Quatre qüestions d’amor / Joan F. Mira

M’estreno amb aquestes Quatre qüestions d’amor amb Joan F. Mira, ni idea de què m’hi trobaré.

Són quatre peces independents, tenen en comú el tema amorós i que van ser escrites en un moment que l’autor sortia d’un llibre monumental que el va deixar una mica esgotat i aquesta idea, aquest divertiment, era el que necessitava en aquell moment. Això s’explica al pròleg i també s’explica que si Joan F. Mira tingués un estat al darrera seria un dels noms que sonaria pel Nobel, però com que escriu en català i a més a més és valencià… res de res (jo apostaria per en Jaume Cabré com a Nobel català, o fins i tot Quim Monzó, però tal i com funciona el premi no crec que ho arribi a veure, i tampoc per Joan F. Mira).

L’estil és una delicia, aconsegueix que un conte llarg amb molts tocs de novel·la històrica passi sensacionalment bé (no sóc gens fan de la novel·la històrica). El domini del llenguatge és dels que et fan aturar-te, no és un autor per llegir de pressa i corrents.

Algun dia de l’any 1325, o pocs anys abans o pocs després, l’abadessa del convent de Santa Clara, de Castelló d’Empúries, va rebre un regal gens ordinari. Podem imaginar, per fer honor al clima del lloc, que era un matí encalmat després de dos o tres dies de tramuntana poderosa, que era primavera i els camps de blat i d’ordi reposaven, amb el verd una miqueta fatigat, descansant de la llarga batalla contra el vent. Per les riberes del Muga i la Mugueta els arbres ja lluïen fulla tendra i, mirant des de les finestres del convent, els canyars alts i les jonqueres ocultaven o cobrien gran part dels aiguamolls davant del blau intens del golf de Roses. Si obria la finestra de l’altre costat, els cims del Canigó es retallaven blanquíssims de neu sobre un cel fresc a penes menys blau que la mateixa mar.

Paisatge de Castelló d'Empúries

El perill és que aquest preciosisme pot fer perdre el focus en la història, no és greu perquè en aquest cas les dues coses són igual d’importants.

L’abadessa tornà a la seua cambra després del cant de vespres i va decidir que s’hi quedaria fins a l’hora de sopar, avui no faria el passeig de cada vesprada per l’hort del convent, acabaria de passar el dia del seu aniversari revisant papers, llegint la Bíblia rimada i mirant com declinava la llum a poc a poc sobre la mar. Joana i Ermessenda ocupaven una altra vegada el seu lloc davant del finestral i ara els dos perfils adolescents es retallaven tendres i nets, sense l’halo daurat de la llum del matí sobre els cabells, quants perfils com aquells havia contemplat al llarg dels anys ja gairebé innombrables, quanta tendresa.

Un tema que almenys en els dos primers relats trobo que no acaba de rutllar, les parrafades en llatí, a veure que el llatí de BUP i COU em queda molt enrere i encara que després ho expliqui no sé si té massa sentit posar-ho sense afegir en una nota al peu la traducció. El català o el castellà antic també déu n’hi do, però m’hi puc manejar però el llatí…

A la tercera història, o qüestió, tenim una història de com es fugen una monja i un soldat. No sembla una bona combinació, però l’amor tot ho pot, o potser no?

A la capella de Sant Miquel, la monja del convent de la Misericòrdia es va transfigurar veloçment en cadet del regiment de dragons, es llevà els hàbits, restà un moment en camisa i a la poca llum de lluna el tinent va tenir la visió fugaç d’unes cames blanques, va poder endevinar, no contemplar, tota la glòria amagada sota la lleu roba de lli, després li allargà la casaca i les calces que havia portat dins el sac, li donà el tricorn blau i la monja esdevingué sense miracles un militar adolescent. Gràcies que duia els cabells molt curts, no trenes o cabells ondulats de dona sinó tallats com correspon a una casta esposa del Senyor, i el capell de reglament li esqueia de manera perfecta i natural, no una monja transfigurada en cadet, sinó un jove d’uniforme que caminaria pels carrers nocturns de la ciutat acompanyant un oficial.

I a la quarta qüestió es tracta d’escapar de l’Espanya de Franco a Amèrica passant pel Portugal de Salazar. Una història que comença com tantes altres però que donarà voltes, la història i els protagonistes, sobretot ell, però amb un determini a tota prova.

Es van conèixer, doncs, a Barcelona segurament en una pastisseria de la Rambla de Catalunya on berenaven amb amics comuns, o una vesprada de diumenge al cinema, i ella duia un vestit molt estret de cintura amb falda en forma de campana de plecs abundants o potser, si era d’hivern, una brusa blanca i una gran jaqueta de coll ample com la que porta en la foto d’estudi, i ell portava americana de xeviot, camisa blanca i corbata, els cabells planxats i amb clenxa a l’esquerra, també hi ha un retrat seu molt formal en la mateixa pàgina del diari, i aquella cara d’home fet i dret, ulls clars i gest ple d’energia.

The light, the girl and the arch

Els resums m’han quedat una mica d’aquella manera, però fer més ja era entrar en l’espòiler de cap, i tampoc cal. El llibre m’ha agradat, potser de les quatre qüestions una mica menys la segona, no hi he acabat d’entrar, suposo que un tema meu, les altres són magistrals. Igual que l’humor és una cosa molt seria, l’amor pot ser una cosa molt poc romàntica o sentimental, que aquest “amor” del títol no us faci fugir tement-vos pàgines ensucrades però molt ben escrites, no. Hi ha amor, un amor que força les coses, que les precipita però que no dóna temps a dubtes o a “sentimentalisme” barat, res d’això! Primer llibre que llegeixo de Joan F. Mira, no crec que sigui el darrer.

(Visited 23 times, 1 visits today)