es fa… Vaja, molt arrabatat i tot el que es vulgui però més calent que una teia i amb poques manies, vaja que no es posa llepafils precisament.

Amb un dels seus amic, el Miquel, viurem els dies de combats a Barcelona, la lluita, els soldats, barricades, foc de morter… Si us heu llegit Victus podeu veure aquest llibre com que encara ens quedaven ganes de gresca més d’un segle després. Un segle amb una història força desconeguda, almenys per mi. A la part final del llibre la part més històrica guanya una mica més de pes i… bé, tampoc explicaré el final de la història d’amor, perquè la història de la revolta acaba com han acabat aquí totes les revoltes: malament.