Primavera / Ali Smith

Tercera part d’aquest quartet estacional de l’escriptora escocesa Ali Smith, després de Tardor i Hivern, ara ja toca Primavera. Tardor em va agradar, Hivern em va costar una mica més, no sé què em trobaré en aquest nou llibre, espero que almenys, per consonància amb el títol, la cosa sigui una mica animada.

Començament una mica destroyer i passat de voltes, una mica en la línia del principi d’Hivern. Després, a poc a poc ens van desplegant la història d’un home que està en una estació perduda d’Escòcia, perquè sí. Hi ha arribat sense cap motiu aparent més enllà d’un encàrrec que li fa una mandra infinita, i tot el que faci endarrerir el moment de posar-s’hi doncs estarà bé.

Ha de fer una pel·lícula, basada en una novel·la que narra la coincidència i trobada de Katherine Mansfield i Rainer Maria Rilke a Suïssa el 1922. Una trobada de la qual no hi ha cap constància (Mansfield apareixia al llibre La plaga blanca), i el que podria ser una història introspectiva de dos genis de la literatura (tot i que la Mansfield en aquell moment era més a l’altre barri que no pas en aquest) es converteix en una altra cosa.

Hi surten terroristes?, diu ella.

Riuen tots dos. L’any anterior havien vist junts a iPlayer tota la sèrie de National Trust, l’última obra de Terp, que havia rebut crítiques positives a tots els mitjans: cinc episodis cardíacs plens d’explosions, policies i agents secrets contra un grup de dones islamistes terroristes que s’han fet fortes en una casa senyorial del nord d’Anglaterra amb armilles suïcides i mantenen com a ostatges diversos ciutadans i una guia de l’Anglaterra històrica que havia estat contractada feia poc.

He vingut per dir-t’ho, Paddy. Hi ha coses pitjors que terroristes, diu en Richard.

[…]

Escenes de sexe?, diu la Patty.

Ell fa que sí.

Entre Katherine Mansfield i Rainer Maria Rilke?, diu ella. El… quan has dit… 1922?

A la torre de Rilke, a l’habitació d’hotel de Mansfield, en diversos llits d’hotel incloent el llit de l’amic de Mansfield, també hi ha alguns indicis de lesbianisme, i —espera, no he acabat— als jardins de l’hotel, en una petita gruta on normalment actua un quartet de corda darrere el test d’una planta, i a la sala de billars de l’hotel, sobre el billar, les boles rodolant pertot. Una comèdia sexual, diu ell.

Richard i Paddy, director i guionista de cinema i alguna cosa més que amics al llarg dels anys. Ara Paddy ja no hi és, i Richard va cap al nord i pensa que aquella estació on s’ha aturat és un bon lloc per tumbar-se als rails i que tot acabi.

Comença una altra part amb una declaració d’intencions, una cosa normal en aquesta sèrie de llibres d’Ali Smith, un avís de cap on anem, o potser, ben mirat, ja hi som.

Ara no ens interpretis malament.

Volem el millor per a tu. Volem que el món estigui més connectat. Volem que tinguis la sensació que el món és teu. Volem que vegis el món a través nostre. Volem que siguis tu mateix. Volem que et sentis una mica menys sol. Volem que trobis altres persones com tu.

Volem que sàpigues que som la millor font de coneixement del món que pots tenir. Volem saber-ho tot de tu. Volem saber coses de tots els llocs on vas. Volem saber on ets ara mateix. Volem que pengis imatges del que estàs veient perquè recordis sempre aquest moment. Volem que donis un cop d’ull al que vas penjar fa deu anys. Per molts anys! Volem recordar-te regularment els moments especials que vas viure en el passat. Volem ensenyar-te què penjaven els teus amics fa deu anys. Volem que gravis la teva vida perquè la teva vida és molt important. Volem que sàpigues tot el que signifiques per a nosaltres. Volem que sàpigues que ens interessa molt tot el que et preocupa. Volem que sàpigues que a nosaltres també ens preocupa.

Volem comptar cada pas que fas. Volem ajudar-te a estar en forma i fort. Volem saber què fa que se t’acceleri el cor. Volem que ens enviïs una mostra del teu ADN i una quantitat determinada de diners per poder-te ajudar a descobrir qui ets, qui és i era la teva família i quina és la teva història, i només ho volem per aquestes raons totalment legítimes amb l’objectiu de fer-te un servei útil.

Social Media Marketing Mix © Blogtrepreneur. Creative Commons.

[…]

Volem narrar la teva vida. Volem ser el teu llibre. Volem ser l’única relació que importa. Volem que sigui poc convenient per a tu no fer-nos servir. Volem que ens miris i, tan bon punt deixis de mirar-nos, sentis que necessites tornar a mirar-nos. No volem que ens associïs amb turbes enceses, caces de bruixes o purgues, a menys que les turbes enceses, les caces de bruixes o les purgues siguin les teves.

Volem el teu passat i el teu present perquè també volem el teu futur.

Ho volem tot de tu.

I aleshores coneixem a la Britt (de Brittany), que treballa en un lloc de nom enrevessat que no és res més que un CIE al Regne Unit, un dels molts que hi ha i que —com tots— es mou en un llimb legal (a més a més gestionat per una empresa privada) i on tanquen gent que no ha comès cap delicte. El llibre Cap altre amic que les muntanyes també parla d’això però, en lloc de la llunyana Austràlia, això és el molt més proper, Regne Unit. Els CIEs normalment allotgen homes però també n’hi ha per dones, moltes de les que hi són han sortit de xarxes d’explotació sexual.

Detention Center Fencing© David Stanley. Creative Commons.

El Wood, tothom ho sap, és molt dur per a les dones, com viure en un espai de dutxes amb un grapat de desconegudes. Pitjor, els escorcolls corporals. Els atacs que no s’arriben a denunciar mai. Les violacions, com diuen. Clar que n’hi ha. La Brit n’havia sentit a parlar, tots n’havien sentit a parlar. No era fum. A més a més, totes les dones sotmeses a tràfic sexual per tot el món i que acaben al Wood ho juren. Detingudes allà havien de suportar coses molt pitjors que les que els havien passat fins llavors.

I els detinguts, que no estan detinguts però sí retinguts, de forma absurda. La Brit i els seus companys de feina en diuen dedetés. Una situació absurda i injusta que sembla ser la norma en tot el primer món, on no volem que vingui més gent, independentment d’on surtin, o de què fugin, com si no poguessin aportar res.

Que els dedetés deambulaven per les ales com si tinguessin jetlag. Com més temps passaven detinguts, més jetlag semblava que tinguessin. Quan arribaven, es feien amics dels que tenien alguna cosa en comú amb ells, com el lloc d’origen, la religió o la llengua. Poc després aquesta amistat s’acabava, ho veies una vegada i una altra, perquè ara el que tenien en comú de debó era la merda, un vàter sense porta i estar encallats aquí en detenció indefinida, que vol dir no tenir manera de saber quan podran sortir, ni si sortiran mai i, si surten, quant de temps passarà abans que els tornin a portar aquí.

Inverness © Andrew Crump. Creative Commons.

I acabem acompanyant la Britt, la Florence (una nena que sembla màgica) en Richard (a qui la Florence ha convençut perquè s’aixequi de les vies), i la dona de la furgoneta que serveix cafè (però avui no) cap a les terres altes fins a Inverness. En aquesta part de vegades és una mica enrevessat saber qui diu què. Una mica de road-movie per repassar com estem, on estem i què carai busquen allà dalt. La part final es perd una mica, planteja més interrogants que no pas respostes, tot i així m’ha agradat.

La història no és tan densa com a Hivern i, a més a més és força interessant i variada. Ens interessa, tot i que al final el tema de no resoldre segons què ens deixa una mica descol·locats. És una novel·la contemporània del Regne Unit d’avui, però un no pot evitar la sensació de proximitat amb ficcions (molt recomanables!) com Years and Years o Black Mirror. Un llibre molt recomanable i ja em tenen esperant la culminació amb Estiu.

(Visited 53 times, 1 visits today)