Revancha / Kiko Amat

Kiko Amat és un autor que segueixo força i la seva darrera novel·la, Antes del huracán, em va agradar molt, així que no he dubtat en anar al seu nou llibre. Aprofito per explicar que vaig poder parlar amb l’autor del llibre. Anagrama va organitzar una presentació virtual on, prèvia inscripció podies parlar amb l’autor per videoconferència durant uns 10 minuts o així. L’autor aprofitava per dedicar i signar l’exemplar, que s’enviava a la llibreria que els hi diguessis i allà el compraves. Contacte directe amb l’autor més enllà de distàncies, una estona per xerrar-hi de tu a tu, i al final la venta va per a una llibreria, com ha de ser. Tot són avantatges i demano que els d’Anagrama no abandonin aquestes presentacions quan el punyetero virus ens deixi fer vida normal.

El llibre ho té tot, una història xunga de gent molt xunga sorgida dels ultres del futbol. Els Lokos de la novel·la s’assemblen molt a una escisió dels Boixos que de seguida van ser notícia per les seves activitats criminals fora dels camps de futbol. Si voleu més informació poseu a qualsevol buscador “casuals fcb”. Una de les coses que fan és posar gent al seu lloc, la versió delinqüent d’això seria no deixar que ningú els trepitgi el negoci.

Supiste entonces que, aunque el gallego no hubiese decidido meterse en el dialo de la farlopa en Barcelona, incluso si el Cid no hubiese decidido darle un escarmiento, aquella página de Facebook había firmado su sentencia. Ser rico y exitoso, de padres dulces y familias estables, no era un requisito para que te reventaran los Lokos. Pero si lo eras, si no tenías, algunos de ellos disfrutaban más reventándote. Especialmente tú.

Que quedi clar que és una història de gènere negre, no estem per no ser directes.

Estallan a carcajadas. Deduces que el plan del trío será cenar en Sitges o Barcelona, porque Castelldefels solo es un cadáver que se descompone, hotel a hotel, en un extremo del delta del Llobregat. Más tarde, de vuelta en la suite, él les pondrá un par de gordas sobre la mesa de cristal, que aspirarán primero una y luego la otra, y luego se las follará, ahora un coño y ahora el otro, mientras traga cápsulas de sildenafilo y se sigue metiendo de un material cuya existencia ni siquiera debería conocer, y las chicas le limpiarán a lengüetazos de tanto en tanto, como gatitas que lamen un cuenco de leche.

Backs © Martin Clavey, Creative Commons.

Això que s’explica aquí va passar en la realitat. Evidentment els noms no eren els mateixos però sí, minut de silenci i tangana posterior.

Colgaréis una pancarta de veinte metros. BENI, D.E.P. LOKOS NO TE OLVIDAN. ULTRAS FCB. SIEG HEIL. Cruz céltica al lado, sin miedo, multarán al club y os dará lo mismo. Se hará un minuto de silencio, aprobado por la directiva, habrá abucheo de los independentistas, recorreréis el estadio de gol a gol a una velocidad récord, armaréis una bona tangana con ellos. Multitudinaria. Será un gran dia.

Foto treta d’aquí.

Un resum bastant encertat dels personatges protagonistes, o dels que són com ells. No són purs i únics flocs de neu, són un model molt repetit, fet en sèrie. La novel·la és de ficció i els personatges no són reals, necessàriament, però són tremendament versemblants.

Bueno, lo del fútbol es lo de menos. Estos eran un subgrupo, de élite, por no decir otra cosa, del grupo de animación histórico. Neonazis, pero no de carnet, nada verdaderamente político, ya me entiendes, solo por la acción. Laporta les echó como grupo de supporters, y entonces los peores de ellos se camuflaron, dejaron lo de cabezas rapadas y tal, y se pasaron al crimen organizado.

Kiko Amat aconsegueix casar la hiperviolència amb una estranya poesia d’extrarradi. L’extrarradi és un paisatge cruel, sense monuments, el pas del temps es mostra implacable. Si alguna cosa es conserva és simplement perquè no hi ha hagut oportunitat de fer-hi res de nou a sobre o al damunt, i a prendre per sac el passat! Com un càmping abandonat on l’autor va treballar alguna temporada (explica la llegenda que en aquell mateix càmping va treballar un temps abans Roberto Bolaño, potser és aquest?), que aquí fa servir el César com amagatall-vivenda.

Un extrarradi que pels personatges és origen, pels seus pares va ser el destí, però ells ja han nascut aquí, aquest és el seu territori i els seus referents.

Pasado el Carrefour señalizas a la derecha, tras pasar el cartel que indica la salida al pueblo. Reduces a tercera en la subida, dejas a la izquierda el cartel de neón del Top Models. La gasolinera adosada cerró décadas atrás, pero el puticlub ha “limpiado sables” de tres generaciones, como decía tu viejo, y permanece abierto.

Strip club © Don Sniegowski, Creative Commons.

El Napo llegó a Catalunya, al Baix Llobregat, en el 65. “Llegué aquí con quince años y veinticinco pesetas en el bolsillo”, decía a menudo. Creía que la frase le absolvía de cualquier acto ilegal que estuviese a punto de realizar. Solía decirlo cuando te llevaba con él a visitar a un amigo y tú te quedabas aquí, en la puerta del Top Models, en aquel pedazo de tierra polvorienta robada a los cañizares y espiguillas. Te dejaba sentadito a la sombra, en una mesa de plástico bajo el parasol de Estrella Dorada, con un Superhumor con el que te había sobornado aquella mañana, aunque no hacía falta porque tenías seis años y te creías lo de su amigo. Te daba un doble cachete afectuoso en la mejilla, sentías en tu nursa el frío del metal de su halcón de plata, y luego se metía en el garito de yeso enjabelgado, pintado de granate mate.

El fútbol és una excusa, com no, però les seves referències són les que marquen el curs vital dels protagonistes, com Basilea 1979. Aquest punt tant endarrerit en el temps fa que alguns dels nostres protagonistes hagin deixat enrere la quarantena i s’acostin a la cinquantena, el seu Basilea per mi va ser Wembley 92 (tot i que Berna 1989 també va estar bé).

Nunca sabes que la última vez que haces algo es la última vez. Si lo supieras harías algo al respecto. Un padre nunca sabe que ese pañal que ha cambiado será el último pañal, porque su niño va a dejarse de mear al día siguiente. Ese pañal no está revestido de trascendencia. Es solo un pañal. Pero si supiese el significado que acarrea, el padre caería de rodillas y le lloraría a gritos al cielo, pediría quedarse allí un tiempo más, anclado a ese momento, besando el pañal.

Todo esto para decir que tu padre no llegó temprano, la noche de Basilea 79.

No llegó, punto.

Foto treta d’aquí.

Porten una llarga carrera i evidentment la presó n’ha format part. Baralles que s’escapen de les mans, homicidis… qualsevol de les coses que fan els pot posar entre reixes. Això sí, quan entren per homicidi surten amb galons, que no deixa de ser alguna cosa.

Empieza otra canción. “Ironic”, de Alanis Morissette. En la sala del penal tenían fijo un canal de vídeos musicales, algunos presos lanzaban vasos de plástico y lapos al televisor cuando aparecía esta. Un día te pusiste en pie y, volviéndote, anunciaste que la canción se quedaba, tenía alguien algún problema con eso, y todos te miraron, se oyó un bisbiseo, aún recordaban al gitano de la mesa de ping-pong, nadie tenía un prolema y nadie volvió a lanzar nada.

La canço d’Alanis Morrissette es troba fàcilment a youtube, però si no vau viure a Mart durant els mitjans noranta us sonarà segur, jo us recomano aquesta altra versió actualitzada.

Famílies desestructurades, desastroses, com en vulguem dir, una cosa que ja fa intuir que el camí que triaran els nanos no serà el millor, tampoc queda molt clar que realment puguin triar res, o en tot cas, molt poc.

Debisteis estar a pocos días de que os visitaran los servicios sociales. Te das cuenta ahora de que, incluso en aquella calle, tu familia debía ser lo más arrastrado y lamentable. Famosos por ello; eso es lo que más te costó entender, y luego aceptar. Que en tu calle vosotros eráis la familia que las otras familias de mierda se alegraban de no ser.

Un par de días más y seguro que hubiese venido una señorita guapa y amable, acompañada de dos o tres policías, también guapos, ya puestos a imaginar, y hubiesen blandido una orden de cancelación de la tutela materna, para luego repartiros a los tres niños por hogares pijos, o mejores, solo un poco mejores, tampoco estabais para iros con muchos remilgos, y todos hubieseis vivido, no sabes si felices, porque aquel comienzo de vida tampoco era como para lanzar cohetes, seguro que esa basura algo de cicatriz te dejaba, una pena indeterminada y dura, indisoluble, en el interior del pecho, pero al menos algo mejor.

IMG_0010 © Phil_Heck, Creative Commons.

Amador i César, son els dos antagonistes, un skin i un ex-jugador de rugby, ells dos són els enormes personatges i tota la resta, trama inclosa, és una excusa, això sí, trepidant. El que importa és com han arribat on han arribat, al cap i a la fi no són tan diferents, els dos actuen al marge de la llei i fan servir la violència per aconseguir els seus objectius. Amador, a més a més, és homosexual en un grup com els Lokos, que sí, són molt homòfobs i el que toca és molt armari, un “armari” on es troba amb el cap, Cid, en una de les subtrames, en el passat.

Los dos mirasteis cómo tu polla empezaba a escupir líquido, en varios balazos que hacían un arco y brillaban bajo la luz que entraba del exterior. Cada vez que parecía que era el último aparecía otro chorro, plateado y espeso, y el último ya no salió proyectado, solo surgió por la punta de tu polla y se deslizó sobre los nudillos de Alberto, y por un momento pensaste que te habían vaciado los demonios de dentro, que ya estabas vacío y dispuesto para que te llenaran de algo distinto, algo mejor, y tuviste la sensación de que de golpe existías. Luego te diste cuenta de que aún no te habías quitado los calcetines, y te echaste a reir, y fue como si te hubieses reído por primera vez en toda tu vida.

L’entrada d’Amador a Lokos, l’amistat amb Cid, una família que va saltar pels aires i que troba un reemplaç en la banda, una història molt comú. Però els inicis, les nits d’Amador amb Cid a casa seva (abans que fos un capità i es busques una xicota, skin evidentment) són un record feliç, una cosa vagament semblant a una família, a allò que Amador amb prou feines ha tingut.

Sí, sí. Claro que sabías, ya entonces, que no podías vivir siempre así, allí. Tenías claro que algún día tendrías que largarte, que aquello era una solución temporal, tal vez ni siquiera una solución, solo un alto en el camino pero fuese lo que fuese tratabas de no pensar en ello. Te levantabas, un día y otro más, en aquella habitación con calefacción central, muebles pesados y vistas bonitas, en un piso con portero, junto al hombre que te gustaba, y luego desayunabas con su madre, que ni trabajaba ni necesitaba trabajar, y la mujer te caía bien, y esperabas que aquel hiato se extendiese lo máximo posible, porque si algo habías aprendido de niño era que nunca pasa demasiado tiempo entre una desdicha y la siguiente y que, como dice la gente, y tienen razón, las desgracias nunca vienen solas.

SKINGIRLS © erick hrz aguirre, Creative Commons.

La trama és una excusa trepidant amb un crescendo cap a la part final que ens anirà deixant sense alè. M’he centrat en els personatges per no revelar gaire, per una banda, i perquè crec que és el més important del llibre, per l’altra. Aquests grups existien i existeixen, la mutació d’ultras de futbol a delinquents ni em sorprèn. En alguns moments la ultraviolència del llibre m’ha fet posar cares mentre llegeixo (sort que vaig amb tapaboques, sino la gent del tren es pensarien que m’està donant algo), però era necessari, aquesta violència, aquesta adrenalina funciona com afirmació personal, tenen una vida que és un desastre i un odi visceral per tota la gent que no estan tan fumuts, tenen odi i capacitat de fer mal, com una conseqüència lògica.

Un detall que m’ha costat una mica: el llenguatge. Paraules que he tret per context i que al principi m’han costat com nodo, lipo, nursa, naka, draga, machino… , clepsa no m’ha costat tant… imagino que aquestes paraules estan fetes per donar realisme, però déu n’hi do.

Una novel·la molt recomanable, sense concessions, que es llegeix d’una tirada perquè t’agafa i t’arrossega pel fang i per uns llocs que ni sospitaves que existien. Per cert, m’ha semblat una novel·la molt cinematogràfica.

(Visited 62 times, 1 visits today)