Self-service / Biel Mesquida; Quim Monzó
Llibre pràcticament introbable, com un altre llibre del 50% responsable d’aquest (L’udol del griso al caire de les clavegueres). Si tenim en compte el que ha fet des d’aleshores en Quim Monzó i en Biel Mesquida crec que no és just tenir condemnats aquests dos llibres a l’ostracisme.
Però parlem d’aquest llibre. És estrany, sense un fil conductor massa clar, saltant d’aquí cap allà. Possiblement això era la vanguardia però sense una història o un fil per seguir no sembla tenir més intenció que ser un divertimento, un exercici estilístic. En algún conte s’inclouen detalls de la història del 39 al 75, dictadura, repressió, atemptats, pactes amb els EUA… intertextualitat, que una mica m’ha recordat el París flash-back amb les seves tones d’informació i teoría política que en aquell cas però estaven al servei d’una història. M’agradat però el conte Nina, potser perquè hi havia més història, això sí, res a veure amb els contes a que ens ha acostumat en Monzó. I també un dels darrers De cos present, de Biel Mesquida. Però no és una lectura fàcil, ni convencional, i crec que en el cas de Mesquida com en Monzó, el millor va ser el que van fer després. Un llibre interessant, i reflex d’una época on es portava molt l’escriptura diguem-ne més experimental. Però no és un llibre per a tots els públics em temo, i potser els dos autors no n’estan excessivament orgullosos o simplement és una cosa que volen deixar enrere, aquesta “aura” de llibre maleït en fa augmentar l’alicient, el que passa és que realment comença a ser un llibre quasi impossible de trobar. Suposo que en algun moment els hi faran una oferta suficientment bona perquè cedeixin, o potser no que el mercat del llibre en català dóna pel que dóna.
Però parlem d’aquest llibre. És estrany, sense un fil conductor massa clar, saltant d’aquí cap allà. Possiblement això era la vanguardia però sense una història o un fil per seguir no sembla tenir més intenció que ser un divertimento, un exercici estilístic. En algún conte s’inclouen detalls de la història del 39 al 75, dictadura, repressió, atemptats, pactes amb els EUA… intertextualitat, que una mica m’ha recordat el París flash-back amb les seves tones d’informació i teoría política que en aquell cas però estaven al servei d’una història. M’agradat però el conte Nina, potser perquè hi havia més història, això sí, res a veure amb els contes a que ens ha acostumat en Monzó. I també un dels darrers De cos present, de Biel Mesquida. Però no és una lectura fàcil, ni convencional, i crec que en el cas de Mesquida com en Monzó, el millor va ser el que van fer després. Un llibre interessant, i reflex d’una época on es portava molt l’escriptura diguem-ne més experimental. Però no és un llibre per a tots els públics em temo, i potser els dos autors no n’estan excessivament orgullosos o simplement és una cosa que volen deixar enrere, aquesta “aura” de llibre maleït en fa augmentar l’alicient, el que passa és que realment comença a ser un llibre quasi impossible de trobar. Suposo que en algun moment els hi faran una oferta suficientment bona perquè cedeixin, o potser no que el mercat del llibre en català dóna pel que dóna.
(Visited 400 times, 1 visits today)
