Primera persona del singular / Haruki Murakami

En aquest bloc ja he ressenyat a Haruki Murakami (i també a la versió antiga), l’autor japonès de més èxit entre els occidentals, en aquest cas amb un llibre de contes i no amb una de les seves llargues novel·les. Cap problema, aquests contes sovint es fan servir per a fer meravellosos llibres il·lustrats com Tony Takitani o La noia de l’aniversari. A veure què em trobaré en aquest Primera persona del singular.

I el que trobo és un primer conte que ja conté tots els elements més murakamians, El coixí de pedra. El protagonista recorda una noia, la va conèixer fa temps, en una feina, ell tenia dinou anys i ella vint-i-cinc. Una nit, quan tornen a casa amb metro, ella li demana passar la nit a casa d’ell i, amb una certa desgana, ell accepta. Ja a casa, després d’unes cerveses, nus al llit, ella li diu que en el moment d’escorre’s cridarà el nom d’un altre home, que si això li suposa algun problema. És el seu gran amor, no correspost, o no del tot, una relació que podríem qualificar de tòxica des de fora. Ella no ho fa.

—Però quan et crida, hi vas?

—Què vols que faci, si l’estimo? —va respondre, com si no hi hagués res més lògic—. Independentment del que em digui, de vegades tinc ganes que un home m’abraci.

Em vaig quedar un moment pensarós. Però en aquell moment no em podia imaginar què implicava que una dona tingués ganes que un home l’abracés (i, de fet, em sembla que encara ara no ho entenc).

—Estimar algú és com tenir una malaltia mental que no cobreix cap assegurança —va dir en un to pla, com si llegís una frase escrita a la paret.

—Ja —vaig fer, admirat per les seves paraules.

—Per tant, si vols tu també pots imaginar-te que soc una altra noia —va dir—. No n’hi ha cap que t’agradi?

—Sí.

—Doncs quan t’escorris pots cridar el seu nom. A mi no em fa res.

EKSTASE, 1933. © Bill Strain, Creative Commons.

El record, uns poemes de la noia, i aquella nit que es va esvaint en el temps, com si mai hagués succeït. El conte Crema, amb una trobada que no surt i un misteri que apareix, és molt de l’autor. Un altre conte és, des del mateix títol, un joc deliciós sobre un disc fictici que mai va arribar a existir: Charlie Parker Plays Bossa Nova. La música és una referència constant, també en el conte següent, més com a ambientació o per delimitar un moment, però també passa amb el conte With the Beatles.

Era una noia molt bonica. Si més no, jo la vaig veure com una noia bonica i meravellosa. No era gaire alta. Tenia els cabells llargs i negres, les cames primes i feia molt bona olor. (Bé, potser això és un record fals. Potser no feia cap olor. De tota manera, això és el que em va semblar. En creuar-nos, va ser com si sentís una fragància agradable.) I vaig notar una forta atracció per ella, per aquella noia tan bonica i sense nom que noia l’elapé With the Beatles abraçat al pit.

with the beatles. © badgreeb pictures, Creative Commons.

Noies que arriben i marxen, de vegades només un segon, però és suficient per deixar empremta en forma de conte, com sense ni voler-ho. Com si d’aquesta manera Murakami pogués apoderar-se de la gent que se li escapa (una interpretació potser una mica marciana, d’acord). De vegades, per això, la descripció també pot ser cruel, com la protagonista (o co-protagonista) de Carnaval.

Era la dona més lletja que he conegut mai —tot i que aquesta potser no és la manera més justa d’expressar-ho. En realitat, hi ha moltes dones més lletges que ella. Ara bé, puc afirmar sense por d’equivocar-me que entre les dones amb qui he tingut una relació més o menys propera a la vida i que d’alguna manera han arrelat al sòl de la meva memòria, aquesta era sens dubte la més lletja. Evidentment, en lloc de dir que era “lletja” podria fer servir un eufemisme i dir que era “no gaire guapa”, cosa que els lectors —sobretot les lectores— acceptarien amb més facilitat. Tot i així, he decidit fer servir la paraula lletja, més directa (i lleugerament violenta), perquè potser em permetrà acostar-me millor a la seva essència com a persona.

El conte acaba, sense fer-ne espòiler, amb unes línies que trobo que són prou significatives del to Murakami, d’aquest sí però no. El que ens explica pot ser bàsic o pot no tenir cap importància.

Això són només dos esdeveniments menors que han passat en aquesta vida meva tan trivial. Vistos amb perspectiva, són dos episodis que han comportat petites marrades. Si no haguessin passat, dubto que la meva vida fos gaire diferent de com és ara. Tot i així, el record d’aquests esdeveniments venen a veure’m de tant en tant, després de fer un llarg trajecte. I quan arriben em sacsegen el cor amb una força inusitada. Com un vent del final de la tardor que bufa de nit arrossegant les fulles caigudes dels boscos, aplanant les mates d’eulàlia dels camps i trucant amb força a els portes de les cases.

Autumm. © emiliokuffer, Creative Commons.

Molta música en aquest llibre, sobretot clàssica, si en sou afeccionats gaudireu de com, en situacions inversemblants, sempre hi ha un comentari o una referència, una mica com si l’autor intentés crear una banda sonora.

Els contes són molt “murakamians”. Segueixo creient que on Murakami dona el millor de si mateix és en les novel·les, és un autor de llarg recorregut, com les maratons a què és tan aficionat, però aquests contes són una molt bona manera d’entrar en el seu món, de fer-ne un tast. Aquest llibre és molt recomanable, sobretot si no teniu clar si aquest autor és o no és per a vosaltres. Si aquest llibre us agrada és que sí, si no us agrada doncs no caldrà que ho intenteu i, almenys, serà una manera ràpida de saber-ho.

(Visited 24 times, 1 visits today)