Sense futur: entre llibres i rutines / Joaquim Carbó

No és el primer cop que parlo d’un llibre de Joaquim Carbó, un autor que potser poca gent relacionarà amb la narrativa per a adults perquè s’ha dedicat —molt i bé— a la narrativa juvenil. Però és un autor a reivindicar. En aquest vessant més “adult” els darrers anys hem vist una reviscolada, alguna recuperació i nous llibres (aquest i aquest altre). Però aquest Sense futur no és un llibre com els altres, no és una novel·la i no la publica a la que ara comença a ser la seva casa editorial (Males Herbes). I si voleu saber-ne una mica més, teniu aquesta entrevista recent a l’autor.

Aquí ens trobem amb un llibre de no-ficció, tota una altra cosa diferent de les novel·les que fins ara havia ressenyat (i llegit)… unes memòries. Les seves, molt centrades en els darrers i terribles anys, amb una pandèmia que ha fet que algunes de les novel·les de ciència-ficció apocalíptiques semblava que es convertien en realitat. Una pandèmia que ha estat vista amb especial recel per gent que, com el mateix autor, ja té una edat. No és pas un tema menor, aquest. Tot i que llegint-lo sembla estar en plena forma, Carbó ja té vuitanta-nou anys, que són molts anys, i recordem que al principi la pandèmia s’acarnissava especialment amb els més grans.

El món que s’obre davant nostre és tan insòlit, desconegut i, segurament, tan implacable, que de la mateixa manera que no em veig amb cor ni tinc ganes d’imaginar-me’l, tampoc sento la necessitat de deixar-me anar per aquell senzill anecdotari d’un tafaner que intentava escarbotar l’epidermis dels seus contemporanis.

Podríem dir que la següent cita resumeix la filosofia (pessimista, què hi farem!) del llibre:

Si no tinc futur, bé puc recordar el passat!

No future

Va ser el que se’n diu un autor de diumenge. Treballava a la Caixa, hi va estar quaranta anys, fins que es va jubilar. Una feina rutinària amb un horari fix. Una feina on, després de la guerra, va conviure amb tot de gent i les seves històries i els seus bàndols i què havien fet en el moment d’acabar la guerra en un o altre, vencedors o vençuts.

Tot això que acabo d’evocar, i que possiblement té un interès molt escàs, em ve a tomb per explicar que durant molt anys vaig practicar la pluricol·locació: xifres, a l’oficina, i lletres, a casa, pel meu compte.

Es desdoblava, com un superheroi:

Així, cada dia, a partir de les cinc de la tarda, em quedava prou temps per escriure tot el que em vingués més de gust, sempre, però, amb la intenció que fos d’alguna utilitat en aquella empresa col·lectiva de treballar en català per la recuperació de certa normalitat cultural

I un dels seus referents (i meu!), Manuel de Pedrolo, un mentor i un amic, a més a més d’un grandíssim i no prou reconegut escriptor.

Abandono la família i torno al món dels meus escriptors. Més d’una vegada he tingut l’oportunitat de parlar i escriure extensament sobre Manuel de Pedrolo. No em voldria repetir, però no puc deixar de certificar que vaig poder llegir els originals de moltes de les novel·les que acabava d’escriure, abans i tot que alguna editorial les presentés a la censura amb l’ai al cor perquè molt sovint s’ensumaven que serien totalment prohibides o que, si les autoritzaven, un censor d’allò més arbitrari obligaria a retallar-ne uns fragments la desaparició dels quals faria perdre bona part de la seva intenció. També em va obrir la seva biblioteca, i això em va permetre conèixer novel·les d’autors prohibits que ell comprava quan en trobava alguna al mercat dels llibres vells de Sant Antoni, en edicions sud-americanes o franceses.

Tot el retrat que va fent del món d'”abans” és com el que qualsevol podria fer: cinemes, teatres, concerts, presentacions i unes notícies vagues i llunyanes que parlaven de no sé quin virus a Wuhan, fins que tot va saltar pels aires i ens vam haver de quedar aturats, en sec, sense saber si seria el final. Un bon moment per fer balanç.

Hong Kong

Parla de llibres i autors, com Philip Roth, l’obra del qual li encanta —i que veig que acabaré anant-hi jo també, perquè quan un llibre el recomana un escriptor que m’agrada no me’n puc estar—. Diu que si dominés prou l’anglès, traduiria Patrimony de franc al català, una idea per a les editorials de casa nostra.

“La dinyo, Joaquim, la dinyo!”[…] Encara no m’ho puc treure del cap: el meu pare potser ha estat l’última persona d’aquest món que ha parlat de “dinyar-la” quan ha sentit que la parca trucava a la seva porta. És possible que, per a molts, avui aquest verb no tingui cap sentit, com tampoc en tenen “clapar”, “fer nones”, “suar la cansalada”, “anar calent d’armilla”, o dir, simplement, que aquell paio que juga de defensa és una pepa, o que una mossa té un pet de cuixes que enamora… Sí, és possible, però això forma part d’aquell lessico famigliare, que diria Natalia Ginzburg, és a dir, un vocabulari particular que, avui, potser ja no puc compartir amb gairebé ningú. No hi puc fer més! Cada pàgina d’aquest Patrimoni em fa reviure circumstàncies personals.

El llibre moltes vegades abandona el que serien unes memòries per endinsar-se en temes, com un de candent sobre allò de censurar l’obra d’un artista en funció de quin tipus de vida va portar, un tema espinós.

Per poc que escorcolléssim les seves biografies, és molt probable que descobríssim més d’un assetjador entre els autors clàssics, els barrocs, els distòpics, els romàntics, els floralistes, els realistes, els carrinclons, els satírics i tutti quanti… Ja veig ben buit el prestatge on guardo els Henry Miller, Lawrence Durrell, Ernest Hemingway, Oscar Wilde, Lewis Carroll i companyia. Quina foguera hauríem de fer, tanmateix, si només hem de llegir i conservar aquells llibres els autors dels quals han tingut una vida exemplar! I em pregunto, ple de dubtes, com podríem saber-ho, que ha estat exemplar… En un article a l’Ara, Marina Espasa comenta que s’ha creat molta expectació davant la imminent publicació d’uns manuscrits inèdits d’un autor tan odiós i abominable com Céline, ja que si per una banda hi ha una evident admiració per la seva literatura, per una altra hi ha “el menyspreu profund per les seves idees”… Entre la gent del pensament, del cinema i la música pop, tot i que a la Viquipèdia no es volen mullar per por de carregar-se-les, no deixen d’insinuar que Michel Foucault, Mick Jagger, AlecAlex Baldwin, Elizabeth Hurley, Michael Jackson, Naomi Campbell, Kevin Spacey, Roman Polansky, Stephen Collins… i el meu admirat Woody Allen no són precisament uns santets. Jo no posaria la mà al foc per ningú, ni tan sols pels Chaplin i Picasso, l’obra dels quals em té el cor robat.

És un tema espinós i que fins ara no s’havia plantejat. Les grans obres ho eren i mereixien el reconeixement, al marge completament dels autors i de la seva vida.

Fuoco di Gioia

Joaquim Carbó fa coses com ara repassar els guanyadors dels Premis Nobel de literatura d’uns quants anys. Una cosa que m’agrada és que sempre esmenta tant l’editorial com el responsable de la traducció, un reconeixement més que merescut a una feina imprescindible per acostar-nos llibres d’altres literatures. Repassant autors acaba parlant de tant en tant del que és escriure, o vendre llibres:

Fora d’alguna excepció com ara la dels consolidats Monzó, Cabré, Barbal i algun llampec com el d’Irene Solà, i a falta de versions en altres llengües de les nostres novel·les, la majoria d’autors catalans ens hem de basquejar per fer conèixer l’última novel·la que publiquem un cop és al carrer. Atesa l’habitual indiferència dels mitjans de comunicació, ens veiem obligats a invertir una part del nostre temps a difondre-la a través de presentacions i col·loquis a biblioteques públiques, associacions de veïns, llibreries de barri, centres cívics, casals d’avis…, ja sigui d’acord amb l’editor, que no es pot desdinerar amb publicitat, o pel nostre compte. Unes migrades plataformes de llançament que no tenen res a veure amb les tournées a escala mundial que també estan obligats a fer els grans noms de la literatura universal —Auster, Kertész, Coetzee…—, per més que estic segur que també els incomoden pel que tenen de rutinàries, feixugues i perquè no els permeten dedicar-se a la nova novel·la en què ja voldrien estar treballant.

També parla de l’escola, dels abusos que va patir a mans d’un religiós, tot per la lectura del llibre Sodoma. De fet, gràcies a aquest llibre i alguns records d’ell i d’altres… bé, l’església no en surt gaire ben parada.

Més coses, sobre l’exili. Parlant del seu sogre, una visió de l’exili i una contraposició que potser s’ha de fer una mica més:

Tots dos sabem que van ser els militars i els feixistes els qui van provocar aquella guerra quan es van aixecar en armes contra el govern legalment constituït, però ella no pot deixar de recordar el seu pare, que tenia uns problemes de salut que l’haurien pogut eximir d’anar al front, no els va voler al·legar per solidaritat amb els altres. Assegurava que  si s’hagués quedat a casa no s’hauria atrevit a mirar a la cara de les esposes i mares d’aquells que no tenien cap excusa per no anar-hi. Així, va ser un dels que, després de travessar la frontera a peu i de jeure dies i nits a la sorra, va morir de fred, de gana i de malaltia uns gèlids dies de març del trenta-nou, quan bona part de les personalitats que recordem i honorem la passaven en cotxe; quan alguns dels prohoms de la cultura s’instal·laven al castell de Roissy-en-Brie, un castell on jugaven a veure qui s’entenia amb qui; quan alguns es van endur prou diners per comprar unes vinyes fins que al cap dels anys van poder tornar i dir: “Ja soc aquí!”…

També parla de Pedrolo, i de Sales, i de les Cartes Sales-Rodoreda i de l’animadversió de Joan Sales cap a Manuel de Pedrolo, incomprensible per Joaquim Carbó (i també per a mi).

Em sap greu que menystingués Pedrolo d’una manera tan dràstica. Sempre m’ha semblat que vantar-se de no tenir-lo en el seu catàleg era una rebequeria fora de lloc, i més si tenim en compte que hi va incloure moltes obres a anys llum de l’ambició narrativa del meu admirat amic.[…] 

[…] jo també podria queixar-me que al final de les votacions del premi Sant Jordi de 1966 a què havíem arribat la Rodoreda amb El carrer de les Camèlies, i jo, amb Els orangutans,  els quatre jurats votessin en pes a favor de la novel·la d’ella, potser la menys significativa de la seva esplèndida producció.

La vellesa, sempre present, i en el cas d’alguns amics, molt més fumuda i complicada que la seva. Una ombra de por que no s’esvaeix, molt més que la de la mort, una vellesa incapaç és una cosa que el preocupa realment.

En semblants condicions d’impotència, la vellesa em sembla una mala jugada. Avui, per sort, els diaris ens fan saber que s’ha aprovat la llei de l’eutanàsia. És d’esperar que aviat hi haurà cua per demanar-ne l’aplicació. M’hauré d’informar per saber on s’ha d’anar per apuntar-m’hi quan encara tingui el cap clar.

Handwriting Text Euthanasia Loading. Concept meaning  Forecasting the future event

I la pandèmia, i el que ha representat per qui ho ha vist des de la barrera, amb la sort de no ser un dels malalts.

La pandèmia ha provocat una situació difícil de definir, ja que la incertesa, el dubte, la indecisió i la falta d’un impossible criteri unitari universal han produït un desconcert general. Avancem a sotracs i a les palpentes, aquí caic i allà m’aixeco. Es pot dir que ha agafat a tothom desprevingut. I quan dic tothom, vull dir tot el món, tant els qui manen com els qui no tenim altre remei que obeir. No hi havia precedents.

Bé, crec que amb aquest resum ens en podem fer una idea. No és aquest un llibre d’explicar intimitats o de fer safareig, en tot cas en comptagotes, i va seguint tot plegat un discurs que va saltant d’un tema al de més enllà. Tot hi té cabuda, el món d’avui en dia, les protestes i aldarulls de Barcelona, la decepció política i sobretot els llibres. Una vida entregada a les lletres, amb una recompensa de vegades ben minsa (una liquidació de drets fa glaçar la sang). Un llibre que, com passa amb els bons llibres, em deixa una llista de llibres per llegir, sobretot Philip Roth, els altres llibres de memòries de Joaquim Carbó i potser algun llibre d’Estanislau Torres, un d’aquests autors que està a punt de caure en l’oblit més absolut (si no hi ha caigut ja). Un repàs a la cultura catalana dels darrers anys i una visió de la pandèmia d’algú que l’ha viscuda amb un comprensible temor. Així i tot, no és un d’aquells llibres que no paren de parlar del tema. Hi és, el llibre ha estat escrit en el més cru del carronyavirus (proposo que tothom faci servir aquesta paraula d’ara endavant per a la COVID-19), però hi ha moltes altres coses. La vida sempre, o gairebé sempre, s’obre camí. Un llibre molt recomanable per saber com veu la vida i els llibres tot un escriptor des dels seus quasi noranta anys.

(Visited 34 times, 1 visits today)