Reunió / Natasha Brown

No sé gaire què esperar d’aquest Reunió de Natasha Brown, però m’ha interessat prou per donar-hi una ullada i no és un llibre gaire llarg, o sigui que m’arriscaré. I és un llibre que per poc es deslliura de dur l’etiqueta Black America. Hi entraria per temàtica, però no per localització, ja que aquí estem al Regne Unit.

El llibre comença amb uns paràgrafs en cursiva, breus i amb un punt inquietant, que donen a entendre més del que diuen. Uns textos amb mar de fons, amb un subtext on hi ha temes poderosos: que la protagonista és una dona i que és negra, i que segons com això fa que no la considerin una anglesa de debò, tot i haver nascut allà i pagar impostos allà i celebrar els gols de la selecció de futbol. Sempre hi ha un recel, un “no sou ben bé dels nostres”. De fet, és racisme més elaborat i potser més subtil, però res més.

No era res. Ho pensava ara com ho pensava cada matí. Es va cordar la camisa i ho va pensar, després es va posar les arracades. Ho va pensar mentre s’enretirava els cabells de la cara per fer-se un monyo, mentre s’allisava la faldilla de tub rígida i grisa.
Ho va pensar mentre menjava, fins i tot mentre s’oblidava d’omplir-se la boca o d’empassar. Va provar de mastegar. No era res. Va bordar que estava bé, després es va calmar, va passejar la mirada per la sala d’estar. Va preguntar a sa mare com li havia anat el dia.

No és pròpiament desarrelament el que sent la protagonista, ella està perfectament arrelada i sap d’on ve i qui és, és la resta de la societat que ho posa constantment en dubte.

No ens lligava cap país ni cap cultura a part de la britànica (i només hi havia una cosa que es podia arrogar el dret de posar-la entre parèntesis: els orígens d’aquelles persones les morts de les quals les nostres mares ens explicaven per telèfon). Sobrevivíem només com sobreviuen els patrons culturals. Persistint de generació en generació, sense sentit ni memòria.

I té la sensació que tot el que ha aconseguit és temporal, fugisser. El sistema no està fet per permetre el triomf i l’ascens social i ella ho està fent, ha arribat més amunt que ningú de la seva família. El que altres tenen de sempre ella ho ha hagut d’assolir, de suar, i ho ha de mantenir.

Però ja és aquí. Pànic. Cada dia és una oportunitat per cagar-la. Cada decisió, cada reunió, cada informe. No hi ha èxit, només elusió temporal del fracàs. Pànic. Des del brunzit i la conçoneta del despertador fins que per fi puc tornar al llit. Pànic. Un pes fred a les entranyes que se’m cargola al voltant de l’esòfag i m’estreny la gola. Pànic. M’estiro al sofà o al llit o a terra de panxa enlaire. Pànic. Repasso el dia de dalt a baix, hi busco errors, passos en fals, el que sigui. Pànic, pànic, pànic. Qualsevol cosa podria ser la cosa que ho engega tot a rodas. Ho sé. Aquesta veritat em reverbera al pit, una línia de baix palpitant. Pànic, pànic, pànic, m’està ofegant el pànic.
No recordo quan no em sentia així.

London ( 4 )

Les classes són un dels temes del llibre. Podríem pensar que el Regne Unit és una societat més classista que la nostra, tot i que no ho crec. Aquí també som així, també hi ha gent amb pasta des de generacions i tota la resta de pelacanyes que intentem fer la viu-viu i potser aconseguir algunes engrunes.

Quan té ganes de fer broma, el meu nòvio em diu que estic forrada. Molt més que ell. Diu que soc l’u per cent.
A veure, els diners són una cosa. Ell té patrimoni. Lligat a fideïcomisos i societats d’inversions amb acords de propietat complicats. Coses que fa veure que prefereix no entendre, acumulades al llarg de generacions. ¿Quina diferència hi ha?, pregunta. Jo li dic: Un de nosaltres va a treballar cada dia a les sis del matí. L’altre seu i mira els diaris al cafè de la cantonada.

He dit abans racisme? Sí.

L’altre dia un home em va dir negra de merda. Un captaire, a Aldgate, un paio gros; va aparèixer de sobte i em va acorralar —ell al davant, el desnivell abrupte de les vies al darrere. Se’m va amorrar a la cara i em va escopir aquelles paraules. Després, rient, va fer mitja volta i se’n va anar.
Tu no deus res.
Pago els meus impostos, cada any. Els diners que s’hagin invertit en mi —educació, sanitat, què, ¿carreteres?— els he tornat tots, i més encara. Ara tot són beneficis. Soc el que nosaltres hem sigut sempre per aquest imperi: puto benefici net. Un recurs natural a explotar i explotar, denigrar i explotar. No li dec res, a aquell nen. Ni a aquell home. Ni a aquells manifestants, ni a l’imperi, ni a la pàtria: absolutament res. No dec res els pròxims quaranta anys, no dec res el pròxim puto minut. ¿Què més volen agafar? Ja està bé, fins aquí hem arribat.
Jo plego.

Black Lives Matter - Kill the Bill.

Després de la Segona Guerra Mundial tant França com Regne Unit van anar a les colònies en recerca de mà d’obra, una cosa que potser no es recorda prou.

Després de la guerra, l’imperi en vies de desintegració va anar a buscar els seus súbdits de les colònies. No volia soldats, aquest cop, sinó infermeres que es carreguessin a l’esquena un sistema de salut pública que trontollava. Enoch Powell en persona va salpar cap a Barbados i ens va suplicar que vinguéssim. O sigui que vam venir, i vam construir i ciuidar i guarir —i vam cuinar, i vam netejar. Vam pagar impostos, vam pagar lloguers abusius als pocs propietaris que ens acceptaven. I vam ser odiats.

Tenim tot això i una malaltia que no acabem de saber si és o no és, però ens va deixant caure que sí que és i que no fer res és una decisió. També tenim un viatge al camp. Els pares del seu xicot celebren l’aniversari, i ella hi anirà (també una altra ex, amiga de la família) i això és un pas més en la seva acceptació, en la seva entrada en un món que no és el seu, de nou l’assoliment i l’ascens constant. La protagonista viu en una lluita permanent per nedar en un món ple de gent amb flotador, per entendre’ns.

S’escampa, va dir la doctora quan li vaig preguntar de quina manera m’estava matant. Em va explicar les fases. Si el deixo fer massa temps, si deixo que s’escampi massa lluny, va dir, l’afectació serà insuperable. Metàstasi: s’escampa a través de la sang fins a altres òrgans, creix incontrolablement, pot més que el cos.

No fer res és una opció, és una decisió, funesta i amb molts motius. Potser cansament d’aquesta lluita constant, també sap que una malaltia així amb les llargues baixes i recuperacions que implica… potser voldria dir una reculada en la seva carrera, frenar el seu ascens, arrabassar-li la victòria, fer-li veure que no pertany al grup dels guanyadors. Tot això és interpretació meva, que consti.

Highclere Castle (aka Downton Abbey in the TV series)

En la riquesa de la família hi ha una fisicitat fonamental. La casa, aquestes terres, els treballadors, les obres d’art: tot de coses que poden tocar, habitar, viure. I la genealogia familiar: tots els documents i fotografies, els llibres! Una història curosament preservada. Premo el palmell contra l’escorça rugosa d’un arbre i miro amunt, cap a les branques. L’aire d’aquí, fred i exuberant, fa olor de possibilitats. Imagina’t com deu ser créixer enmig de tot això. El fill, naturalment, insisteix que les millors coses de la vida són gratis. Per ell, tot això va ser, i és, gratis. Els estudiants d’aquí no necessiten inspiració artificial de gent com jo. Proven sort, persegueixen somnis, s’arrisquen a enfilar-se a la branca més alta, a la més llunyana. S’estiren per aconseguir-la —sabent que el que tenen a sota és terra bona, herba tendra i dents de lleó.

El concepte de classe és el que és, i pujar de classe és l’excepció, una excepció que en qualsevol moment pot ser neutralitzada pel que té d’amenaça. Per això és tan important que els nouvinguts tinguin clar el seu lloc i no vulguin excedir-se. Al llarg de tot el llibre la protagonista veu com és tolerada, i ben justet, dona i negra i llesta i triomfadora? És massa, per què jutjar a algú pel que fa quan és més simple centrar-nos en qui és? Com a triomfadora fa classes de motivació en escoles, és un model a seguir, és el que la societat diu que vol, però no el que vol realment.

Millor cas possible: aquestes criatures creixen, s’integren, aconsegueixen feina i aboquen diners a cabassos a un govern que els dirà eternament que no són anglesos. Que això no és casa seva.

¿Hauria de dir això?

No espereu un llibre que desenvolupi totes les possibilitats o que us expliqui una història amb tots els elements. Aquí ens fa un retrat d’un moment bastant concret, d’una situació que va molt més enllà del fet personal i individual, tot plegat amb una economia de mitjans enorme. El llibre té 110 pàgines, i una escriptura amb certa fragmentació. M’ha recordat una mica els llibres de Maggie Nelson, tot i ser un altre estil i una altra temàtica, però també als marges de la “normalitat” en un cas sexual i en aquest racial, tot i que el veritable factor no és tant el color de pell com l’econòmic, venir de família pobra, o modesta, o classe treballadora i intentar ascendir. Un llibre molt recomanable, que es llegeix en una revolada i que dona una visió del Regne Unit des d’un punt de vista una mica diferent (tot i que cada cop hi ha més escriptors d’èxit provinents o amb arrels a les seves antigues colònies).

(Visited 18 times, 1 visits today)