Repassada: Hunter S. Thompson

Amb Hunter S. Thompson em passa una cosa curiosa, m’agrada la seva actitud, la seva filosofia i la seva manera d’afrontar la vida i la literatura, però després els seus llibres ja no m’agraden tant. M’agraden, però potser després de llegir altres coses resulta que quan està encorsetat i ha de fer una novel·la el resultat no em fa tot el pes, tot i que difícilment es pot qualificar Miedo y asco en Las Vegas com a novel·la encorsetada, però m’estic desviant del tema.

Hunter Stockton Thompson neix a Louisville, Kentucky (EUA) el 1937 i des de sempre va tenir tendència a escriure i ficar-se en problemes, dues coses que el van portar de cap al periodisme. A nivell biogràfic la seva vida va acabar el 2005 quan es va fotre un tret al cap, poc després les seves cendres van ser disparades des d’un canó en un funeral privat. Què va fer entre els anys 1937 i 2005? Anem-hi!

Hunter era periodista, i no li feia por ficar-se en problemes, cosa que el feia un periodista emprenyador i molest i, per tant, interessant. Amb el periodisme es guanyava la vida, d’aquella manera però encara eren els anys en que es pagava relativament bé, evidentment s’ho reventava tot tal com li arribava, però això és un altre tema. Alguna de les seves aventures periodístiques el van dur a Puerto Rico, on va aprofitar per escriure El diario del ron. La descripció que fa a la novel·la del lloc on treballa és per emmarcar (a veure, és novel·la, però m’imagino que la realitat no seria gaire diferent):

Para el News trabajaba todo tipo de personas: desde radicales desaforados que querían rajar el mundo por la mitad para volver a empezar desde el principio a gacetilleros cansados, de panza abultada por la cerveza, que no querían más que vivir lo que les quedaba de vida en paz antes de que una panda de lunáticos rajaran el mundo por la mitad para volver a empezar desde el principio.
Y abarcaban toda la gama imaginable: desde genuinos talentos y hombres honrados hasta perdedores degenerados y sin esperanza que apenas sabrían escribir como es debido una postal: gente necia y fugitivos y borrachos peligrosos, un cubano que robaba en las tiendas y que llevaba una pistola bajo la axila, un mexicano medio tonto que acosaba sexualmente a niños pequeños, macarras y pederastas y desechos humanos de toda clase y condición, la mayoría de los cuales trabajaba justo el tiempo suficiente para poder pagarse unos tragos y un billete de avión.

Però sobretot era periodista i molts dels seus llibres són això, periodisme i articles recopilats amb criteris diversos per exemple a La gran caza del tiburón o La maldición de Lono, però hi ha un llibre de periodisme seu que mereix que ens hi aturem una mica, el que va dedicar als Hell’s Angels.

Les bandes moteres, una imatge de llibertat, com si fossin els darrers cowboys… De fet hi havia molts ex-soldats amb tot el seu trauma i molts marginats i delinqüents de baix nivell. Però la imatge de les Harleys en manada per les carreteres, atronant amb el seu so… i les pel·lícules com Easy Rider o sobretot Salvaje rodada precisament per advertir als joves dels perills d’aquestes bandes i aconseguint l’efecte contrari… Era un tema, i en mans de la premsa sensacionalista dirigida a la molt recatada societat americana era un gran tema, l’altre gran tema era el comunisme però els moters en qualsevol cas carregaven molt cap a la dreta. I un gran tema necessita un gran llibre, Hunter el va fer, va passar-se més d’un any sortint regularment amb els Angels, entrevistant-los, seguint algunes noticies i processos, els seus comunicats, etc.

Amb aquest llibre li va arribar el reconeixement i la fama (i també alguna pallissa, tot i que això és més dubtós), va fer una gran feina i el seu llibre és imprescindible per qualsevol que vulgui saber què era la cultura motera als anys 60 i 70.

Más o menos por entonces, empezó a deteriorarse mi prolongada relación con los Ángeles. Toda la ironía desapareció en cuanto empezaron a creer en sus propios sueltos de prensa, y ya no resultaba nada diverido beber con ellos.[…] Ver a los Ángeles como portadores de la vieja tradición “individualista que hizo grande a este país” es un medio indoloro de no querer verles como lo que realmente son: no un resto romántico, sino la primera oleada de un futuro para el que nuestra historia no nos ha preparado. Los Ángeles son prototipos.[…]
Muchos Ángeles entienden lo que son, pero no por qué, y están lo bastante bien asentados en sus verdades eternas como para saber que muy pocos sapos de este mundo son príncipes encantandos de incógnito. La mayoría son simplemente sapos, y por muchas doncellas mágicas a las que besen o violen, lo seguirán siendo.

L’èxit i els beneficis del llibre li van permetre sobretot “comprar temps”, intentar col·locar El diario del ron amb algunes esperances que no ho llencessin a la paperera només rebre-ho, però en general va poder guanyar un cert status dins la professió, cobrar una mica més i triar els temes que volia cobrir. Amb el congrés demòcrata de 1968 va quedar encasellat com a periodista polític, un fet que potser explica que se’l conegui relativament poc fora dels Estats Units, sobretot quan els seus articles ja no eren sobre polítics actual, era un tema eminentment local per molt que els Estats Units creguin que qualsevol cosa seva és un tema mundial. Aquell congrès i aquell 1968 ha estat assenyalat per molta gent com el final dels anys 60, i el final dels lemes hippies de pau i amor, el setanta seria una década molt més tenebrosa, sobretot amb personatges tan sinistres i execrables com Nixon.

Al fin y al cabo, yo era un miembro de la prensa oficial, con derecho a entrar en todas partes. Del cuello me colgaba la preciada chapa magnética, la misma por la que había recibido un golpe de porra en el estómago al querer cruzar un cordón de la policía. Había enseñado la chapa y había seguido andando, pero un poli me asió del brazo. “Eso no es un pase de prensa”, dijo. Se lo puse bajo la nariz. “¿Qué coño cree que es entonces?” Y mientras lo miraba a la cara, el estómago se me retrajo hasta la columna; utilizaba la porra como una lanza, sujetándola con las dos mano, y me la clavó por encima del cinturón. En aquel momento, allí en Chicago, decidí votar Nixon.

Possiblement aquests siguin els dos fets més destacables i que més el van situar com a referent periodístic, el llibre sobre els Àngels de l’Infern i la seva cobertura del congrés demòcrata de Xicago el 1968.

Però després es va haver de desmuntar com a referent periodístic… i inventaria el gonzo! Bàsicament no tenia ni idea de que coi fer perquè havia d’enviar un article i els seus records del que havia passat eren… diguem que nebulosos… va agafar les notes que havia pres i… bé, ell mateix ho explica:

Es un artículo de mierda, un clásico del periodismo irresponsable, pero para hacerlo tuve que encerrarme durante 3 días en un hotel de NY, con los recaderos llevándose las páginas conforme las escribía y mandándolas por el Telecopier a San Francisco, donde estaba el impresor de plantón y haciendo horas extras. Una forma horrible de escribir.

I si voleu veure què deu ser això del gonzo traduït a una novel·la teniu Miedo y asco en Las Vegas, i si voleu saber com quedaria en pel·lícula doncs també hi ha una pel·lícula.

Lamentablement gran part de la seva obra aquí és introbable perquè mai s’ha arribat a publicar, i si mirem en català el buit és absolut. La novel·la Miedo… la primera El diario del ron i el seu periodisme més, com dir-ne, per tots els públics o potser els menys polítics, trobo que és una pena. I trobo que en els seus darrers anys, amb el seu intent de salt a la política amb el Freak Power són d’allò més interessants tot i que el senyor ja anés molt passat de frenada.

Un individu excessiu, un opinador mordaç, un malparlat sense remei, insubornable (bé, tampoc mai ningú ho va intentar) i sí, bastant genial. També fotia troles cada dos per tres, no està clar que els Hell’s Angels l’apallissessin, com no estan clares moltes de les coses que s’atribuia. També tenia fama de pirat per les armes, misògin i ser un persona bastant despreciable, toca separar la persona de l’obra, com en tants altres casos.

Possiblement hauria merescut millor sort com a novel·lista, i també que més editors estrangers s’interessessin pel seu periodisme, o que algun editor en català s’atrevís amb ell, i el que estaria molt bé és que el volum de cartes que va publicar Anagrama tingui una continuació i arribi més enllà, que ens vam quedar al 1976 i el senyor no va morir fins al 2005, són quasi 30 anys de res!