Recorda que moriràs / Ferran Garcia

Res com un llibre amb un títol optimista per aquests mesos d’estiu. Comencem pel començament, i al començament hi ha un pròleg absurdament laudatori cap al text que presenta. Ja tinc el llibre, ja estic a punt de llegir-me’l, no cal que me’l vengueu, feu-ho a la contracoberta com fa tothom! Una mica més i no passo del pròleg, potser és que jo sóc especial o rarot.

Anem al llibre. Seguir llegint tot i el pròleg ha estat una gran decisió. El llibre atrapa, atrapa molt. Tenim el protagonista, el Mosca, el seu pare que és una mica passota, la seva mare va desaparèixer i a ell mai li han explicat el perquè, el pare viu amb una altra dona, la Lola, madrastra del Mosca, i el nano està una mica com un llum. Seria el típic nen cabró però passat de rosca, molt, i una de les seves rebequeries és la responsable que tingui varies vèrtebres de la columna fetes miques, una mica de jepa i un braç dret amb mobilitat molt reduïda (almenys és esquerrà). Li diuen Mosca perquè es relaxa agafant mosques o papallones i arrencant-lis les ales, també el relaxa fins al punt de salivar ofegar formigues, inundar formiguers. Un encant de nano.
A més a més és un asocial, pateix bullying però ni li importa, però quan se li ha de refer la dentadura, i amb les lesions de l’esquena pren més pastilles que Elvis als seus darrers anys és evident que alguna cosa no va a l’hora (més evident, perquè d’indicis n’hi ha a cabassos). Com que de vegades li pispa les rules a son pare buscant-ne troba les cartes de la mare, i se les va llegint, tot i que no descobreix gaires coses tret que després de marxar la mare va entrar en una época molt “fogosa”. Aleshores el canvien d’escola, la Lola es partidaria d’enfrontar-se al problemes no fugir-ne, el pare sí és partidari de fugir-ne i ell no vol donar-li la raó a la Lola, o sigui que està d’acord amb canviar d’escola.

Fly © mountainamoeba, Creative Commons.

El posen en una escola de bojos, segons ell mateix, Hi ha nanos amb dèficit d’atenció, hiperactius, estrès post-traumàtic, fòbies variades i transtorns no concretats, depressius, bipolars, tendències suicides, autolesius, autistes, asperger… Més o  menys un manicomi per nanos de classe mitjana on poder passar el temps fins que siguin adults i siguin responsabilitat d’altres manicomis, o potser es curin o aconsegueixin dur una vida normal, mai se sap. Allà coneix a la Sira, i se n’enamora fins a les celles, ella també està força com un llum així que basen la seva relació en no preguntar per EL problema i follar sempre que poden.
Però en un gir estrany, amb una justificació difusa (o sense justificació que el Mosca és així) ell li treu a ella EL problema, el dedueix per eliminació i li llença com una arma, per què ho fa? Ni idea, o no ens ho han explicat o s’ha acostumat tant a ser un cabró que ja li surt sense pensar. I ella se’n va, i despareix, i apareix al cap dels dies, morta.

car crash Segbroeklaan The Hague © Wim Muskee, Creative Commons.

Aquesta és la part del llibre que, apart de l’antipatia que m’està generant el protagonista, més em costa de creure. Ell se’n va al poble de França on l’han trobada, i allà fa vàries coses com posar-se fins a dalt de drogues que li ven una prostituta, agafar prestat el cotxe d’un minusvàlid, provocar un accident amb morts, iniciar una relació simplement sexual amb l’única supervivent d’aquell accident, i eliminar qualsevol empatia que poguéssim tenir per ell. Si el que el tortura és sa mare que interrogui a son pare fins que li expliqui tot el que hi ha per explicar joderya! Els traumes del nano, la seva passió pels automats (una peça activa una altra peça, pura acció, sense emoció ni intenció, només fets), la seva personalitat i la seva habilitat per engegar-ho tot a rodar quan les coses li van mig bé.
En tot aquest temps, setmanes, sembla que no té problemes per viure, ni per ocupar la casa de camp de les víctimes, ni per pagar a Raisa la puta (per drogues o sexe)… d’acord que el seu pare li ha donat diners alhora que li demanava que no marxés (poca lògica té això) però li hagut de donar una petita fortuna, a més a més quan la Lola ha volgut l’ha localitzat amb una facilitat insultant, tampoc és que hagi servit de gaire.

caravan.. © KlassDSign, Creative Commons.

Les putes vivint en un càmping de caravanes als afores del poble anomenat Arizona m’ha semblat de les coses més aconseguides, com a idea, més denigrant que els puticlubs de carretera i més absurd que noies al voral esperant clients? Sí. Les darreres 100 pàgines comencen amb una conversa amb la Raisa i amb mi com a lector preguntant-me si acabarà resolent els seus traumes i/o problemes d’una puta vegada (sí, potser la novel·la s’ha allargat un pèl massa).
Una última trobada amb Hari (la supervivent de l’accident) després que aquesta rebi una carta de qui va ser testimoni dels moments finals dels altres ocupants del cotxe i ell decideix tornar, els mecanismes s’accionen dins seu.
Com que estic ressaltant les pegues del llibre pot semblar que no m’agrada o que no és bo, m’agrada i em sembla bo, i una mostra de que està escrit bé i cabronament seria aquest fragment, però n’hi ha d’altres:

L’ahir no desapareix, t’espera, sempre t’espera; els ahirs són els residus de la teva vida, els cagallons que has anat deixant escampats pel teu passat, i tu els vas a cercar i te’ls tornes a menjar, com fan els conills amb la seva merda, practiquem la coprofàgia amb les nostres vides. I per això allà la tenia, davant seu, la casa del pare, a només uns metres. Plovia de la mateixa manera que cau la llet dels braguers de les vaques, a raig i amb violència calenta. Les gotes de pluja esclataven sobre la vorera. Va començar a córrer.

after the rain © Oleg. Creative Commons.

I per cert, faré de Senyor Dolent i l’escena del pare resant (o una cosa semblant) al bosc m’ha recordat molt al llibre de Donald Ray Pollock El diablo a todas horas, igual l’autor i jo tenim els mateixos referents perquè el mosca té algunes coses del protagonista d’aquell llibre.
L’autor sembla que com el prota comença a perdre el nord amb una estada en un lloc fronterer i una tenda de tatuatges amb un propietari que (suposo que per errata) canvia de sexe d’una frase a l’altra. La sensació que no sap com acabar es va fent cada cop més i més forta, i el suposat desenllaç no arriba.

A veure, que les cartes de la mare del Mosca les hagi escrit el pare m’ho crec, que son pare i sa mare siguin germans mira, té un passi; que l’avi els repudiï i forci a l’àvia a fer-ho (amb un net pel mig) no m’ho crec, que a més a més el pare sigui un psicòpata que després del naixement ha mantingut a la mare tancada en una cabana al bosc tots aquests anys (décades!) encara m’ho crec menys. Manté la intriga fins al final, però ofereix un desenllaç que no s’aguanta.
Tot i això, he gaudit molt amb el llibre i el recomano.

(Visited 34 times, 1 visits today)