Quan els focs s’encenen / Mikel Soto

Sempre que ens queixem de lo malament que ho té el català per sobreviure ens hauríem de fixar en els bascs i en el seu idioma i en com està viu, potser contra tota lògica, gràcies al fet que s’entesten a parlar-lo, que és l’únic secret que garanteix la supervivència d’un idioma. I a més a més d’una història de superació també és un idioma literari sense res a envejar a d’altres, noms com Bernardo Atxaga o Harkaitz Cano en són una mostra. Vaig trobar aquest llibre a la darrera setmana, de fet em vaig acostar per mirar-me un de Sarrionandia, però aquest estava al costat i al final el vaig triar, en edició bilingüe que m’encanta (tot i que el meu èuscar es redueix amb prou feines a una dotzena de paraules). L’editorial Pol·len m’inspira confiança i el poc que llegeixo de Mikel Soto també, tot i que ja aviso que en el tema del conflicte basc és algú que té molt clara la seva postura, i potser això no sembla bé a tothom però si la bona poesia ha de ser sincera Mikel Soto només podia fer aquest tipus de poesia.

AIXÒ NO ÉS POESIA

Això no és poesia
i jo no soc poeta.

Si pensant en una rima
el primer que se t’acut és
Gora ETA,
això no és poesia
i jo no soc poeta.
Si en lloc de fer arribar el poema a l’editor
li has donat a l’advocat,
això no és poesia
i tu no ets poeta.

Però estic del tot convençut
que, més enllà de les mentides sumàries,
he d’explicar el que vam fer,
he d’explicar el que ens van fer.

Massa por de parlar,
i sobretot de comptar amb vosaltres,
perquè les meves paraules no siguin només paraules,
perquè expliquin alguna cosa de debò.
Per tot plegat, això no és poesia
i jo no soc poeta.

Fer arribar la poesia a l’advocat i no a l’editor deixa les coses força clares. Si sou molt partidaris de la unitat d’España o de la Guàrdia Civil… potser aquest llibre no és per vosaltres. La possibilitat de llegir els textos també en euskera és interessant, i ens fa palés com de diferent ens resulta aquesta altra llengua, però el sentit de comunitat que això crea, el sentit d’opressió… tot això és perfectament traslladable. També hi ha un missatge que es va veient a través de les poesies, i és una reclamació de la identitat, de que s’ha arribat on s’ha arribat i de que l’autor s’ha posicionat com ho ha fet perquè ha volgut. No li han rentat el cervell ni l’han adoctrinat, aquesta és la seva identitat i ha arribat per si sol a la postura que manté, tot i que això vulgui dir haver de donar les poesies a l’advocat i no a l’editor. No és algú que segueix cegament les consignes, no és algú que apedregui un cotxe de la guàrdia civil o llenci un còctel molotov perquè “li han dit que ho faci”. Hi ha un procés de reflexió i de decisió que és ben seu al darrera.

DE CAP MANERA PUC OBLIDAR

No oblidem
els virreis medievals
que van venir
a substituir Luis Roldán
enviats des de la capital del regne:
Jesús García Villoslada,
Pedro Ruiz de Alegría,
César Milano Manso,
Francisco Javier Ansuátegui,
José Carlos Iribas;
progressistes,
tecnòcrates,
falangistes,
caricatures grotesques de la democràcia.

Sota les seves ordres havien estat
Leoncio Castro
i el seu pastor alemany,
però nosaltres no els vam arribar a conèixer;
en canvi, van ser íntims nostres
en Mexicano,
en Ginés,
en Rizos,
en Gabacho,
en Gitano,
No oblidem
tots aquests psicòpates
de la Brigrada Social d’Iruñea.

Juntament amb ells,
tampoc oblidem
José Manuel Ayesa Dianda,
cap d’empresaris,
home de negocis navarrès
recte,
exhaustiu,
honrat,
condecorat,
que sortia  a exigir
cada dilluns
l’Imperi de la Democràcia.

Les teves pregàries van ser escoltades,
José Manuel Ayesa Dianda.
Ens van aplicar
allò que era llei i allò que no ho era,
ens van tirotejar,
apallissar,
segrestar,
esguerrar,
detenir,
torturar,
empresonar,
sense saber si de nit
et deixarien dormir tranquil
les mesures d’excepció,
pors,
lesions
i dolors
aplicats contra
tants i tants
àngels que,
sense ser querubins,
havíem caigut.

Aquells soldats terrorífics
de la Brigada Social
de la Policia Nacional d’Iruñea,
en Mexicano,
en Ginés,
en Rizos,
en Gabacho,
en Gitano,
eren uns desgraciats que havien vingut
a fer una guerra
de baixa intensitat.
Estenien el terror
en les seves al·lucinades caceres nocturnes
i, encara que ens hi esforcéssim amb tot el cor,
no oblidarem mai
aquests psicòpates a sou.

Però tu eres diferent;
a canvi d’un aparador
exigies
en el nom del teu Déu
l’ull d’un Testament Antic
previ a Adam Smith;
tu, home de negocis navarrès
recte,
exhaustiu,
honrat,
condecorat,
José Manuel Ayesa Dianda.

I això,
això no
ho oblidarem mai.

No és un llibre simplista, ni ho és la visió que ofereix del tema basc, hi ha bàndols i molts matisos, ni els suposats dolents eren tan dolents i els suposats bons… bé els suposats bons van muntar el GAL, per començar.

Respecte per les forces de l’ordre? Doncs no, els txakurres estan a l’altre bàndol, o aceitunero, si voleu.

SE ESTAN FOLLANDO A TU MADRE

Se están follando a tu madre,
vuélvete a tu país.
aceitunero de mierda,
li diu cridant
el fill bastard d’un veremador
al filldeputa
que ha vingut a fer de mercenari,
oblidant que la seva mare
s’estava follant
el seu pare
o qualsevol altre.

Afortunadament.

Mikel Soto va ser detingut, torturat i empresonat per un assassinat que no havia comès.

EL PRES PALEOLÍTIC BASC

Com puc creure que soc
un pres
d’aquest poble
obsessionat per les pedres,
si aquí no veig
més que
ciment?

En els poemes hi ha molt de recapitulació, de moments de baixad d’adrenalina que serveixen per valorar també un “abans” més innocent, tot i que la situació no era pas millor

WAITING ON A SUNNY DAY

Quant que vam suar,
quant que vam riure i plorar,
quanta por que vam passar
plegats en aquells carrers.
Vam somiar tant.

En aquest banc a __________
se li van estripar els pantalons.
Encara conservo a casa
el farcell de roba desemparat
que em va donar la seva mare
i que no li vaig poder tornar.
Va perfumar amb espígol
les robes fosques del seu fill,
en un gest desesperat d’amor.

Quan des de la finestreta de la Roncalesa
la noia em va preguntar per __________,
li vaig respondre amb l’el·lipsi més trista
i matussera que es pot fer en euskara.
Amb els ulls va fer un gest que ho entenia,
i que n’és de trist, de vegades,
entendre.

Recordo el dia en què
__________ va portar

una barca inflable a Laida;
rebíem junts entre rialles
els embats de les onades.
No calia que ho digués ningú;
tots sabíem
que aquella seria una
de les últimes vegades que seríem
una colla d’adolescents despreocupats,
i prou;
per això aquella alegria del tot genuïna;
un últim instant
sota el sol.

“Quant de temps! Voltes per aquí?
Em pensava que havies marxat”.
Amb els llavis vaig fer un gest que ho entenia,
i que n’és de trist, de vegades,
entendre.

Soc aquí.
No sé fins quan.

I el que per mi és el millor poema del llibre, pràcticament una biografia, un resum, una explicació… en definitiva el que és una bona poesia que és obrir-se l’ànima, tot i acabar criticant.

STORYTELLING

Soc descendent
de dues famílies de Lizarraldea,
meitat jueu de Lizarra
meitat o tres quartes parts
gitano d’Arroniz;
prova d’això són els tres Echeverria
dels meus avantpassats.
Vaig conèixer les dues àvies,
que m’estimaven incondicionalment;
un avi era ja mort abans que jo nasqués;
l’altre, que em va estimar, educar i cuidar,
de jove havia estat guàrdia civil,
i el pare, la mare i els oncles i tietes,
que serien els models del meu germà i els meus,
van ser empresonats en estats d’excepció,
tirotejats pels feixistes a Jurramendi,
expulsats de Comissions Obreres
i metrallats per la Guardia Nacional de Nicaragua.
Fins que es va ocupar la ikastola de Fuerte Príncipe,
vam haver d’estudiar euskara
en locals foscos, entre rates,
amb fotocòpies de les d’abans,
de gelatina de peix.
Avesat a innombrables lluites estudiantils,
a la febre de la insubmissió,
a la creació de l’Euskal Jai
i a la revolta diària d’Iruñea,
estomacat i perseguit
més vegades de les que explico aquí,
em van detenir i empresonar
entre pallisses, asfíxia i agressions sexuals
per un assassinat que no vaig cometre.
Em van enviar
a una presó de màxima seguretat
a centenars de quilòmetres de la família
sota el règim militar FIES-3,
fins que es va demostrar que érem innocents.
Quan, després de quedar lliure,
vaig intentar presentar-me a les eleccions,
em van declarar il·legal
i em vaig llançar a treballar en la cultura basca,
després d’haver acabat la biografia de don Miguel de
Unamuno.
En les lletres basques vaig conèixer
una companya escriptora i compromesa
i, a més de viure enamorats,
com a parella feminista
compartim sexe i amor
amb la nostra germana propera i candent,
i ara, per fi,
he publicat
aquest llibre de poesia,
que explica això.
Mirant el patrimoni acumulat de la meva vida,
se m’acut que seria la persona ideal
per fer de nou líder de l’esquerra basca.

Aquesta fotografia,
que és veritat de cap a cap,
també es pot mirar d’una altra manera.

Soc un home blanc
que ha nascut i viu
en un dels llocs més privilegiats del món;
malgrat no ser de tan bon veure com de jove,
no estic malmès del tot;
havent superat el trauma
de començar a perdre els cabells,
miro amb prou bons ulls
aquesta closca pelada
que dissimulo amb les patilles.
Sense cap problema físic remarcable,
mantinc estupendament
la mobilitat,
la parla,
l’audició
i l’enteniment,
tot i que, sense lentilles,
no n’hi veig tres a dalt d’un ruc.
Estimulat i finançat pels meus pares,
he estudiat tot el que he volgut,
i, en el sentit més ample de la cultura
que m’han pogut oferir dos humils treballadors d’esquerres,
he viatjat pel món,
he llegit de tot,
he visitat museus
i assistit a concerts.
Tot i que ara estic a l’atur,
he treballat ininterrompudament
des dels divuit anys,
sovint en feines que he estimat
i que m’han
realitzat
i socialitzat.
Si jo i la meva estimada,
que ha viscut en condicions similars a les meves,
perdéssim la casa que habitem però que és del banc,
i jo seguís sense feina,
encara tindria a l’abast el sòlid coixí
dels familiars,
els amics
i una comunitat,
que em donen,
a més del que em cal per viure,
amor i afecte.

És a dir, molt
molt
molt
poca gent té
en aquest trist món
tants privilegis com jo,
però molta
molta
molta gent
del meu voltant
té privilegis semblants als meus,
diguin el que diguin
al perfil de Twitter,
a les lamentacions del poteo,
en articles insípids
o davant del mirall de l’ascensor.

Malauradament,
entrarà més fàcilment
un ric a la premsa basca
que un pobre a l’estret forat
de l’agulla de la nostra comunitat.

Un llibre que no es preocupa de caure bé ni de fer content a ningú, és poesia, és la seva poesia i la seva vida, ha pres les decisions que ha pres i li ha passat el que li ha passat. A mi el llibre m’ha agradat, però no soc un gran lector de poesia, però és un llibre que pot ofendre a qui prefereix veure el conflicte basc com una lluita entre bons i dolents, o que sempre posa mala cara quan es recorda la brutalitat policial, els estats d’excepció, i les tortures… són coses que no justifiquen res però sí que expliquen algunes coses, com per exemple la reacció en general o que a les forces de l’ordre se’ls digui sipais (a l’ertzaina) o txakurres (a la resta, guàrdia civil especialment).

En fi, el proper cop que em trobi amb la paradeta de Pol·len m’hi acostaré amb interés, i potser caurà el llibre de Sarrionandia d’una vegada, per cert des d’aquí proposo una edició bilingüe de Henry Bengoa, Inventarium, que al final me l’aprendre de memòria en castellà i tampoc és plan. Llibre molt recomanable, però potser no per tothom.