Repassada: Mercè Rodoreda

No es parla de Mercè Rodoreda com “la jefa” per res, estem davant d’una autèntica geganta de les nostres lletres. Si li haguessin donat el Nobel, hauria estat una notícia molt celebrada, però gens sorprenent, aquest és el nivell. Forma part d’aquest triumvirat dels millors escriptors catalans, juntament amb Josep Pla i Salvador Espriu. No hi ha gaire discussió en això, en el lloc on posar a cadascun d’aquests gegants al podi potser sí, però no em dedicaré a això.

Biografia molt ràpida: neix a Barcelona el 1908, és de casa bona, va poc a l’escola i sobretot aprèn a casa. Passió per les lletres. Es casa amb el seu oncle catorze anys més gran, allò és un desastre (previsible). Publica algunes coses i sobretot Aloma. Arriba la guerra i tot salta pels aires.

Va ser una de les que va fugir a bord del bibliobús quan les tropes franquistes estaven a punt d’entrar a Barcelona. Aquí hi va deixar el marit, la mare i un fill, creia que tornaria aviat. No va anar pas als camps de presoners de la Catalunya Nord, ella i altres intel·lectuals van anar a un castell a Roissy-en-Brie on disposaven de servei, van estar prou bé. Però una fugida que creien temporal es va convertir en un exili i, a sobre, es van trobar amb la Segona Guerra Mundial sacsejant Europa. Amb el temps i després de moltes voltes va acabar establerta a Ginebra, i des d’allà, quan podia, perquè havia de treballar per viure, escrivia.

I arribem a la Colometa, novel·la que va presentar sense èxit al Premi Sant Jordi. Josep Pla va oposar-se molt fort a premiar la novel·la, però un altre membre del jurat, Joan Fuster, va veure que allà hi havia una joia i li va recomanar a Joan Sales (Club Editor) que anés pel llibre. Tot això ho trobareu al recull de la seva correspondència, que va començar així:

Distingida senyora:

Ens interessaria, amb vistes a la possible publicació dins la col·lecció del CLUB DELS NOVEL·LISTES, llegir la seva obra Colometa, de la qual ens ha parlat en Joan Fuster, membre del jurat del premi Sant Jordi.

Li escriurà en el mateix sentit en Xavier Benguerel, que es troba actualment a Santiago de Xile, on haurà de continuar per espai de tres mesos; però entre tant he volgut escriure-li directament per guanyar temps.

Ja des d’ara, i sense prejutjar la decisió (que només pot prendre el comité de lectura del CLUB), voldria suggerir-li la conveniència d’un canvi de títol.

Sense més per avui i desitjant-li un feliç Nadal, la saluda amb tot afecte.

Joan Sales

I a partir d’aquí, amb la Colometa sota el nou títol de La plaça del diamant, la resta és història, com se sol dir. Mercè Rodoreda les va passar canutes, va viure i sobreviure a dues guerres, va anar d’una banda a l’altra, però no va deixar d’escriure. Sobre La plaça de diamant és molt el que s’ha escrit. És un gran llibre, aparentment senzill, sembla fàcil i al principi la protagonista pot semblar una mica bleda. Res d’això, és una supervivent, com ho era el país. Una dona que pateix les conseqüències d’una guerra, d’una cosa que fan els homes, i a ella li queda la rereguarda, els fills, esperar un retorn que no es produeix i continuar vivint i alimentant els fills, sabent perfectament que estava en el bàndol perdedor. Hi ha moltes edicions, i fins i tot una adaptació televisiva en sèrie i que també es va muntar com a pel·lícula. Sí, el llibre és millor, però va quedar una adaptació més que digna.

La història d’Aloma té molt de la seva pròpia vida, però les seves vivències més dures, les de la guerra i l’exili apareixen als contes. Uns contes pràcticament perfectes, unes obres d’art. No són la lectura més planera per començar amb Rodoreda, i també va a gustos. Unes peces a les quals no se li poden posar peròs, es poden trobar recopilacions a Tots els contes. És literatura d’alta volada.

A veure, Aloma, La plaça del diamant, els contes… i les novel·les, el seu gènere. La relació amb Joan Sales va ser prou bona perquè li publiqués tot, i a partir de La plaça del diamant cada nova obra anava al capdamunt de la muntanya pelada, a la casa de Joan Sales i seu de l’editorial. Tenim El carrer de les camèlies, Quanta quanta guerra, Jardí vora el mar i Mirall trencat.

El carrer de les camèlies l’he ressenyat. Quanta quanta guerra no li va agradar ni a Joan Sales, que s’esperava una altra cosa, però el va publicar. Jo l’he de tornar a llegir. I Jardí vora el mar? A mi m’encanta, em sembla un llibre magnífic, rodó, ple de poesia, barroc a vegades… a l’autora també li encantava. De fet, el va enviar a un premi, i com que no el va guanyar, de l’emprenyada va escriure en un mes La plaça del diamant. Bé, la primera versió. Potser la seva història no és tan universal ni ens agafa tant com la de la Colometa, però jo no me’l perdria.

Mirall trencat està ressenyat i també La mort i la primavera, la seva gran novel·la inacabada. Només diré que si l’hagués pogut acabar seria recordada com l’autora de La mort i la primavera i no de La plaça del diamant, així de bo és el llibre. També és estrany i a mitges, però amb això darrer no hi ha gaire remei.

Pel que fa a la seva biografia va viure al llarg dels anys amb Armand Obiols (nom de guerra) que anava vivint entre Ginebra i Viena. Quan va quedar-se ingressat a Viena, Mercè va descobrir que allà també hi tenia una dona. La família d’aquí… no va acabar bé amb sa mare, ni amb el seu marit, ni amb el seu fill que, a més a més, patia una malaltia mental. Els seus darrers anys ja es va instal·lar a Romanyà de la Selva, en una casa on va viure fins que, als 74 anys, va morir víctima d’un càncer de fetge que li va ser diagnosticat ja molt avançat. Curiosament, ella i el seu editor Joan Sales van morir amb poca diferència, ella el 13 d’abril i ell el 12 novembre de 1983, poc més de mig any.

Algun consell amb Rodoreda? Doncs llegir-la. Començar per la trilogia “clàssica”: Aloma, La plaça del diamant i Mirall trencat, i a partir d’aquí les altres novel·les. Però sí aquestes tres no us diuen res, clarament és una autora amb qui no gaudireu. Se’m fa estrany, però suposo que és possible.

Van sortint noves edicions dels seus llibres i també estudis sobre ella, per exemple el Retrat de Mercè Rodoreda. També tinc a la lleixa de pendents per llegir Anys de barbàrie. És una autora merescudament estudiada, però si hagués de recomanar un text no-literari per acostar-nos a ella recomano la seva correspondència amb Joan Sales. I paro ja, que podria anar parlant i parlant i tampoc es tracta d’avorrir el personal.