Pont aeri / Víctor Recort

Un argument que em recorda una famosa parella còmica catalana, suficient per decidir-me amb aquest Pont aeri de l’escriptor, per a mi desconegut, Víctor Recort.

La parella còmica catalana en què penso és la formada per Joel Joan i Jordi Sànchez, que van tocar el cel televisiu amb la inoblidable Plats bruts (72 episodis!). Després Joel Joan ha fet alguna cosa en cinema, alguna aparició en alguna sèrie d’àmbit estatal (Periodistas) però sobretot es mou en l’àmbit català. En Jordi Sànchez, el Lopes, fa temps que és un dels fixos en la sèrie espanyola La que se avecina (en antena des del 2007, successora d’Aquí no hay quien viva). En fi, serà cosa de posar-m’hi i veure si hi ha més paral·lelismes, tot i que sembla un molt bon punt de partida per a una bona història.

I de seguida veig que sí, que el punt de partida és el que m’espero i que, tot i el lògic canvi de noms, la història té un component real innegable.

Pont aeri feia que el Barça semblés una merda. No faig broma: cada vegada que emetíem un capítol d’aquella sitcom, d’aquella sèrie de vint minuts i rialles enllaunades, superàvem en audiència qualsevol partit de futbol. Hi ha entrenadors que, en veure’m, encara avui em giren la cara. Érem els nens mimats de la televisió pública catalana, i això despertava molta gelosia i molta enveja. Però les xifres eren les que eren, deien el que deien, i qui volgués parar l’orella rebia un missatge ben clar: Pont aeri asseia culs al sofà com no els asseien ni la Copa, ni la Lliga, ni la Champions. Allò era més que una sèrie: per a la gent, Pont aeri era tan trascendent com un missatge institucional quan els carrers cremen i la policia es veu desbordada; per a nosaltres, era un imant de conys i Premios Ondas. Érem gegants.

Sitcom

El Manel torna a Barcelona, a l’aeroport la gent s’hi acosta per fotos i altres, però sempre s’hi dirigeixen amb el nom del personatge.

Francisco Robusto. És el meu personatge en una comèdia costumista espanyola força exitosa, amb una quota de pantalla de vora un vint per cent. Fa tres temporades em van demanar que els donés un cop de mà amb els guions, perquè de la mateixa manera que tinc el cul pelat de fer d’actor, m’he passat anys i panys escrivint diàlegs. Així que, a hores d’ara, no només surto a Portero automático, sinó que n’escric trames, subtrames, sinopsis i rèpliques enginyoses. De fet, ara fa un any que soc el cap de guionistes de la sèrie. Dotze mesos en què he fet tot el que estava al meu abast perquè em fotessin al carrer. Me les he empescades totes: episodis de tall experimental, episodis amb viatges en el temps, episodis amb sang i fetge. La productora me’ls ha comprat un darrere l’altre, i l’audiència, en comptes de minvar, no feia altra cosa que sumar i sumar adeptes. Portero automático ha abduït de la mateixa manera la mestressa de casa i el modernet de revista de tendències. Si feia cap moviment perquè em despatxessin, la crítica ens dedicava elogis i afalacs. Si intentava boicotejar la sèrie des de dins, Portero automático renovava contracte amb la cadena de televisió per als pròxims cinc anys. Aquesta és la raó que ningú em digui pel meu nom: la meitat de la gent que m’atura em diu Robusto. L’altra meitat em diu Fernandes. […] Fernandes era el meu personatge a Pont aeri. La sèrie és antiga, però la gent la recorda amb molt de carinyo i a la tele sempre la tornen a fer quan arriba l’estiu. Hi ha qui diu que Pont aeri és el Verano azul català. Jo no seré tan agosarat, però Déu-n’hi-do.

Les referències culturals són contínues i aquesta particularment m’ha fet petar de riure:

La puta d’oros: el Chaval de la Peca. Si Espanya ens roba no és més que un desgreuge pel mig milió de discos que el malparit d’en Marc Parrot els hi va colar, amb aquella bretolada del Chaval de la Peca. Més d’un cop m’hi he sentit identificat, amb el Marc. Al capdavall, a Portero automático interpreto un personatge folklòric i aberrant, dono el pitjor de mi mateix, i em venc la llengua a canvi de tants rals que podria permetre’m pagar un sicari.

Catalunya

L’anunci que deixa la gran sèrie i que “torna” a Catalunya i el català sembla que hauria de reconciliar-lo amb l’altre actor, amb el Xavi, amb qui no es parla des del final de la sèrie. De fet, des del final del doblatge al castellà de la sèrie, que el Xavi es resistia a fer. Apareixen la resta d’actors de repartiment i tots parlen de com era de difícil treballar amb algú com el Xavi. La fama que treballar amb Joel Joan és complicat també hi és, ni idea de si és veritat o no, però ho he llegit a més d’un i més de dos. En el meu cas, amb uns referents tan evidents no puc evitar imaginar-me els personatges amb les cares i les veus del Joel Joan i el Jordi Sánchez de Plats bruts. Veurem altres personatges, companys de repartiment. Una per exemple es dedica als monòlegs:

—”No paro de dir “vale” i no paro de dir “buenu”, i sé perfectament que està mal dit. Sé que és un fracàs que jo digui “vale” i que jo digui “bueno”. Però és que hem fracassat, joder. Per això dic “joder”. Per això dic “fregona”, “carinyo”, “pitillera”, “xupito”, “sosso”, “gordíssim”, “comba”, “canuto”, “enganxina”, “alinyo”, “boiante”, “gilipolles”. Gilipolles: hem fracassat i us ho vull recordar cada dia que passa. Si les hagués d’escriure, ni tan sols les cursivaria, aquestes paraules. Ni traduiria “vale”, ni tampoc traduiria “buenu”. No vull que cap “d’acord” forçat ens faci oblidar fins a quin punt som als peus dels cavalls. Ni tinc voluntat de reflectir com parla la gent del carrer, ni de fer militància de cap orgull xarnego. Quin riure: “xarnego” és un insult que es van inventar els espanyols per allunyar als meus avantpassats andalusos del català; és a dir, per allunyar-los de la possibilitat de poder.” Digues, sincerament: què et sembla el text?

El Xavi ha donat una entrevista força polèmica, i molt política, i al seu espectacle de teatre no hi va gairebé ningú i… bé, deixaré una mica de coses per no rebentar l’argument. També es menciona una cosa sobre un capítol “desaparegut”. La història real va ser encara més estranya que com s’explica.

Tenim polítics exiliats i rapers a la garjola, però el que feia patir la gent era no poder veure com humiliàvem els negres en una sitcom de vint-i-un minuts. Rectifico: l’angoixa era no poder veure-ho de franc. El greuge era que el blackface del Xavi, la seva carota empastifada de betum, no fos un servei públic. Part de l’audiència reivindicava, al capdavall, el dret a consumir continguts racistes sense haver de passar per caixa.

El llibre és ràpid i breu, potser massa, trobo que hauria pogut donar bastant més de si, però potser allargant-lo perdria la força. No ho sé, és d’aquells llibres amb un argument que em deixa amb ganes de més. Humor àcid, referències constants i un retrat del català sense gaires manies que no animarà pas gaire. En definitiva, un sorprenent i molt recomanable llibre que es mereix un lloc ben maco en el Sant Jordi que ja es comença a acostar.

I per rematar, Plats bruts! Podeu trobar tots els capítols a YouTube, us recomano especialment el 33 Tinc nació, un dels més mítics el 59 Tinc ritme, i el capítol “censurat” el 57 Tinc una revelació. I res més, no em resisteixo a posar aquí l’entrada de la sèrie.

 

 

 

(Visited 84 times, 1 visits today)