Repassada: Juan Marsé

És un dels nostres millors autors. La Viquipèdia el defineix com un escriptor català en llengua castellana, i em sembla una manera simple i efectiva de definir a Juan Marsé.

Als seus darrers anys va ser una figura més controvertida per la seva oposició total al procés independentista i, de fet, a tots els polítics, una cosa que realment ha estat una constant al llarg de la seva carrera. Ell escriu, i considera que un escriptor s’ha de dedicar a escriure i la política i els polítics ben lluny. Era enemic de tots els polítics, tenia especial tírria als convergents i… bé, a gairebé tots. No es pot dir que fos més d’un o un altre, hi havia algun partit al qual no odiava tant, però ja està. Però si ens oblidem de si les seves opinions ens molen o no, el que tenim és un escriptor de primeríssim nivell.

Escriptor català en llengua castellana? Sí, i potser això mereix una explicació. Juan Marsé va néixer i créixer a Catalunya, i la seva llengua materna era el català, i en gran part era el català la llengua del carrer a Barcelona (ens pot semblar estrany vist ara), a gran part de Barcelona almenys. Però a les escoles el català no existia, no es feia servir i, evidentment, no s’ensenyava. Per tant, Marsé, i d’altres, es trobaven que l’idioma que sabien escriure i fer servir bé era el castellà i no el català. Això, per una banda.

Per l’altra banda la situació de català era complicada. Des del final de la guerra fins a 1947 no es podien imprimir llibres en català, ni diaris, ni ràdio, ni televisió —que trigaria encara una bona pila d’anys en arribar—, ni teatre, ni —i això és important— cinema. A partir dels cinquanta es va començar a permetre una mica, a tolerar-ho, gairebé d’amagat. Tot el que es feia en català no és que fos minoritari, era minoritzat.

Si sumem els dos factors ens trobem que Juan Marsé hauria hagut d’aprendre català pel seu compte, que no era fàcil ni gratis. A més no tenia temps, perquè des dels catorze anys que treballava en un taller de joieria per col·laborar amb l’economia familiar. Escrivint en castellà tenia possibilitats, poques, de viure del que escrivia, que li toqués la loteria. En català no. Veient el que li costaria i el que en podria treure va decidir no fer el pas. Si hagués crescut en un ambient més lingüísticament normal és possible —i lògic— que el seu idioma literari hauria estat el català. Ell mateix, si li plantejaven aquesta hipòtesi, reconeixia que sí, que podria haver anat així, però la cosa va anar com va anar.

M’ha quedat una introducció molt llarga, però trobo que calia explicar això bé. O com a mínim intentar-ho. Podeu trobar més informació a la molt recomanable biografia Mientras llega la felicidad.

Anem per als llibres! Deixant de banda els contes (hi tornaré després) el seu primer llibre va ser Encerrados con un solo juguete (1960). Una primera novel·la que a mi em va semblar claustrofòbica, amb molts elements de Marsé, sí, una carta de presentació contundent, però potser no és el seu llibre més rodó, ni el millor per entrar-hi. Hi haurà opinions per a tots els gustos.

El 1962 arriba Esta cara de la Luna. Es va proposar escriure el llibre en uns pocs mesos, suposo que per veure si podria “produir” a un ritme suficient per a viure’n. Va aconseguir el llibre, el va publicar, però en va quedar tan descontent que no s’ha reeditat. És una peça de col·leccionista, tot i que l’autor reconeixia que no valia. Algun dia me’l llegiré, a les biblioteques de la província de Barcelona n’hi ha un total de 2 exemplars.

Un inici prometedor, una novel·la fallida —segons ell mateix—, i el 1966, ara ja sí, guanya el premi Biblioteca Breve amb la novel·la que, merescudament, el va catapultar a la fama: Últimas tardes con Teresa. Una història que podria ser d’amor, o de lluita de classes, però que és tot això i més. El Pijoaparte, xarnego que viu a les barraques del Carmel, i la Teresa, la nena rica de casa bona, i el flirteig que mantenen, als anys 50-60. Un flirteig en què cadascú s’enamora d’allò que s’imagina que és l’altre. La Teresa vol veure un Pijoaparte com un obrer compromès amb consciència política i de classe, un lluitador; i el Pijoaparte veu Teresa com un gran braguetazo, com l’entrada al món ric al qual creu tenir dret. Cap dels dos veu el que de veritat és l’altre. Es diu que tots els empresaris que tenien filles d’aquella edat van quedar aterrits per la possibilitat que el que es narrava al llibre els passés a ells. Al final, el que es diu passar, doncs no passa res, pertanyen a mons oposats. I per més que s’hi vulgui veure una contraposició entre immigrants i catalans de soca-rel, és simplement rics i pobres, una bretxa social que no entén de llengües. Encara que s’hagi dit que aquest retrat de la burgesia i dels “nens consentits universitaris”, cruel i despietat, el va fer guanyar-se l’animadversió de la classe política (els polítics dels setanta eren els universitaris dels cinquanta).

Si el llibre us deixa amb ganes de més, hi ha la continuació. No oficial, però vaja, tot encaixa, tot i que reduir La oscura història de la prima Montse a una continuació no seria just. És un gran llibre, ambientat una mica després i en un moment en què hi ha una mica de canvis. L’església, sobretot, s’està intentant modernitzar, acostar a la gent, i també hi ha gent que va prenent posicions pels canvis polítics que no trigaran gaire a esdevenir. Els trepes i els capellans, dos tipus de persones que Marsé no suportava.

No repassaré totes les obres de Marsé. De fet, es mereixen una relectura i no crec que trigui gaire, però vull parlar d’algunes i, com que les he ressenyat, serà ràpid.

Caligrafía de los sueños —també en aquesta entrada més antiga— i Esa puta tan distinguidatambé en català— formen un binomi molt autobiogràfic de Juan Marsé. Els elements autobiogràfics en ell són normals, però aquí es deixa anar completament i tenim el primer llibre en què aprèn a escriure, a somiar, en el marc d’una Barcelona derrotada i una família amb molts problemes per arribar a final de mes. Una pàgina de la biografia de Marsé serviria com a resum de Caligrafia… sense tocar ni una coma. I a l’altra novel·la tenim ja l’escriptor madur, tirant a gran, que té un encàrrec per fer un guió de cinema amb els seus temes de sempre. Marsé va ser un gran cinèfil, però totes les adaptacions de novel·les seves a la pantalla van ser “poc reeixides”, sent benèvol. No se’n salva cap, però si us atreviu hi ha adaptacions —afortunadament difícils de trobar— d’Últimas tardes con Teresa, La oscura historia de la prima Montse, La muchacha de las bragas de oro, El amante bilingüe, El embrujo de Shangai, Si te dicen que caí i Canciones de amor en Lolita’s Club. El llibre traspua un amor per uns escenaris bàsics per a ell —els cines de barri—, i una recreació de les seves lluites amb directors-productors i aquesta gent amb qui mai ha aconseguit tenir bona sintonia. Un llibre pel Marsé que comença i un pel Marsé que ja ha assolit el que es proposava i que comença a notar que va de baixada. Un binomi de novel·les que quasi es poden llegir com una aproximació autobiogràfica força encertada.

Fotografia treta d’aquesta pàgina.

I els contes. Tot i que Marsé és novel·lista ha treballat el gènere i podem trobar reunits tots els seus contes en volums com aquest. Són contes molt bons i poden servir com un tast de Marsé, tocant tots els seus temes amb el seu particular estil. No arriben al nivell de les novel·les, però mereixen ser tinguts molt en compte. I si sou uns enamorats dels contes ni us ho penseu, després de llegir-los tindreu molt clar si Marsé és o no un autor per a vosaltres.

Només em falta per llegir de Juan Marsé els llibres Rabos de lagartija, Ronda del Guinardó i Un día volveré, almenys dels que va publicar en vida. Faltarien el Viaje al Sur i les Notas para unas memorias que nunca escribiré, que ja són pòstums, a més de gran part de la seva obra periodística. Però una relectura d’Últimas tardes… i La oscura historia… comença a ser pràcticament urgent. Si voleu la meva recomanació, serien aquests dos llibres. Si sou més de novel·les molt més autobiogràfiques, el binomi Caligrafía de los sueños / Esa puta tan distinguida. I si preferiu contes, també en teniu per triar. No hi ha excusa per no llegir a Juan Marsé!

(Visited 16 times, 1 visits today)