Proyectos de pasado / Ana Blandiana

Llegeixo un article, parlen d’un llibre i el deixen bé i normalment miro al catàleg de biblioteques si hi és (normalment sí) i me’l demano, i vaig renovant el préstec fins que trobo el moment de posar-m’hi, de vegades trigo massa i tot, en fi. Sota el pseudònim d’Ana Blandiana s’hi amaga Otilia Valeria Coman, una escriptora romanesa de la que ni he sentit a parlar ni he llegit mai res. Una constant, i això em passa per llegir articles de gent que parla de llibres i per anar cada dia a una biblioteca, que vulguis que no també ajuda força.

Tenim contes, i més aviat llargs, narrats amb un estil interessant i que en alguns punts em recorda a Dovlàtov per tot allò d’absurd que pot tenir el règim comunista on vivia.

Aquest fragment de l’inici de Reportaje potser serveix per fer-se una idea del que dic, el que seria una mena de sorpresa amb naturalitat.

Me encontraba en una gran ciudad, tal vez en el mismo París, y estaba mirando por la ventana. No sé por qué he dicho “tal vez en el mismo París”, ya que no recuerdo los detalles que me hicieron suponer que se trataba de París y no de otra metrópoli. De todas formas, era una ciudad muy grande, porque desde donde yo estaba, mirando en derredor hasta muy lejos, hasta donde la tierra se difumina, se vuelve gris y casi imperceptiblemente da paso al cielo, no se veían más que tejados. Tejados y chimeneas. Debía de hallarme en algún lugar elevado, en un piso muy alto, puesto que la ciudad mostraba a mis pies una superficie extensa de tejados y chimeneas. Estaba mirando casualmente por la ventana, fascinada por aquel Tibet inmenso de tejados con aleros, hojalata, chimeneas, veletas y tejas que se desplegaban bajo mi mirada, cuando repentinamente me di cuenta de que por una chimenea salía lenta, pero continuamente, agua.

https://www.flickr.com/photos/sunfox/
Toîts de Paris © Sunny Ripert, Creative Commons.

O el conte Proyectos de pasado sobre la deportació al mig del no-res, una cosa molt de règims comunistes, comença amb una boda i llegim això:

La historia comenzó con una boda. Más exactamente, con el viaje de varios invitados —uno de los primeros domingos de octubre de 195…— a la fiesta que se celebraba en el pueblo de la novia, a unas decenas de kilómetros de nuestra ciudad. Lo que es acabar, acabó once años más tarde, con el regreso a casa de los invitados o, mejor dicho, de aquellos invitados que sobrevivieron, y el tiempo inscrito en este absurdo paréntesis representa no solamente la duración del acontecimiento, sino también su propio significado.

A mi se m’ha glaçat alguna cosa en llegir això.

El llibre en general no m’ha semblat a l’alçada de les expectatives, però no em refio gaire perquè la situació de confinament actual tampoc és la millor. He agafat el llibre una mica a contrapeu i això és únicament responsabilitat meva. Això sí trobo molt, però molt, destacables el conte que dóna títol al recull, també el darrer La iglesia fantasma i el de La gimnasia nocturna. Una narradora interessant, això sí, i sorprenent també, però no m’ha acabat de fer el pes, què hi farem!

(Visited 28 times, 1 visits today)