Retrat de Mercè Rodoreda / Mercè Ibarz

Mercè Rodoreda és una de les grans, ja n’he ressenyat alguns llibres, i els que han de venir. Però aquest és el primer llibre sobre ella que agafo, i de la mà d’una escriptora com la Mercè Ibarz (en aquesta entrevista en parla). Em disposo a llegir aquest Retrat de Mercè Rodoreda, una autora que em sembla conèixer força després de llegir les seves Cartes amb Joan Sales, i també alguns dels seus llibres i contes.

Segon la mateixa autora és un llibre sobre Mercè Rodoreda i també un llibre literari de Mercè Ibarz, així que l’etiqueta i categoria de No-Ficció és una mica dubtosa. Perquè la vida de Mercè Rodoreda sens dubte donaria per a una novel·la. La generació marcada per la Guerra Civil Espanyola i l’exili a França i allà la Segona Guerra Mundial, amb una família que havia deixat aquí i de la que cada cop estava més distanciada en un exili que era molt i molt llarg.

Rodoreda de jove. [Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda]

Havia començat a escriure com a manera de fugir. “Estava desesperada”, confessa anys després en una conversa distesa i fluida amb la realitzadora de televisió Mercè Vilaret, amb rampells de franquesa. “Necessitava obrir-me una finestra. Estava molt tancada”. Hi ha un silenci, i continua: “Era filla única i m’havia casat molt jove. No podia fer res més. No podia anar a la Universitat, perquè tampoc tenia estudis. L’única cosa que podia fer era escriure. Va ser una fugida”. La confessió és un exemple de l’argumentació de Virginia Woolf a Londres entre 1929 i 1931: en els mateixos anys, Rodoreda s’adona que llapis i paper són potser les úniques eines públiques que permeten a una dona jove encetar una professió creativa, escriure. Té poc més de vint anys, un fill de mesos i un marit catorze anys més gran, de qui no sap com separar-se: també és el germà gran de la seva mare, i l’únic amb cabals de la família Rodoreda-Gurguí.

Descrivia als seus llibres una ciutat que li era absolutament desconeguda quan hi va tornar. Com tants exiliats, tenia la sensació de no ser d’enlloc. El llibre també parla per sobre (no és pas un llibre de safareig) sobre alguns dels homes de la vida de Mercè Rodoreda, a part del seu marit i oncle —que també és una idea que déu-n’hi-do…—. Un d’ells, per exemple Andreu Nin.

Mercè era setze anys més jove. L’hivern de 1936 en té vint-i-vuit i ell quaranta-quatre. Des de l’esclat republicà de 1931 es mira en el mirall dels mitjans informatius: des de dins com a redactora-editora, entrevistadora o contista, des de fora com a autora d’una certa fama per les quatre novel·les publicades. És vista com una dona audaç, atractiva i decidida, que crida l’atenció i escriu novel·les atrevides. Té aura de modernitat, en aquells anys en què el catalanisme cultural avança. Andreu Nin també és audaç. Representa l’aspecte complementari de les aspiracions de la modernitat catalanista: la revolució radical i culta. Com van connectar aquelles dues sensibilitats, torno a dir que els seus fantasmes ho saben.

L’experiència de la guerra, comuna i generacional, però que va afectar a tothom de maneres ben diferents.

Bombing of the Castell de Montjuïc 1938 © myBCN Loves Barcelona, Creative Commons.

De la pèrdua del món conegut Rodoreda no se’n refarà mai. L’experiència de la pèrdua, la trasbalsada ingenuïtat amorosa i la derrota de la guerra minen la seva imaginació: també en el sentit que li forneixen una mina creativa. A partir d’ara, la seva obra es mourà entre dos pols, els marasmes de l’oblit i la fascinació per tot allò que brolla de la guerra. Com un pèndol i un sensor dels temps. A l’escolta de la poesia que viu en el cor de la catàstrofe humana.

L’altra relació que manté Rodoreda és amb Francesc Trabal, que està casat. Sembla que aquesta és una constant en Mercè Rodoreda. Si la república era llibertat, ella s’hi va abraçar. També era una escapatòria d’un matrimoni infeliç i una existència molt limitada, Rodoreda surt de la cleda amb totes les conseqüències.

Estan units per una comunió d’interessos creatius, polítics i professionals tant o més que per l’atracció eròtica. Tots dos havien adoptat els aires de la provocació i de l’exhibicionisme en les seves novel·les i col·laboracions periodístiques. Per Trabal la literatura és una fugida del seu avorrit ofici de procurador de tribunals. En la primera versió d’Aloma, el gat que aconsella llegir i no casar-se “feia cara de procurador de tribunals”. També hi apareix un escriptor modern, Joaquim, que es caracteritza per “servar l’humor”, com Trabal, i flirteja amb gràcia i elegància culta amb Aloma: és l’únic capítol de la novel·la que transmet aire fresc i un somriure. Va suprimir després les referències al procurador de tribunals i a l’humor de Joaquim. Les supressions potser van ser provocades pel que havia passat després de l’exili de Roissy —però són literàriament de doldre.

Amb altres exiliats “intel·lectuals” va anar a parar a Roissy-en-Brie, un petit municipi a pocs kilòmetres de París. Allà va sortir una altra relació, va deixar Francesc Trabal —que estava allà amb la seva dona legítima— i s’acosta al que serà el seu company de vida: Armand Obiols —de nom real Joan Prat—. Les seves condicions de vida, en general, són bones, en un moment en què molts altres catalans i espanyols que havien travessat la frontera s’amuntegaven als sinistres camps de presoners francesos.

Hôtel de Ville Roissy-en-Brie

Disposaran de les golfes i de les habitacions del servei. Mengen als menjadors comunitaris, i fins a la declaració de la guerra europea tenen cuiner i dues noies els serveixen a taula.[…] Homes i dones es tracten de vós. S’hi estaran gairebé un any. Temps de gràcia en aquests anys de refugiats maltractats als camps francesos de la frontera. Roissy o el privilegi.

Tot plegat no va fer gens fàcil la convivència en aquell castell i es van formar bàndols. D’una manera molt significativa l’única assenyalada va ser Mercè Rodoreda. Ja quan va començar la Segona Guerra Mundial va deixar el castell francès i va anar rodant, Bordeus, París, i tot per acabar finalment establerta de manera més o menys fixa a Ginebra, ja el 1953. Abans, però, entre tant rebombori mundial i nomadisme ha pogut escapar-se de tornada. Han passat deu anys, ha deixat un marit i un fill, i també a sa mare.

Mercè no aconsegueix anar-hi fins al juny de 1949, pel tancament de fronteres i després potser per indecisió. Hi entrarà clandestinament, en un cotxe de l’ambaixada francesa que li han procurat a París. La postguerra a la ciutat que trobarà deu anys després de sortir cap a l’exili és devastadora. Comprèn que no s’hi pot quedar, que no hi podrà subsistir. Joan Gurguí, que continua tenint l’estatut legal de marit seu, no la pensa ajudar, ni tan sols ajuda la seva germana. […] Mercè evita parlar-li com a esposa, se li adreça com a neboda. S’hi està dos mesos. “Vaig per Barcelona com un fantasma sense contacte amb res”, escriu a Obiols.

Una cosa que m’agrada d’aquest llibre és que es parla de la relació de Mercè Rodoreda amb altres escriptors, com per exemple amb Julio Cortázar.

Ella no va oblidar Cortázar. L’únic important era escriure. Per la seva banda, l’argentí prendria una decisió literària que no em costa gens d’interpretar com un homenatge als seus amics: a Rayuela, a les primeres pàgines, el protagonista Oliveira coneix a la magnètica Maga al carrer de Cherche-Midi, on Obiols i Rodoreda residien a París i on potser alguna vegada es van trobar.

També es menciona la simultaneïtat de publicació d’El carrer de les camèlies i Últimas tardes con Teresa, dues novel·les amb parts situades al Carmel. El Pijoaparte de Marsé hi viu, i hi passarà la Cecília Ce, com la mateixa Rodoreda, que hi anava a veure el seu editor a casa seva —i encara seu de l’editorial— al capdamunt de la muntanya pelada. També en aquells anys un altre autor jove, Francesc Candel, retratava els suburbis a Donde la ciudad cambia su nombre. El pelegrinatge de Cecília Ce pel Carmel, pel Xino, pel Somorrostro… és un dels retrats d’una part de la ciutat que està desapareixent.

© Arxiu Joan Sales.

Però abans d’El carrer de les camèlies va arribar La plaça del diamant, i la seva relació amb Club Editor i Joan Sales.

Per a Sales La plaça del Diamant és un impuls del seu projecte editorial i també un motor de la seva vida personal. La relació amb Rodoreda, molt sentida per ell, intensa. Es consagra en gran mesura als seus llibres, moure’n les traduccions, evitar-li qualsevol mena de problema amb la censura franquista, respectar el seu ritme de producció i alhora encoratjar-la, i procurar-li la possibilitat de premis literaris ben dotats. És un interlocutor literari i la seva casa a la muntanya del Carmel, a Barcelona —que havia construït amb la seva dona, Núria Folch, en tornar de l’exili—, serà un cert refugi per a la recelosa Mercè quan prengui el pols de l’obcecat i entremetedor Sales i s’esbravin les picabaralles entre autora i editor.

El Carmel – Barcelona © Toni Hermoso Pulido, Creative Commons.

El seu jardí, aspre i resistent, els meandres que permeten abastar la ciutat des d’un barri popular i aleshores encara bohemi, apareix en perspectiva com a espai fèrtil per a l’escriptora.

El següent fragment és molt interessant, integra Rodoreda en les novel·les i les tendències del seu temps. Alguns dels seus escenaris no només els ha triat ella, altres artistes també els retrataran. No estava en cap grup o capelleta, però com a escriptora del seu moment no era aliena a algunes corrents, com per exemple els escenaris de Juan Marsé o de Francesc Candel.

[…], Cecília recorre la ciutat en els dies i les setmanes immediatament posteriors a la guerra, que està dita de passada, des de la frontera de Gràcia amb el Guinardó i el Carmel, barris que aviat emergiran com a escenaris privilegiats d’un jove autor, Juan Marsé. Cecília va a parar primer a un barri de barraques.

© Francesc Català-Roca.

El Somorrostro aleshores era el regne negre de la dama gitana Carmen Amaya, però en el de Rodoreda no hi ha res que l’alegri. […] Visibilitat en la seva viutat dels emigrants, dels nous catalans als quals estava donant la veu un escriptor més jove. Francesc Candel havia publicat el 1957 la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre, i quan Rodoreda escriu a Ginebra El carrer de les Camèlies, ell està acabant al barri del Port barceloní el seu reportatge Els altres catalans, de 1964.

Aquesta relació va ser molt fructífera per ambdues bandes, Sales venia llibres i Rodoreda trobava els seus lectors tot i viure lluny de casa. Les seves Cartes, com ja he dit abans, expliquen molt bé aquesta relació i el que va significar. A la part final arribem als comentaris sobre els seus dos darrers llibres, Quanta, quanta guerra i també La mort i la primavera, una novel·la d’una bellesa absolutament brutal tot i no estar acabada (es va publicar pòstumament, ordenant els papers com es va poder).

En definitiva, aquest llibre és perfecte per tenir una perspectiva de la vida i l’obra de Mercè Rodoreda i de com estaven interrelacionades, com no podia ser d’una altra manera. Es llegeix molt bé, no com una novel·la però déu-n’hi-do. Una aproximació de primera a l’univers narratiu de Mercè Rodoreda, les seves circumstàncies i el seu context, i una invitació a fer el millor que es pot fer: agafar els llibres de Mercè Rodoreda i anar-los llegint, tots ells i si pot ser més d’un cop.

(Visited 75 times, 1 visits today)