Repassada: Charles Bukowski

Era el darrer any a la universitat, i pel meu vintè aniversari alguns companys em van regalar un llibre, era Mujeres, de Charles Bukowski, en l’edició de Compactos Anagrama, el regal em va agradar, no sabia qui era Bukowski, no n’havia sentit a parlar mai (i no hi havia internet per resoldre el tema en qüestió de segons, bé internet sí existia però no als nivells d’ara que la portem a la butxaca). I em vaig llegir el llibre, i vaig flipar. Amb el temps va ser un els meus escriptors de capçalera del que m’he llegit tot el que m’ha arribat.

Va nèixer a Andernach el 1920, un petit i encantador poble alemany on absolutament res indica que sigui el seu poble natal (o almenys quan hi vaig ser, no ho vaig veure), però de seguida va marxar amb els seus pares als Estats Units i es va establir a Los Angeles on va viure pràcticament tota la seva vida.

No va tenir una infància fàcil, el pare el maltractava, no era gaire bon estudiant i va tenir tot tipus de feines que amb prou feines el mantenien fora de la indigència. Les dones i l’alcohol i la literatura i les apostes (en ordre variable) eren l’única escapatòria d’una existència gris. Anava publicant poesies i articles en revistes underground (Escritos de un viejo indecente potser sigui el recopilatori més destacat de la seva vessant més periodística, tot que de vegades els seus articles eren contes, tenia total llibertat), alguns contes de tant en tant i finalment un editor li va preguntar quants diners necessitaria per dedicar-se només a escriure. Va dir una xifra, l’editor la va cobrir, Henry Charles Bukowski va anar a l’oficina central de correus a presentar la seva renúncia (era carter) i en poc més d’un mes va enllestir l’esborrany de la seva primera novel·la Post Office, Cartero en castellà i Correus en català.

Firma com a Charles, el seu segon nom o middle name (Karl realment) perquè Henry no deixava de ser el nom de son pare de qui no volia saber-ne absolutament res (va fer una festa quan va morir, aquest era el nivell del seu odi). Però la gent el conexia com a Henry, Hank, i el seu principal personatge i alter ego es diria Henry Chinaski, Hank pels amics. Encara no existia això que ara s’anomena la “literatura del jo” (un dels noms més estúpids mai creats), els llibres de Bukowski eren senzillament molt autobiogràfics, i llestos, és a dir que la seva autobiografia es troba als seus llibres, sobretot a les novel·les, de fet Henry Chinaski va ser sens dubte el millor personatge de Charles Bukowski. Repassem doncs aquesta biografia novel·lada.

La senda del perdedor és la seva infantesa i primera joventut, els inicis marcats sobretot per la pobresa i pels maltractaments per part de son pare, i també per un acné realment bèstia que li va deixar la cara amb cicatrius permanents. Però el principi està més enrere, encara a Europa.

La primera cosa que recuerdo es estar debajo de algo. Era una mesa, veía la pata de una mesa, veía las piernas de la gente, y una parte del mantel colgando. Estaba oscuro allí debajo, me gustaba estar ahí. Debió haber sido en Alemania, yo debía tener entre uno y dos años de edad. Era en 1922. Me sentía bien bajo la mesa. Nadie parecía darse cuenta de que yo estaba allí. La luz del sol se reflejaba en la alfombra y en las piernas de la gente. Me gustaba la luz del sol. Las piernas de la gente no eran interesantes, no eran como el trozo de mantel que colgaba, ni como la pata de la mesa, ni como la luz del sol.

Arriba la Gran Depressió i son pare (com tants d’altres) es va quedar a l’atur. Els altres pares quan es quedaven a l’atur doncs es quedaven asseguts al porxo, passant l’estona com bonament podien. Però el pare de Hank no, ell es llevava a la mateixa hora, i se n’anava, i tornava a la tarda, com si hagués complert una jornada laboral inexistent, i feia pagar la seva pobresa i la seva frustració amb la família, especialment amb son fill.

Idle men in OKC (Great Depression)

El seu pare creia que si Hank anava a una escola de nens rics, les coses li anirien millor a la vida, i no era un home a qui se li pogués portar la contrària. El pobre Hank havia de caminar fins a una escola que li queia francament lluny i on la seva pobresa era molt més evident, estava tan fora de lloc que el contrast era total. Amb prou feines va fer amics en aquella escola on els nanos duien jerseis de marca i arribaven a l’institut en cotxe… en aquest món el jove Chinaski no encaixava, els problemes van ser constants i les notes pels pares i el que això representava…

Aquel día no me metí en la cama. Mi madre estaba leyendo la nota. Al poco rato la oí llorar. Luego empezó a lamentarse:
—¡Oh, Dios mío! ¡Eres la desgracia de tu padre y mía! ¡Qué desgracia! ¡Supón que se enteran los vecinos! ¿Qué pensarán los vecinos?
Ellos nunca hablaban con los vecinos.
Entonces se abrió la puerta y mi madre entró corriendo en la habitación:
—¿Cómo le has podido hacer esto a tu madre?
Las lágrimas le caían por la cara. Me sentí culpable.
—¡Espera a que llegue tu padre![…]
Cogió la badana de cuero para afilar la navaja de afeitar que colgaba de un gancho. Iba a ser la primera de una serie incontable de palizas que se fueron haciendo más y más frecuentes. Siempre, me parecía a mí, sin una verdadera razón.
—Bueno, bájate los pantalones.
Me bajé los pantalones.
—Bájate los calzoncillos.
Me los bajé.
Entonces me atizó. El primer golpe me produjo más impresión que dolor. El segundo me hizo más daño. Cada golpe iba incrementando el dolor.

El llibre acaba amb el bombardeig a Pearl Harbor, un amic de Hank decideix allistar-se, ell no ho veu gens clar i no ho fa, potser l’acaben reclutant més endavant però ja hi pensarà quan li toqui, si li toca. A partir d’aleshores comença una etapa d’anar d’una feina a una altra, aguantant en alguns casos amb prou feines algunes hores, suficient per decidir que allò no és el que li interessa, demanar el seu xec i marxar, arribem a Factótum.

Estats Units està en guerra, això vol dir que hi ha molt homes al front i molta feina disponible pels que es queden, molta feina però molt mal pagada i en unes condicions molt dolentes, les úniques feines a que tens accés quan vens de família pobre i no has pogut passar per una bona universitat ni has tingut contactes ni res de res. Exactament el panorama vital de Chinaski que assumeix ràpidament que no es farà ric treballant i només aspira a treballar el mínim, guanyar l’indispensable per tenir on viure i què menjar i poder dedicar-se a les seves altres passions com la beguda, les dones, les apostes a l’hipòdrom i la literatura.

El lunes estaba con resaca. Me afeité la barba y escogí una oferta de trabajo. Me senté frente al director, un tío en mangas de camisa con unas profundas ojeras. Tenía pinta de no haber dormido en toda una semana. Hacía frío y el sitio estaba a oscuras. Era la sala de composición de uno de los dos periódicos locales, el más humilde. Los hombres se sentaban en los escritorios bajo las lámparas de flexo componiendo las páginas para la imprenta.
—Doce dólares a la semana —dijo.
—Está bien —dije—, lo cojo.

No és una bona barreja, tothom el pren per un gandul sense més, normal en un país que ha fet de la feina i l’èxit laboral una religió, però no, ell ha adoptat una filosofia vital perfectament raonable, es pot estar d’acord o no, però hi ha pensat molt. Hi ha feina, però no es pot posar exigent, fàbrica de menjar per a gossos? Per què no?

El horario en la fábrica de galletas para perros era de 4:30 de la tarde a 1 de la mañana.
Me dieron un sucio delantal blanco y pesados guantes de lona. Los guantes estaban quemados y tenían agujeros. Podía verme los dedos asomando. Recibí instrucciones por parte de un gnomo desdentado con una membrana que le caía sobre el ojo izquierdo, una membrana blancaverduzca con venillas azules en araña.
Llevaba trabajando en aquella empresa diecinueve años.
Avancé hasta mi puesto. Sonó un silbato y la maquinaria se puso en acción. Las galletas para perros empezaron a moverse. Se le daba forma a la masa y entonces se reunían las galletas en pesadas bandejas metálicas con bordes de hierro.

Entre feina i feina es pot dedicar a les seves altres aficions, les apostes a l’hipòdrom, la beguda i el sexe, i de vegades aconseguia acumular prou temps treballat com per cobrar el subsidi, una cosa que li causava 0 problemes d’orgull.

Tenía mis ganancias y el dinero de las apuestas, no tenía nada que hacer salvo quedarme por ahí tumbado y vaguerar, y a Jan eso le gustaba. Pasadas dos semanas tenía ya el seguro de paro y nos relajábamos y follábamos y nos recorríamos los bares y todas las semanas bajaba al Departamento de Desempleo del Estado de California y guardaba cola y recibía mi hermoso taloncito. Sólo tenía que responder a tres preguntas:
—¿Está usted capacitado para trabajar?
—¿Desea trabajar?
—¿Aceptaría un empleo?
—¡SÍ!¡SÍ!¡SÍ! —contestaba siempre.
Tenía que darles también una lista de tres compañías en las que hubiera intentado conseguir trabajo durante la semana. Yo cogía los nombres y las direcciones de la guía telefónica. Siempre me sorprendía cuando alguno de los solicitantes respondía “No” a cualquiera de las tres preguntas. Sus cheques eran inmediatamente anulados y se les conducía a otro despacho donde consejeros especialmente entrenados les ayudaban a encauzar sus pasos por el camino correcto.

p2014-05-14_16-57-55_3590

Les feines horribles deixen pas a una feina fixa quan decideix treballar a Correus, però com coi se li va acudir això?

Tot va començar per equivocació.
Era Nadal i el borratxo de dalt del turó, que ho feia cada any, em va dir que contractaven a qualsevol, així que m’hi vaig presentar i en un tres i no res ja tenia el sac de cuir a l’esquena i anava amunt i avall fent la meva. Quina feina!, vaig pensar. Bufar i fer ampolles! Et donaven una illa de cases o dues, i si enllesties, el carter de la zona te’n donava una altra, però t’ho podies prendre amb calma i anar entaforant tranquil·lament postals de Nadal a les bústies.

Tothom que hagi treballat en qualsevol cosa vagament pública sap que no és arribar i moldre, ni molt menys, es comença per baix, fent la feina que ningú més vol fer. En el seu cas això vol dir les pitjors rutes i els dies de pluja en que tots els carters fixos es posen malalts. I repartir en una megalòpilis com Los Angeles… imagineu que Girona i Barcelona i tot el que hi ha enmig fossin barris d’una mateixa ciutat, sí? Dons vindria a ser això més o menys, una autèntica bogeria, potser el pitjor lloc on fer una feina que implica desplaçar-se a peu (creieu-me, i si no voleu creure’m aneu a fer turisme a Los Angeles a veure què en penseu aleshores). A més a més les cartes s’havien de classificar a mà, el que vol dir memoritzar un munt de carrers i números, tot un repte per una ment inquieta com la d’en Hank.

Vaig agafar la llista de carrers que m’havia d’estudiar i vaig relacionar-ho tot amb el sexe i l’edat. El paio que vivia en aquella casa amb tres dones. A una li fotia amb el cinturó (el nom d’ella era el del carrer, i la seva edat el número per on tallava); a l’altra li menjava el cony (el mateix), i la tercera se la follava de la manera tradicional (el mateix).També hi havia una colla de mariques: un d’ells (es deia Manfred Ave) tenia trenta-tres anys, etc., etc., etc.
Estic convençut que no m’haurien deixat entrar a la peixera si haguessin sabut què pensava quan mirava aquelles cartes: totes em semblaven amistats de tota la vida.
De totes maneres, algunes orgies se’m van creuar. La primera vegada vaig puntuar 94.
Al cap de deu dies, quan hi vaig tornar, sabia què feia cadascú amb qui.
Vaig fer els 100 en cinc minuts.
I vaig rebre una carta de felicitació del director general de correus.

Postman Charlie Merideth, probably in Kent, ca. 1915

Teniu més comentaris sobre el llibre i alguna cita més a l’entrada enllaçada més amunt, també hi ha l’edició en castellà del llibre, però ara hem de moure’ns. El llibre acaba amb Hank renunciant a la seva plaça i arriscant-se a viure del que escriu. En les seves paraules va triar arriscar-se a morir-se de gana abans que parar boig i acabar matant a algú.

Mujeres. Aquí tenim un Chinaski que se n’ha sortit, té èxit amb els seus llibres i a més a més les dones li cauen del cel, tot i així l’inici del llibre és dels més lapidaris que s’han escrit mai:

Tenía cincuenta años y no me había acostado con una mujer desde hacía cuatro. No tenía amigas. Las miraba cuando me cruzaba con ellas en la calle o dondequiera que las viese, pero las miraba sin ningún anhelo y con una sensación de inutilidad. Me masturbaba regularmente, pero la idea de tener una relación con una mujer —incluso en términos no sexuales— estaba más allá de mi imaginación. Tenía una hija de seis años de edad nacida fuera del matrimonio. Vivía con su madre y yo pagaba su mantenimiento. Yo había estado casado años antes, a la edad de 35. El matrimonio duró año y medio. Mi mujer se divorció de mí. Sólo una vez en mi vida había estado enamorado, pero ella murió de alcoholismo agudo. Murió a los 48 años, cuando yo tenía 38.

La senda del perdedor és el llibre de la infantesa, Factótum el de les feines de merda, Correus el de la feina fixa i Mujeres és això, el llibre de les dones.

No és una simple enumeració o un llistat de conquestes, no ben bé, de vegades hi ha una relació. Si les dones busquen una relació tenen una relació, si només busquen sexe només tenen sexe. Com si amb els anys Chinaski hagués aprés a agafar les coses com venen i a no donar més del que rep. En certa manera és una forma de respectar a les dones, sense pateralismes i de tu a tu.

Hicimos una parada para comprar licor, hielo y cigarrillos, luego regresamos al apartamento. Su única copa había puesto a Cecilia soltando risas y hablando sin parar. Ahora estaba explicándonos que los animales también tenían alma. Nadie se lo discutió. Era posible, lo sabíamos. De lo que no estábamos seguros era de si la teníamos nosotros.

Up

És un escriptor d’èxit al que conviden les universitats per fer lectures de poesia, viatges pagats i fans, i dones també, unes lectures on el que apareix és el personatge. La gent anava a veure’l llegir, a veure com s’emborratxava i com acabaven tots insultant-se i tot això, al final donava al públic el que volia perquè un Bukowski llegint tranquil no era el Bukowski interessant. Entre un treball infame i fer l’espectacle tenia clar que l’espectacle estava molt millor pagat, era més descansat i ho podia fer bebent.

Les leí de verdad. Al final yo estaba borracho y ellos también lo estaban. Nos insultamos y nos reímos los unos de los otros, pero en general estuvo muy bien. Me habían dado el cheque antes de la lectura y eso me ayudó a hacerlo con más alegría.

Hollywood. Per fi al vell Hank li ha arribat l’hora de gaudir de la vida. És un autor consolidat, guanya diners, viu en una casa gran, condueix un BMW, sentimentalment ha aconseguit l’estabilitat que sempre se li esmunyia… No és un Hank tou, ha suat molt per arribar on és ara, sap el que costa i ho aprecia, les seves observacions són iguals de punyents i lúcides, amb la diferència que ara no necessita emborratxar-se cada dia per evadir-se d’una vida miserable, ni per enganyar la gana. Ha necessitat anys però ara per fi és feliç fent el que més li agrada i pot permetre’s veure patir als altres. En aquest cas els que pateixen són els directors que volen adaptar els seus llibres a la pantalla, els estudis de Hollywood són un ecosistema amb lleis pròpies i caps que tan bon punt dien que sí endavant, com que no, com que potser… de bojos. Un director va haver d’anar a l’estudi amb una motoserra amenaçant d’anar-se amputant extremitats si no li donaven llum verda per fer la pel·lícula, li va funcionar i va fer la pel·lícula, va sortir com va sortir, les adaptacions no són gaire lluides, com podeu comprovar a Barfly, Ordinaria locura o Factotum. Un món estrany, i al·lucinant, i on el pobre Hank no pot sentir-se més fora del seu element.

—Me llamo Popppy —dijo—, con 4 pes.
Tuve un desliz:
—Nosotros Scott y Zelda.
—¡Corta el rollo! —dijo Sarah.
Le di nuestros verdaderos nombres.
Paul se apartó del mar.
—Popppy es uno de los productores de tu guión.
—No he escrito ni una palabra —dije.
Lo harás
—¿Me harías el favor? —Miré a Sarah y levanté mi copa vacía.
Sarah era una buena chica. Se marchó con la copa. Sabía que si yo entraba allí empezaría a probar todo tipo de botellas y después me pondría desagradable.
Luego me enteraría de que otro nombre de Popppy era “La princesa de Brasil”. Y, de entrada, había soltado diez de los grandes. No mucho. Pero llegaba para pagar parte del alquiler y de las copas.[…]
—¡Creo que tengo un productor! Lo único que tienes que hacer es escribirlo.
—Podría llevarme unos meses.
—Naturalmente…
Entonces volvío Paul. Traía una extraña bebida de aspecto rosáceo para la Princesa.
Pinchot se lanzó hacia la cocina a conseguir otra para él.
Era la primera de las muchas reuniones que se disolverían simplemente en ríos de alcohol, especialmente por mi parte. Descubrí que era un tónico necesario para mi confianza, ya que realmente yo sólo estaba interesado en el poema y el relato corto. Escribir un guión me parecía en el fondo algo muy estúpido. Pero hombres mejores que yo habían sido atrapados en tan ridícula acción.[…]
Sarah me preguntó:
—¿Vas a escribir un guión?
—Demonios, ¡no! —contesté.

Hollywood Sign

Amb la fama i el cinema va arribar el reconeixement, curiosament molt més a Europa que no pas a Estats Units. Fruit d’això va fer algun viatge a Europa, on va tenir els sants collonassos d’anar convidat al programa de literatura més elitista de la televisió francesa i fer això (en directe):

El van fer fora, va amenaçar la gent… en fi, el seu editor es va posar molt i molt content per la publicitat. Tenim moments en que sembla que el personatge s’està menjant a la persona, com el que li passava quan el convidaven les universitats a fer lectures de poesia. També va passar per Alemanya on, a més a més de retornar a Andernach, apostar i demostrar que encara recordava alguna cosa d’alemany cantant una cançó nazi (bé, ell recordava la cançó no tenia idea que als anys 30-40 els nazis l’adoptessin com a himne) va coincidir amb un autor amb qui segurament s’hauria entés prou bé, si ell parlés alemany o Jorg Fauser anglès, aquesta foto és la prova de que van coincidir:

He parlat de les novel·les, el que podríem denominar el cicle Chinaski (La senda del perdedor, Factotum, Correus, Mujeres i Hollywood), és això tot? Ni molt menys! Podeu trobar també els seus llibres de contes, la majoria publicats per Anagrama en castellà, però també hi va haver un La màquina de cardar en català; potser els més destacable siguin Hijo de Satanás, Música de cañerías, Se busca una mujer o Erecciones, eyaculaciones, exhibiciones, a més a més de La máquina de follar, però en el relat curt encara ara van apareixent coses. Hi ha contes protagonitzats per Chinaski i d’altres no, tot i que també són en gran part autobiogràfics no hi ha el sentit que trobo (jo almenys) en les novel·les que es poden llegir com un tot. I parlant de novel·les, pòstumament es va publicar Pulp, tot i algun detall divertit és de llarg el llibre més fluix de Bukowski i gens recomanable a menys que siguis un fan absolut i necessitis la teva dosi de Bukowski per molt adulterat que estigui.

He dit que en el tema curt encara ara van apareixent coses, contes i articles i petits assaigs o dietaris o coses una mica entremig de tot. Escrivia moltíssim, moltes vegades escribia a la nit bebent i l’endemà al matí ho llençava gairebé tot, o no, o ho enviava a diaris underground i no se’n quedava còpia… la majoria del que ara s’està publicant aquí ve recuperat d’aquesta banda com Las campanas no doblan por nadie o La enfermedad de escribir, abans sí s’havia publicat Escritos de un viejo indecente, el seu viatge a Europa el trobareu a Shakespeare nunca lo hizo… hi ha material de sobres, i també una biografía.

Charles Bukowski © Carl Mikoy, Creative Commons.

Soy un tipo peligroso cuando se me deja solo frente a una máquina de escribir.

Si tanta cosa us atabala us recomano de tot cor el llibre Peleando a la contra, un recull antologia de textos seus i algunes poesies, un gran llibre per entrar-hi o per veure si us va o no us va abans de llençar-vos-hi de cap. Un llibre amb tendència a l’autobiografia que selecciona i combina textos en funció del moment que retraten per poder-nos-en fer una idea.

Ho paro aquí, una repassada centrada en les novel·les autobiogràfiques de Bukowski, en el que podríem anomenar Cicle Henry Chinaski, però l’obra de Bukowski és molt més, torrencial i esbojarrada i dispersa, a un pas de la bogeria, una frontera que el propi Bukowski va recórrer mentre escrivia amb la mateixa energía amb que vivia, amb que bevia. El gran referent dels escriptors maleïts, i molt més que algú que només parlava de sexe i borratxeres. Va deixar molt bon material en els seus 74 anys de vida, i va gaudir de certa fama i reconeixement i diners que li van permetre viure una vellesa més despreocupada que els seus anys de joventut quan va viure tot allò que després seria el nucli de les seves obres. O sigui toca llegir-lo i de tant en tant aixecar una cervesa i pensar “va per tu Hank!”.

(Visited 30 times, 1 visits today)